|
Horst-Wessel-Lied
El «Horst-Wessel-Lied» (pronunciat [hɔʁst ˈvɛsl̩ liːt]; 'Cançó de Horst Wessel'), també conegut per les paraules amb què comença, «Die Fahne hoch» ('Amunt la bandera'), és una cançó que va ser utilitzada com a himne pel Partit nazi (NSDAP) de 1930 a 1945. De 1933 a 1945 els nazis el varen fer himne nacional d'Alemanya, juntament amb la primera estrofa del «Deutschlandlied».[1] A partir del final de la Segona Guerra Mundial, el 1945, l'himne ha estat prohibit pel govern d'Alemanya. HistòriaLa lletra del «Horst-Wessel-Lied» la va escriure Horst Wessel, Sturmführer dels camises brunes (Sturmabteilung o SA), l'organització paramilitar nazi, del districte de Berlín de Friedrichshain, el 1929. Wessel escrivia cançons per les SA tot imitant la pràctica de l'organització paramilitar comunista, l'RFB (Roter Frontkämpferbund), per encoratjar els seus homes a enfrontar-se amb els comunistes.[2] Horst Wessel Wessel era el fill d'un pastor amb estudis universitaris, però treballava en el món de la construcció. Era ben conegut entre els comunistes des que va liderar una sèrie d'incursions a Fischerkiez, un districte molt pobre de Berlín on els comunistes hi tenien una certa influència. Aquestes incursions havien estat orde de Joseph Göbbels, el gauletier de Berlín.[3] La majoria d'aquestes conteses no tengueren importància, però una d'elles va succeir a la taverna que el partit comunista alemany (KPD) tenia com a local. De resultes de la brega, cinc comunistes acabaren greument ferits. El diari comunista va acusar la policia de permetre que els nazis fugissin mentre arrestava els ferits; al seu torn, el diari nazi al·legava que Wessel simplement provava de fer un discurs quan arribaren els comunistes i començaren la brega.[3] Wessel va ser amenaçat de mort: la seva cara apareixia als cartells comunistes[2] i el KPD i l'RFB varen adoptar l'slogan de «ataca els feixistes onsevulla que els trobis».[3] Wessel es va mudar amb la seva parella Erna Jänicke a un habitatge del carrer Grosse Frankfurter,[3] a casa de la vídua Frau Salm, el marit del qual havia estat comunista. Després d'uns quants mesos, Salm i Wessel varen tenir una discussió sobre el preu del lloguer; Salm volia que Jänicke se n'anàs, però no va voler, i Salm va demanar ajuda a uns amics del seu exmarit.[4][5] No gaire més tard, el 14 de gener de 1930, dos membres del partit comunista, un dels quals Albrecht «Ali» Höhler, varen disparar i ferir greument Wessel, qui va morir a l'hospital el 23 de febrer.[2][5][6] Höhler va ser condemnat a sis anys de presó pel tiroteig.[5] Va sortir de la presó sota falses pretensions de les SA i, tres anys més tard, va ser executat, quan el partit nazi va arribar al poder el 1933.[2] Himne del partit naziJoseph Göbbels, el gauletier de Berlín i el propietari del diari Der Angriff ('L'Atac'), en diverses ocasions havia mirat de crear màrtirs del nazisme amb finalitats propagandístiques, com ara el cas del membre de les SA Hans-Georg Kütemeyer, que va ser trobat mort l'endemà d'assistir a un discurs de Hitler. Göbbels va mirar de vendre que l'havien mort els comunistes, però la gran quantitat d'evidències que provaven que havia estat un suïcidi li feren abandonar l'assumpte.[3] Després d'aquesta temptativa fallida, Göbbels es va esforçar a convertir Wessel en un mite. Es va trobar amb sa mare, qui li va contar la història del fill, com aquest anhelava un «món millor» i com havia provat de salvar una prostituta que havia conegut al carrer. Göbbels veia en Wessel un «somiador idealista».[3] Es va sotmetre a Wessel a una operació a l'hospital que li va aturar una hemorràgia interna, però els cirurgians no li varen poder treure la bala del cerebel. Al final, Wessel va ser portat a casa de sa mare per morir. Al seu diari, Goebbels descriu la cara de Wessel com si hagués estat disparada, i assegura que Wessel li va dir «Cal continuar! Só feliç!». Wessel va morir el 23 de febrer.[3] Göbbels va discutir amb Hermann Göring i amb d'altres membres del partit la resposta que calia donar a la mort de Wessel. Finalment, varen declarar un període de dol fins al 12 de maig, durant el qual els membres del partit i de les SA evitaren els entreteniments i durant el qual s'evocà el nom de Wessel a tots els actes del partit. La unitat de Wessel va ser rebatejada en honor seu.[3] D'una mescla de fets i fabulacions, la propaganda de Goebbels va crear el que esdevendria un dels màrtirs principals del Partit nazi. Va instituir la marxa de Wessel, batejada com a «Horst-Wessel-Lied» ('Cançó de Horst Wessel'), com a himne del partit.[5][6] Wessel va ser enterrat dia primer de març de 1930. Contràriament a les afirmacions dels nazis, no hi va haver cap atac durant la processó.[5] El funeral va ser filmat i es va convertir en un dels estendards de propaganda de l'NSDAP.[5] Les SA varen cantar el «Horst-Wessel-Lied» al funeral, i de llavors ençà es va fer servir extensament als actes del partit i a les desfilades de carrer de les SA. Quan Adolf Hitler va esdevenir Canceller d'Alemanya el gener de 1933, el «Horst-Wessel-Lied» va ser proclamat símbol nacional per llei el 19 de maig de 1933. L'any següent, es va proclamar una altra llei que requeria que s'alçàs el braç dret quan sonaven el primer i el quart vers de l'himne. Es poden veure dirigents nazis cantant la cançó al final del film de Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat. Hitler va arribar a dictar el tempo amb què calia tocar la cançó.[7] Hi havia nazis extremadament sensibles pel que feia als usos de l'himne. Per exemple, un músic que va escriure una versió jazz de la cançó va ser forçat a abandonar Alemanya; i quan Martha Dodd, la filla de William E. Dodd, que en aquell moment era l'ambaixador americà a Alemanya, va fer sonar la cançó durant la seva festa d'aniversari a la residència de l'Ambaixador el 1933, un jove nazi amb contactes amb el ministeri estranger alemany i la cancelleria de Hitler va apagar el tocadiscs, tot dient que allò no era la classe de música que havia de sonar en ambients com aquell.[8] Després de la Segona Guerra MundialAmb el final del règim nazi el 1945, el «Horst-Wessel-Lied» es va prohibir. La lletra i la melodia ara és il·legal a Alemanya, amb poques excepcions. El 2011 la policia de la Baixa Saxònia va obrir una investigació a Amazon i Apple pel fet que oferien la cançó a les seves pàgines web. Tant Apple com Amazon varen accedir a les peticions del govern i varen retirar la cançó.[9] LletraLa lletra del "Horst-Wessel-Lied" es va publicar el setembre de 1929 al diari de Berlín del partit nazi, Der Angriff, del qual Joseph Göbbels era el propietari. 
El Rotfront ('front vermell'), era el Rotfrontkämpferbund, l'organització paramilitar del Partit Comunista d'Alemanya (KPD). Les Sturmabteilung (SA, també coneguts com a «camises brunes») i l'RFB tenien sovint confrontacions violentes als carrers, les quals varen esdevenir gairebé batalles obertes. Els «reaccionaris» eren els partits polítics conservadors i el govern democràtic liberal del període de la República de Weimar, el qual va temptar diverses vegades de suprimir les SA, sense èxit. La «servitud» es refereix al Tractat de Versalles, en què les forces victorioses varen imposar enormes reparations de guerra a Alemanya, la varen desposseir de les seves colònies a l'Àfrica, l'Àsia i a l'Oceà Pacífic, i varen cedir parts d'Alemanya a Bèlgica, Dinamarca, França, Polònia i Lituània. Després de la mort de Wessel varen aparèixer diverses variants. A partir del 1930, el desig dels nazis d'ésser vists com a constitucionalistes que pretenien arribar al poder mitjançant eines legals, més aviat que com a revolucionaris, va fer que se substituís la tercera línia de la tercera estrofa: la versió original deia «Bald flattern Hitlerfahnen über Barrikaden» ('Aviat s'alçarà la bandera de Hitler per les 'barricades'). També es varen escriure noves estrofes en honor de Wessel, sovint cantades als actes de les SA però mai emprades en actes oficials del partit o de l'estat:
Els mots Heil i Sieg ('hola' i 'victòria') fan referència a la salutació nazi Sieg Heil! MelodiaDesprés de la mort de Wessel, hom el va considerar el compositor tant de la música com de la lletra. Amb tot, entre el 1930 i el 1933, hi hagué crítics que ho posaren en dubte, tot assenyalant que la melodia tenia una llarga història. «How Great Thou Art», per exemple, és una cançó coneguda amb una melodia semblant. Amb tot, després del 1933, posar en dubte l'autoria de Horst Wessel va esdevenir impensable, quan el partit nazi va prendre el control d'Alemanya i, llavors, qualsevol bri de criticisme hauria estat durament castigat. La font més probable de la melodia és una cançó popular de l'armada imperial alemanya durant la Primera Guerra Mundial, que Wessel havia d'haver sentit cantar per força als veterans de l'armada a la Berlín dels anys 20. La cançó era coneguda pel primer vers, Vorbei, vorbei, sind all die schönen Stunden, o com a «Königsberg-Lied», pel creuer alemany Königsberg, esmentat a una de les versions. La primera estrofa fa així:
El 1936, un crític musical alemany, Alfred Weidemann, va publicar un article en què identificava la melodia de la cançó en una peça escrita el 1865 de Peter Cornelius. Segons Weidemann, Cornelius descrivia la melodia com una «tonada popular vienesa»". Ús entre la ultradreta de fora d'AlemanyaAl llarg dels anys trenta i quaranta, el «Horst-Wessel-Lied» va patir diverses adaptacions per part de grups feixistes d'altres països.[10] A l'estat espanyol, la Falange cantava aquesta versió en castellà:
La Unió Britànica de Feixistes cantaven també una versió del «Horst-Wessel-Lied» en anglès, que feia així:
A la França de Vichy, els membres de la Légion des Volontaires Français contre le Bolchévisme cantaven:
A Grècia, actualment, Alba daurada canta el «Horst-Wessel-Lied» amb lletra grega en els seus esdeveniments, com ara la distribució pública d'aliments «només per a grecs»;[11] al seu torn, el seu dirigent, Nikólaos Mikhaloliakos, sovint utilitza parts de la cançó (e.g. «Amunt les banderes!») en els seus discursos.[12] La lletra fa així:
ParòdiesAbans del 1933, els comunistes alemanys i els socialdemòcrates cantaven paròdies del «Horst-Wessel-Lied» durant les seves conteses amb les SA. Qualcuna d'aquestes cançons simplement canviava el caràcter polític de la cançó:
Stahlhelm, 'cascs d'acer' («Stahlhelm, Bund der Frontsoldaten»), era una organització de veterans nacionalistes molt pròxima al Partit Nacional del Poble d'Alemanya. D'altres substituïen completament la lletra:
Ernst Thälmann era el líder del KPD. Quan arribaren al poder, els nazis prohibiren aquestes versions, però així i tot, durant el Tercer Reich, circulaven versions alternatives que feien befa de la corrupció a l'elit nazi. Algunes d'aquestes versions eren:
Wilhelm Frick era el ministre d'interior, Baldur von Schirach era el líder de les joventuts hitlerianes i Heinrich Himmler, el líder de les SS i la policia. Una de les paròdies més ben conegudes figura a l'obra de Bertolt Brecht Schweyk im Zweiten Weltkrieg (1943). Hanns Eisler va escriure la partitura de «Kälbermarsch»: La paròdia més coneguda en llengua anglesa la va escriure Oliver Wallace, amb una melodia similar i titulada «Der Fuehrer's Face», pel film de dibuixos animats de l'ànec Donald. Referències
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
