Felip III de FrançaFelip III de França, dit l'Ardit (Poissy 1245 - Perpinyà 1285), fou rei de França (1270-1285).[1] Orígens familiarsFill quart del rei Lluís IX de França i Margarida de Provença. Per línia paterna era net de Lluís VIII de França i Blanca de Castella, i per línia materna del comte Ramon Berenguer V de Provença i Beatriu de Savoia. Ascens al tronA la mort del seu pare el 1270 a Tunis amb motiu de la seva participació en les croades fou proclamat rei. El 15 d'agost de 1271 fou coronat rei a la Catedral de Reims. Heretarà del seu oncle Alfons de Poitiers el comtat de Tolosa i de Poitou, així com una part de l'Alvèrnia, que seran incorporats al domini reial. Negocià diversos anys amb Eduard I d'Anglaterra sobre les demandes angleses d'Agenais, i es finalitzà amb la victòria anglesa amb el tractat d'Amiens de 1279. Núpcies i descendentsEs casà el 28 de maig de 1262 a Clarmont d'Alvèrnia amb Elisabet d'Aragó, filla del rei d'Aragó Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria. D'aquest matrimoni van néixer cinc fills:
Regne de NavarraA la mort d'Enric I de Navarra el 1274 intervendrà al Regne de Navarra on aquest deixarà com a hereva la seva filla Joana I de Navarra, que restarà sota la tutela de la seva mare Blanca d'Artois, neta de Lluís IX de França. Aquesta intervenció permetrà concertar el matrimoni entre el fill segon de Felip III, i hereu de la corona, i Joana de Navarra.[1] Problemes amb la Corona d'AragóVa donar suport així mateix a la política siciliana del seu oncle Carles I d'Anjou, rei de Sicília, després de les Vespres Sicilianes de 1282. El Papa excomunicà el rei d'Aragó Pere el Gran, com a instigador de la massacre angevina, i va donar el seu regne a Carles I de Valois, fill de Felip III. Després de l'afer sicilià, Felip III engegarà la Croada contra la Corona d'Aragó, atacant Catalunya el 1285, i posant setge a la ciutat de Girona el 7 de setembre d'aquell any. Felip III va morir a Perpinyà, a l'actual llogaret 'El Clos Banet'- que era llavors masia important -el 5 d'octubre de 1285, enmig d'una retirada desastrosa, causada per les epidèmies i per la falta d'avituallament.[1] Fou 'descarnat' (cos partit en quatre amb 4 destinacions diferents) a Perpinyà a la 'Casa Julià' abans de marxar - en un trajecte d'uns mesos- nord enllà fins a ser enterrat (el ossos) el 3 de desembre del mateix any a la Basílica de Saint-Denis. Va ser un governant pietós, com son pare. Fou també un polític i governant exemplar, amb molt de tacte i encert en els seus actes, decisions i accions. Lamentablement, es deixà influenciar per la personalitat i el caràcter de la seva segona esposa, Maria de Brabant.
Referències
|