|
Hemorràgia subaracnoidal
L'hemorràgia subaracnoidal (HSA) és un sagnat a l'espai subaracnoidal: l'àrea entre la membrana aracnoide i la piamàter que envolta l'encèfal.[1] Els símptomes poden incloure un mal de cap intens d'aparició ràpida, vòmits, disminució del nivell de consciència, febre i, de vegades, convulsions.[1] La rigidesa o dolor de clatell també són relativament freqüents.[2] En aproximadament una quarta part de les persones, es produeix un sagnat petit amb símptomes de resolució al cap d'un mes després d'un sagnat més gran.[1] L'HSA pot produir-se com a resultat d'un traumatisme cranioencefàlic o espontàniament, generalment a causa d'una ruptura d'un aneurisma cerebral.[1] Els factors de risc per a casos espontanis inclouen hipertensió arterial, tabaquisme, antecedents familiars, alcoholisme i consum de cocaïna.[1] En general, el diagnòstic es pot determinar mitjançant una tomografia computada del cap si es fa dins de les sis hores posteriors a l'aparició dels símptomes.[2] Ocasionalment, també cal una punció lumbar.[2] Després de la confirmació, normalment es realitzen més proves per determinar la causa subjacent.[2] El tractament es realitza mitjançant neurocirurgia ràpida o embolització amb espiral endovascular.[1] Es poden necessitar medicaments com el labetalol per reduir la pressió arterial fins que es pugui reparar.[1] També es recomana tractar la febre si és present.[1] La nimodipina, un blocador dels canals de calci, s'utilitza freqüentment per prevenir el vasoespasme.[1] L'ús rutinari de medicaments per prevenir convulsions no té cap benefici clar.[1] Gairebé la meitat de les persones amb HSA a causa d'un aneurisma subjacent moren en 30 dies i aproximadament un terç de les que sobreviuen tenen problemes continus.[1] Entre un deu i un quinze per cent moren abans d'arribar a un hospital.[3] L'HSA espontani es produeix en aproximadament una per cada 10.000 persones per any.[1] Les dones estan més afectades que els homes.[1] Tot i que es fa més freqüent amb l'edat, al voltant del 50% de les persones són menors de 55 anys.[3] És una forma d'ictus i comprèn aproximadament el 5 per cent de tots els ictus.[3] La cirurgia per als aneurismes es va introduir a la dècada de 1930.[4] Des dels anys noranta, molts aneurismes es tracten mitjançant un procediment menys invasiu anomenat embolització amb espiral endovascular, que es realitza a través d'un gran vas sanguini.[5] Referències
Vegeu també |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
