Imperi purépetxa

Imperi purépetxa

Tipus	estat desaparegut
Localització
Capital	Tzintzuntzan
Població humana
Població	1.500.000 (1519) (20 hab./km²)
Idioma oficial	purépetxa
Religió	Native American religion in North America (en)
Geografia
Superfície	75.000 km²
Dades històriques
Creació	1300
Dissolució	1530 (Gregorià)
Següent	Virregnat de Nova Espanya
Organització política
Forma de govern	monarquia
• Cap d'estat	Cazonci
• Cap de govern	Tariácuri (1300–1350)

L'Imperi purépetxa o tarasco (en purépetxa Iréchecua Tzintzuntzáni) va ser un imperi del Mèxic precolombí, que abastava part tant de la regió mesoamericana com de la aridoamericana i una extensa àrea geogràfica de l'actual estat mexicà de Michoacán, parts de Jalisco, sud de Guanajuato, Guerrero, Querétaro, Colima i Estat de Mèxic. En el moment de la conquesta espanyola va ser el segon estat més gran de Mesoamèrica.^[1] El seu govern era monàrquic i teocràtic. Com la majoria de les cultures prehispàniques, els purépetxa eren politeistes.

L'estat purépetxa va ser fundat prop de l'inici del segle XIV i va perdre la seva independència davant els espanyols en 1521. Els habitants de l'imperi eren en la seva majoria purépetxa, però també s'incloïen altres grups ètnics com els nahues, otomís, matlatzinques i txitximeques. Aquests grups ètnics van ser assimilats gradualment pel grup majoritari.

L'estat estava constituït per una xarxa de sistemes tributaris i a poc a poc es va anar centralitzant sota el control del governador de l'estat al qual es va dir cazonci. La capital tarasca es trobava a Tzintzuntzan a la vora del llac de Pátzcuaro, Michoacán; segons la tradició oral tarasca va ser fundada pel primer cazonci Tariácuri i dominat pel seu llinatge, els Uacúsecha ('àguiles').

L'estat purépetxa va ser contemporani i enemic de l'Imperi Mexica, contra el qual va lluitar moltes vegades; va bloquejar l'expansió d'aquella nació cap a l'oest i sud-oest, i, a través d'una sèrie de fortificacions, protegien les seves fronteres; el que va donar lloc, possiblement, al desenvolupament del primer estat veritablement territorial de Mesoamèrica i Aridoamèrica. Entre 1476 i 1477 els tarascos van derrotar els mexiques comandats pel tlatoani Axayacatl i van aconseguir envair el seu territori en nombroses ocasions, en algunes d'elles amb èxit, conquistant importants ciutats com Xicotitlán, Tollocan i Oztuma.^[2]

Quant a la manera en què s'ha de denominar aquest Estat hi ha discussió entre antropòlegs, historiadors i arqueòlegs.

• El terme michoacano sorgeix en el segle XVI del náhuatl michuaques, amb el que se'ls feia referència als habitants de la zona del llac de Pátzcuaro, ja que significa "habitants del lloc on abunden els peixos".
• La paraula purépetxa vol dir gent comuna en la llengua homònima i designa al segment més nombrós de la població prehispànica de l'estat tarasco, així com també refereix als parlants actuals del porhé.
• La paraula tarasco s'ha proposat que prové del vocable tarasque que significa ídol, gendre o sogre en llengua purépetxa. S'ha designat per a fer referència a l'estat tarasco, que incloïa diversos grups etnolingüístics com ara otomís, mazahues, pirinda-matlatzinques i fins i tot nahues.
• El terme uacúsetxa, que significa àguiles en purépetxa, es va utilitzar en el segle XVI per a referir-se als pobles fundadors de l'estat purépetxa o tarasco;^[3]

El territori que eventualment formava la configuració de l'estat tarasco és part de la zona volcànica transversal, i se situa en la seva prolongació occidental, entre dos grans rius: el Lerma (pertanyent a la zona Aridoamericana) i el Balsas. Incloïa zones de clima temperat, subtropical i tropical, que estan dominades per muntanyes volcàniques del Cenozoic i sistemes lacustres per sobre de dos mil metres d'altitud, però també inclou zones més baixes, com les regions costaneres del sud-oest. Els tipus de sòls més comuns en l'altiplà central són volcànics joves o andosols, luvisols i els menys fèrtils acrisols. La vegetació és conformada principalment per pins, pi-encinos i avets. L'ocupació humana s'ha centrat en les conques dels llacs, que són abundants en recursos. En el nord, prop del riu Lerma, hi ha recursos com l'obsidiana i fonts termals. L'estat tarasco se centrava en la conca del llac de Pátzcuaro.

L'àrea tarasca ha estat habitada almenys des de principis del període preclàssic. Existeix evidència de societats agrícoles primerenques des d'abans del 1800 aC com la cultura elaboradora de tombes d'"el Opeño". Les dates més primerenques de radiocarboni als jaciments arqueològics del preclàssic cauen al voltant de l'any 1800 a. C.; la cultura del preclàssic més coneguda a Michoacán és la cultura Chupicuaro que van habitar entre el 800 a.C; al 100 d.C. La majoria dels llocs chupícuarenses es troben a la conca del llac de Cuitzeo. A principis del període Clàssic, jocs de pilota, arquitectura monumental i ceràmica demostren una influència de Teotihuacan a la regió.

La font etnohistòrica més important ha estat la Relación de Michoacán,^[4] escrita entre 1539-1540 pel frare franciscà Fra Jerónimo de Alcalá, conté relats traduïts i transcrits de nobles tarascos. Aquesta relació conté parts de la "història oficial uacúsecha", que porta a través de la tradició oral: una part se centra en la religió de l'estat tarasco, el segon en la societat tarasca, i l'últim en la història tarasca i la conquesta espanyola. Per desgràcia, la primera part només es conserva una foja. Altres fonts inclouen una seriï documents manuscrits i pictòrics, com ho són el Llenç de Jicalan de 1566, l'Escut d'Armes de Tzintzuntzan de 1595 ,el corpus dels títols primordials de Carapán, entre altres documents.

A inicis del període postclàssic, van existir diversos grups ètnics no p'urhépechas que vivien en l'actual estat de Michoacán; grups d'otomís, matlatzinques, grups "Toltecoides" i nahues, abastaven la major part del territori i una tribu "prototarasca" anomenada ziranbanecha que habitava Naranján.^[5]

Els uacúsetxa arriben a la regió al voltant de l'any 1200 des d'algun lloc en el nord, aquests s'assenten en el turó Uringuarapexo (actual turó El Tecolote), i li exigeixen al cacic dels Ziram Bénecha que practiquin culte al déu Curicaveri (Déu del foc) i els rendeixin tribut, el cacic d'aquests (Ziraziracámbaro) es va indignar per les exigències d'Ireti Ticatame, líder dels purépetxa, no obstant això la superioritat militar dels Uacúsecha va impedir als Ziram Bénetxa donar una ofensiva, aquests li van lliurar a Ireti tribut i a la germana del seu líder, Pispérama qui va tenir un fill amb ell; al seu fill el van nomenar Sicuirancha.^[6]

Posteriorment els Zirambénecha i Purépetxa van entrar en conflicte, els segons van haver de deixar el turó on vivien per emigrar a un poble prop de Patzcuaro anomenat Zichaxucuaro, aquí es van mantenir durant la resta del regnat d'Ireti Ticatame qui va morir en una guerra contra els senyors de Cumachen, que també van incendiar el poble. Quan Sicuirancha i altres homes van arribar de la cacera van trobar el llogaret incendiat, aquest llavors juntament amb els seus guerrers atacaren i destruïren Cumachen, els vençuts foren sotmesos, la capital és canviada de nom a Huayameo.

Sicuirancha va morir al voltant dels 90 anys, li hereta el poder al seu fill Pauácume. El cacicat dels purépetxa llavors entra en un període estable i de prosperitat en el qual van regnar cinc cazonci.

Un líder visionari dels P'urhépecha anomenat Tariácuri, fill del senyor de Patzcuaro Tzetahcu, va decidir reunir les comunitats d'al voltant del llac de Pátzcuaro creant el regne Tarasco. Al voltant del 1300 es van dur a terme les primeres conquestes i ja durant la seva vellesa va posar tres dels seus descendents al poder, dividint el regne en tres grans fraccions: Senyoriu de Huiquingaje (Fill de Tariácuri) a Pátzcuaro, Senyoriu de Hiripan (Nebot de Tariácuri) a Ihuatzio i el Senyoriu de Tongaxoan I (Nebot de Tariácuri) a Tzintzuntzan. Amb la mort de Tariácuri (al voltant del 1350), el seu llinatge va mantenir el control dels principals centres als voltants del llac de Pátzcuaro. El seu nebot Tangaxoan I va continuar l'expansió en la zona dels voltants del Llac de Cuitzeo i el seu fill Tzitzipandacuare, temps després va reunificar els tres senyorius formant així l'imperi.

Tzitzipandacuare va començar a institucionalitzar el sistema tributari i a consolidar la unitat política de l'imperi. El va crear una burocràcia administrativa i les responsabilitats dividides dels tributs dels territoris conquistats entre senyors i nobles. En els anys següents la primera serra tarasca i després el riu Balsas van ser incorporats a l'Estat, cada vegada més centralitzat.

Durant el regnat del cazonci Tzitzi Pandáquare es va conquistar diverses regions, va ser el punt d'auge de l'estat Tarasco, ja que Tzitzipandacuare aconseguiria expandir el territori fins als actuals estats de Jalisco, parts de Guanajuato, Querétaro, Estat de Mèxic, Colima i Guerrero. A Guanajuato va aconseguir vèncer a les tribus txitximeques aridoamericanes dels pame, jonaz, guamares i tecuexes establint un imperi que abastava 2 regions la Mesoamèrica i Aridoamèrica (sud), establint els senyorius de Kuanasii Ato (Guanajuato), Yuririapundaro, entre altres. Tzitzipandacuare també aconsegueix derrotar els tecos de Jalisco i els cacicats limítrofs formant així els senyorius de Chapala, Tuxpan i Sayula que van abastar gran part de l'actual estat de Jalisco. En 1460 l'estat tarasco va arribar a la costa del Pacífic conquistant la regió de Zacatula.

El 1470 els asteques comandats per Axayacatl van capturar una sèrie de ciutats matlatzinques a la regió ponent de l'actual Estat de Mèxic provocant un èxode pirinda/matlatzinca cap a Michoacán, on van ser acollits pel cazonci. Els asteques van envair territori tarasco i foren detinguts a la frontera, a la ciutat de Taximaroa, on tots dos exèrcits van protagonitzar la batalla més gran del Mèxic precolombí on finalment l'exèrcit tarasco va sortir victoriós, provocant una de les derrotes més doloroses de l'imperi asteca. Tzitzipandacuare aviat va realitzar una contraofensiva i va envair el territori controlat pels asteques, prenent ciutats com Xicotitlan, Temascaltepec, Ixtalhuaca i Tollocan (Toluca). Aquesta experiència va fer que el governant tarasco enfortís encara més la frontera amb els asteques, conformant centres militars al llarg de la frontera, com a Cutzamala (Estat de Guerrero), on el cazonci tarasco va crear una guarnició de guerrers que va anomenar Apatzingani. Com la majoria de les guerres d'aquest temps, els conflictes entre mexica i tarascos eren també batalles religioses, durant aquest període els guerrers tarascos en Cutzmala tenien l'obligació d'assetjar als mexiques fortificats a Oztuma, i ho feien obligatòriament pintats de color negre per a honrar al déu Apatzi (Déu de la mort). També va permetre a otomís i matlatzinques que havien estat expulsats de les seves terres pels asteques instal·lar-se en la zona fronterera amb la condició que ells participessin en la defensa de les terres tarasca. A partir de 1480 el governant asteca Ahuízotl va intensificar el conflicte amb els tarascos, principalment en terra calenta. Va donar suport als atacs a les terres tarasco amb altres grups ètnics aliats o subjugats pels asteques com els matlatzinques, chontales i cuitlatecs. Els tarascos, dirigits pel cazonci Zuangua, van repel·lir els atacs comandats pel Tlatoani Moctezuma Xocoyotzin, qui mano un exèrcit comandat pel Tlaxcalteca "Tlahuicole". L'expansió tarasca es va interrompre fins a l'arribada dels espanyols.

Davant la pressió mexica els tarascos van conformar una sèrie de senyorius summament poderosos que estaven al servei de la capital Tzintzuntzan que el pare Beaumont identifica amb l'extensió total de l'imperi purépetxa, sent aquesta afirmació errònia en incloure els regnes de Collimán i Xalisco; les fronteres que cita el pare Beaumont en el seu mapa Plano itnográfico del Reino de Michuacan y estados del Gran Caltzontzin" corresponen amb les d'aquesta confederació; les seves fronteres eren les següents: Començava al sud de l'actual estat de Guerrero passant per Atoyac, Tepecuacuilco i Iguala, en l'actual estat de Mèxic passant per Temascaltepec, Tlapujahua i Ixtlahuaca, després cap al nord passant entre Santiago de Querétaro i San Juan del Río, per la serra de Xalpa, donant volta al nord-est de Xichú fins a Apaseo, després pel riu Lerma fins a Papasquiaro, d'aquí fins al nord-oest fins a Rosario i Chiametla a Sinaloa.

Després d'assabentar-se de la caiguda de l'imperi asteca, el cazonci Tangaxoán II va enviar emissaris als vencedors espanyols. Alguns espanyols se'n van anar amb ells a Tzintzuntzan, on es van presentar i es van intercanviar regals. Ells van tornar amb mostres d'or i l'interès de Cortés en l'estat tarasco es va despertar. El 1522 un grup d'espanyols sota el comandament de Cristóbal de Olid van ser enviats al territori tarasco i van arribar a Tzintzuntzan en qüestió de dies. L'exèrcit tarasco comptava amb molts milers, tal vegada fins a 80.000 guerrers, però en el moment crucial van decidir no lluitar.^[7] Tangáxoan va lliurar el senyoriu a la Corona espanyola, la qual cosa li va permetre mantenir el tron i una certa autonomia. Això va donar lloc a una estranya disposició en la qual tant Cortés com Tangaxuán eren considerats governants de Michoacán en els anys següents: la població de la zona els retia homenatge a tots dos. Anys després, el 1529, Cortès va ser despullat de la governació de la Nova Espanya i va viatjar a Espanya a resoldre l'assumpte. En tant, Nuño Beltrán de Guzmán, president de la Primera Reial Audiència de Mèxic, s'havia fet amb el poder. En 1529, davant la notícia que Cortés tornava a Mèxic, Nuño Beltrán de Guzmán va partir cap a occident, la qual cosa el portaria a passar per Michoacán i realitzar justícia contra el cazonci. Allí Nuño Beltrán de Guzmán es va aliar amb un noble tarasco Don Pedro Panza Cuinierángari, el resultat va ser la mort de Tangaxuán. Es va iniciar un període de violència i inestabilitat.^[8] Durant les següents dècades, els governants titelles tarascos van ser instal·lats pel govern espanyol. Quan Nuño Beltrán de Guzmán havia caigut en desgràcia el bisbe Vasco de Quiroga va ser enviat a la zona a evangelitzar-los es va guanyar ràpidament el respecte i l'amistat dels nadius, que van deixar les hostilitats contra l'hegemonia espanyola.^[9][10][11]

A la màxima autoritat se'l denominava Cazonci (en purépecha irecha, en náhuatl caltzontzin). Destaquen alguns governants:

• Iretiticátame: va decidir que la cultura s'establiria s l'actual estat de Michoacán, Mèxic.
• Tariácuri: fundador del regne purépecha i considerat el seu primer sobirà.
• Tzitzíspandácuare: Va ser el que va aconseguir centralitzar el poder a Tzintzuntzan per a 1450. Va realitzar moltes conquestes en Zacatula, Colima, Jalisco, i els seus exèrcits van derrotar els mexiques en diverses ocasions.
• Zuangua: en assabentar-se del desenvolupament de la conquesta de Tenochtitlan, va rebre ambaixadors de pau enviats pel huey tlatoani Cuitláhuac. Va enviar als seus propis emissaris per a avaluar la situació i va preferir mantenir-se al marge, negant a Cuitláhuac l'ajuda sol·licitada. Va morir a causa de l'epidèmia de verola, poc abans que arribessin els espanyols a l'Altiplà Tarasco.
• Tangáxoan Tzíntzicha: fill de Zuanga, últim cazonci purépetxa. Va rebre noves peticions d'ajuda per part de Cuauhtémoc, perquè Cuitláhuac, igual que el seu pare, havia mort a causa de la verola. La negativa del nou cazonci va ser contundent perquè va manar matar als emissaris mexiques. Emissaris purépetxa van ser enviats per a negociar la pau amb Hernán Cortés a Coyoacán. El conqueridor espanyol va presumir amb l'artilleria per a impressionar als purépechas. Tangáxoan Tzíntzicha va preferir rebre a Cristóbal de Olid de manera pacífica el 25 de juny de 1522. Després de gairebé vuit anys de convivència amb els espanyols, la pau va ser infringida per Nuño Beltrán de Guzmán, qui a la recerca de riqueses, va assassinar Tangáxoan provocant la revolta dels purépetxa.

Els tarascos eren politeistes, el seu déu principal era Tiripeme Curicaueri ("Preciós que és Foc"), erò també era la deïtat principal de recol·lectors, caçadors i de la guerra. També destaquen:

• Curicaveri (el gran foc): Déu del foc. Se'l considera la deïtat més antiga dels tarascos.
• Tucúpacha: Déu engendrador del cel, parella de Cuerauáperi; manava les pluges i donava la vida i la mort.
• Cuerauáperi o Kuerajperi: La que deslliga el vent, és esposa de Curicaveri, representa a la Lluna, és alhora mare i pare de tots els déus. Deïtat relacionada amb la terra i la pluja, perquè se'l considerava com la productora dels núvols, l'auxiliaven quatre deïtats més, que eren les seves filles: Núvol Vermell, Núvol Blanc, Núvol Groc i Núvol Negre.
• Xarátanga: La que apareix en totes i diverses parts, és una advocació de la Lluna o Cuerauáperi, senyora o mare lluna o lluna nova.
• Pehuame: La partera, és una altra advocació de Cuerauáperi o de la Lluna mare. És la deïtat del part i esposa del Sol. El seu principal centre de culte estava a Tzacapu.
• Nana Cutzi: La mare encorbada, actualment els tarascos o purépetxa continuen utilitzant el nom per a referir-se a la Lluna.
• Tata Jurhiata: El pare sol, nom que en l'actualitat els indígenes michoacanesos donen al sol com a element natural i no deïtat.^[12]

• Covarrubias, Miguel. Indian Art of Mexico and Central America. Nova York: Alfred A. Knopf, 1957. 
• Gorenstein, Shirley. «Introduction». A: Helen Perlstein Pollard. Taríacuri's Legacy: The Prehispanic Tarascan State. Norman: University of Oklahoma Press, 1993, p. XIII–xx. ISBN 978-0-8061-2497-1. OCLC 26801144. 
• Pollard, Helen Perlstein. Taríacuri's Legacy: The Prehispanic Tarascan State. Norman: University of Oklahoma Press, 1993. ISBN 978-0-8061-2497-1. OCLC 26801144. 
• Pollard, Helen Perlstein. «El gobierno del estado tarascano prehispanico». A: Carlos Paredes Martínez. Autoridad y gobierno indígena en Michoacán: ensayos a través de su historia (en castellà). vol. 1. Zamora, Mexico: Colegio de Michoacán, 2003, p. 49–60. ISBN 978-970-679-121-4. OCLC 55237579. 
• Warren, J. Benedict «The Caravajal Visitation: First Spanish Survey of Michoacán». Americas, 19, 4, 1963, pàg. 404–412. DOI: 10.2307/979507. JSTOR: 979507.
• Warren, J. Benedict. The Conquest of Michoacán: The Spanish Domination of the Tarascan Kingdom in Western Mexico, 1521–1530. Norman: University of Oklahoma Press, 1985. 
• Weaver, Muriel Porter. The Aztecs, Maya, and Their Predecessors: Archaeology of Mesoamerica. 3rd. San Diego, California: Academic Press, 1993. ISBN 978-0-12-739065-9. OCLC 25832740. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi purépetxa

• Tarascan Civilization - World History Encyclopedia
• Smu.edu: Article sobre l'imperi tarasco — by Julie Adkins.