Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Camins inques

Plantilla:Infotaula indretCamins inques
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Tipusxarxa de carreteres Modifica el valor a Wikidata
Map
 18° 15′ S, 69° 35′ O / 18.25°S,69.59°O / -18.25; -69.59
Format per
138
Característiques
Dimensió40.000 (longitud) km
TravessaPerú, Xile, Bolívia, Colòmbia, Equador i Argentina Modifica el valor a Wikidata
SuperfíciePatrimoni de la Humanitat: 11.406,95 ha
zona tampó: 663.069,68 ha Modifica el valor a Wikidata
Patrimoni de la Humanitat  
TipusPatrimoni cultural  → Amèrica Llatina-Carib
Data2014 (38a Sessió), Criteris PH: (ii), (iii), (iv) i (vi) Modifica el valor a Wikidata
Identificador1459
Candidat a Patrimoni de la Humanitat
Data16 octubre 2001
Identificador1578

D'entre les diverses vies i camins construïts en la Sud-amèrica precolombina, els camins inques del Perú són els més extensos. Travessant els Andes i arribant fins als 5.000 m d'altitud sobre el nivell del mar, els camins connectaven les regions de l'Imperi Inca des de Quito (Equador) fins a Santiago de Xile, abastant vora 22.500 km i donant accés a un territori d'uns 3 milions de km². En cas d'haver de travessar valls hi havia ponts de corda. Gran part dels camins convergien al centre de l'imperi, Cusco.[1]

Descripció

Atés que els inques no utilitzaven la roda per al transport ni tenien cavalls fins a l'arribada dels espanyols al segle xvi, els camins eren emprats quasi exclusivament per gent caminant, de vegades acompanyats per animals de càrrega com les llames. Així mateix, els corredors chasqui[2] podien fer-hi fins a 240 km al dia duent missatges en els quipu o de memòria.[3]

Hi havia unes 2.000 posades (o tambos),[4] situades a intervals regulars al llarg dels camins. Aquests hostals proveïen de menjar (blat, fesols, creïlles seques i carn curada) i refugi als viatgers. A les vores dels camins, els camperols conreaven arbres fruiters regats per séquies, així, de retruc, els viatgers també tenien aigua a l'abast. A més, aquestes posades tenien corts per a les llames.[5]

Rutes principals

El camí inca més important era l'anomenat en castellà camino real, d'una llargària de 5.200 km. Començava a Quito (Equador), passava per Cusco (Perú), i acabava a San Miguel de Tucumán (Argentina), tot travessant els Andes amb cims de més de 5.000 m.[6]

El camino de la costa, de 4.000 km, corria paral·lel a la mar i enllaçava amb el camino real per diverses rutes menors.[7]

El 2014, la Unesco va declarar el Qhapaq Ñan com a Patrimoni de la Humanitat.[8]

Referències

  1. Cartwright, Mark. «The Inca Road System» (en anglès). World History Encyclopedia, 08-09-2014. [Consulta: 13 octubre 2024].
  2. Mendieta, Ramiro Matos; Barreiro, Jose. The Great Inka Road: Engineering an Empire (en anglès). Smithsonian Institution, 2015-07-21. ISBN 978-1-58834-495-3. 
  3. Cartwright, Mark. «Quipu» (en anglès). World History Encyclopedia, 08-05-2014. [Consulta: 13 octubre 2024].
  4. Brown, Jeff «Highways to Empire: The Inca Road System». Civil Engineering Magazine Archive, 2016, pàg. 40-43..
  5. Garrido, Francisco «Rethinking imperial infrastructure: A bottom-up perspective on the Inca Road». Journal of Anthropological Archaeology, 43, 01-09-2016, pàg. 94–109. DOI: 10.1016/j.jaa.2016.06.001. ISSN: 0278-4165.
  6. Salin, Elodie «Heritage routes and multiple narratives. The Inca Road System (Qhapaq Ñan, Camino principal andino / Andean road system): a specific case of a non-tourism heritage route?» (en anglès). Via . Tourism Review, 20, 15-12-2021. DOI: 10.4000/viatourism.7364. ISSN: 2259-924X.
  7. Chávez Echevarría, Jack «El camino de los llanos entre Paramonga y Santa: revisión de los caminos incas de la costa norcentral del Perú». Revista Haucaypata. Investigaciones arqueológicas del Tahuantinsuyo, 2017, pàg. 23-38.
  8. «Qhapaq Ñan - Sistema vial andino». UNESCO World Heritage Convention, 2014. [Consulta: 12 octubre 2024].

Enllaços externs

Kembali kehalaman sebelumnya