|
Heinrich Heine
Christian Johann Heinrich Heine [ˌkʀ̥ɪsti̯ɑn ʝoˌɦan ˌɦa͡ɪ̯nrɪç ˈha͡ɪ̯nə] (Düsseldorf, 13 de desembre de 1797 - París, 17 de febrer de 1856), nascut com a Harry Heine, és un dels poetes alemanys romàntics més importants. També va exercir la crítica literària.[1] Fora d'Alemanya és més conegut per la seva primera poesia lírica, que va ser musicada en forma de Lieder (cançons d'art) per compositors com Robert Schumann i Franz Schubert. Els versos i la prosa posteriors de Heine es distingeixen pel seu enginy i ironia satírics. Se'l considera membre del moviment Jove Alemanya. Les seves opinions polítiques radicals van fer que moltes de les seves obres fossin prohibides per les autoritats alemanyes, cosa que, però, només va augmentar la seva fama.[2] Va passar els últims 25 anys de la seva vida com a expatriat a París. BiografiaHeine nasqué en una família jueva assimilada de la ciutat de Düsseldorf a Alemanya. Son pare era un comerciant, que durant l'ocupació francesa, veié noves oportunitats per als jueus. Quan el negoci de son pare va fer fallida, Heine fou enviat a Hamburg, on son oncle Salomon, un ric banquer, l'encoratjà a començar una carrera comercial.[3] Tanmateix, el negoci va fracassar, i decidí estudiar Dret a les universitats de Göttingen, Bonn i Berlín. Hi va descobrir que el seu autèntic interès era la literatura, tot i que va obtenir el títol el 1825, alhora que es convertí al protestantisme. Això fou necessari a causa del fet que en aquella època hi havia fortes prohibicions pels jueus en molts estats alemanys, especialment pel que feia a exercir algunes professions, com l'ensenyament universitari, que atreia molt Heine. Com ell mateix va dir justificant la seva decisió, la seva conversió fou «el bitllet d'admissió a la cultura europea», encara que alguns com el seu cosí Giacomo Meyerbeer no van haver de fer aquest canvi. Aquesta doble identitat alemanya i jueva va mantenir-se durant tota la vida del poeta. Heine és especialment conegut per la seva poesia lírica, gran part de la qual va ser utilitzada per compositors de lieds, especialment Robert Schumann, i especialment les seves primeres obres. Altres músics que el van honorar així foren Richard Wagner, Franz Schubert, Felix Mendelssohn, Fanny Mendelssohn, Hugo Wolf i Johannes Brahms, i al segle xx Hans Werner Henze i Lord Berners. També inspirat artistes del jazz. El1964, el Quartet Attila Zoller ha publicat una sèrie de poemes de Heine, recitats per Gerd Westphal, a Hamburg, amb acompanyament jazz.[4] Ofereixen un bon resum de la seva manera d'entendre el món i la funció de la literatura. Com a poeta, Heine debutà amb Gedichte (‘Poemes’) el 1821. El seu amor apassionat i secret per les seves cosines Amàlia i Teresa li inspirà obres com Buch der Lieder (‘Llibre de cançons’, 1827), la seva primera recopilació de versos. Heine va emigrar cap a París el 1831. Hi va conèixer alguns socialistes utòpics, com els seguidors del Comte de Saint-Simon, que advocaven per crear un paradís igualitari i sense classes, basat en la meritocràcia. El poeta romangué a la ciutat la resta de la seva vida, excepte una breu visita a Alemanya el 1843. Les autoritats del seu país prohibiren les serves obres i les d'altres considerats propers al moviment de la Jove Alemanya el 1835.[5] Tot i això, Heine va continuar comentant la societat i política alemanyes. Va escriure Deutschland. Ein Wintermärchen (Alemanya. Un conte d'hivern), un resum de la seva visita a Alemanya l'any anterior i del clima polític que hi havia trobat. El seu amic Karl Marx el va publicar al seu diari Vorwärts (‘Endavant’). Heine també va satiritzar sobre les propostes utòpiques dels alemanys contraris al seu govern en Atta Troll: Ein Sommernachstraum (Atta Troll: Un somni d'una nit d'estiu’), el 1847. L'escriptor també va expressar emotivament l'experiència de l'exili al seu poema In der Fremde (‘Lluny de casa’). Heine patí de diferents mals que el mantingueren al llit els últims vuit anys de vida. Segons les fons, hauria patit esclerosi múltiple o sífilis. Morí a París, i és sebollit al cementiri de Montmartre.[6] Quan els nazis van fer un grand foc amb llibres a la plaça Opernplatz de Berlín el 1933, hi van cremar els seus llibres. A la tragèdial Almansor, publicat el 1821[7] havia previst aquesta deriva:«Allà on es cremen llibres, tard o d'hora s'hi cremaran homes».[8] Obres seleccionades
Galeria
Referències
Bibliografia
Vegeu tambéEnllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
