Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Croada de Jaume I

Infotaula de conflicte militarCroada de Jaume I
Tipusguerra i croades Modifica el valor a Wikidata
Data1269 Modifica el valor a Wikidata –
EstatCorona d'Aragó Modifica el valor a Wikidata
ParticipantsJaume el Conqueridor, Pere I Ferrandis d'Híxar i Ferran Sanxis de Castre Modifica el valor a Wikidata

La Croada de Jaume I també anomenada croada catalana o croada dels catalans, fou un fracassat intent de croada el 1269,[1] que hagués estat la novena croada. L'objectiu del rei Jaume I era unir forces amb l'Il-kanat mongol i atacar conjuntament el soldanat mameluc. El mateix rei Jaume va haver d'abandonar l'empresa després d'una tempesta obligués la seva flota a tornar a port al setembre. Dos dels seus fills il·legítims, els infants Ferran Sanxis de Castre i Pere Ferrandis d'Híxar, van dirigir el que quedava de la flota cap a Acre, però la trobada amb els mongols no es va poder completar i la petita flota va aconseguir poc abans de tornar a casa a la primavera de 1270.

Fonts primàries

Les principals fonts franceses que ens han arribat d'aquesta croada venen dels llibres de les Gestes des Chiprois, de l'Estoire d'Eracles i els Annales de Terre Sainte.[2]

En català, es citada l'autobiografia de Jaume I, el Llibre dels fets.[3] També hi ha un document a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, anomenat Llibre de racions al Orient, que enumera els pagaments deguts als membres de l'expedició i dona una llista dels propietaris i capitans dels vaixells.[4]

Des de la perspectiva musulmana, hi ha les històries àrabs d'Ibn al-Furtt i Ibn Abd-adh-Dhàhir.[3]

Preparatius

Jaume I el Conqueridor podria haver pretès enviar una força a Terra Santa l'any 1260 per ajudar a defensar-la contra una possible invasió mongola, però acabaria per cedir davant del temps advers.[5] Certament va fer un vot per anar a la croada a finals de 1266. En aquell moment estava excomunicat per adulteri.[6] El 16 de gener de 1267, el papa Climent IV li va ordenar abandonar la seva amant, Berenguela Alfonso, o en cas contrari no hi hauria cap mèrit espiritual en la seva croada.[7] Al voltant d'aquest mateix temps, l'Ilkhan Abaqa va enviar una ambaixada per visitar primer Climent IV i després a Jaume I. Es van reunir amb Jaume a Perpinyà a principis de la primavera i Jaume va enviar el seu propi ambaixador, Jacme Alaric, per tornar amb ells a la cort d'Abaqa.[8]

Els enviats d'Abaqa i Jacme Alaric van començar el seu retorn a Europa a la primavera de 1268.[9] Al desembre de 1268 i gener de 1269, es van trobar amb Jaume a València. Van proposar-li que desembarqués amb un exèrcit a Ayaş, a l'Armènia Ciliciana, on Abaqa s'uniria a ell amb les seves pròpies forces i les dels seus aliats, l'emperador romà d'Orient Miquel VIII i el rei Hethum I d'Armènia.[10] Una carta d'Abaqa al Papa més tard aquell estiu, però, no parlar de que Abaqa hagués tingut una participació directa en la croada, sinó que enviaria el seu germà, Ejei.[11] Segons el propi Jaume, Abaqa va prometre proveïr el seu exèrcit aliments i de màquines de setge, que haurien sigut massa voluminosos per transportar eficientment a través del mar. Miquel VIII també va prometre enviar subministraments per mar. Els plans de l'aliança eren prou concrets cap al febrer de 1269 per poder ser presentats al rei Lluís IX de França.[9] Aquella primavera, Abaqa va enviar un desafiament formal al sultà Bàybars I.[12]

El rei Alfons IX de Castella va aconsellar a Jaume que no se n'anés, perquè els mongols no eren de confiança.[13] No obstant això, li va donar 100.000 morabatins i 100 cavalls per a l'expedició. Jaume també va rebre 80.000 sous tornesos de Barcelona; 50.000 de Mallorca; i 10.000 de Morella. La major part d'això es gastava en vaixells i victuals. La força que s'havia reunit a Barcelona a finals d'agost consistia en uns 800 cavallers i diversos milers d'infanteria. Per transportar-lo a través del mar hi havia 30 vaixells grans, 20 galeres i moltes embarcacions més petites. El capità de la flota era Ramon Marquet. El present eclesiàstic més notable va ser el bisbe Arnau de Barcelona.[14] L'hereu de Jaume, Pere, es va quedar a casa, per evitar una crisi de successió en cas que Jaume morís.[15]

Expedició

El 4 de setembre de 1269, la flota va salpar des de Barcelona.[14] El 6 de setembre, la flota es va topar amb un clima molt advers que va durar cinc dies. Interpretant això com un signe de desaprovació divina, Jaume va ordenar que la flota s'aturés. El 16 de setembre, la flota es va apropar a Aigüesmortes, però els forts vents van impedir que entressin al port. Finalment van arribar al port d'Agde el 17 de setembre. Mentre que alguns li aconsellaven que tornés a casa i altres que continués la croada, Jaume es va recuperar a Montpeller abans de decidir tornar per terra a Catalunya, on va arribar a l'octubre.[14]

Una part de la flota dels infants de Jaume —uns 18 vaixells amb 442 cavallers— va optar per clivellar els mars i continuar igualment amb el viatge. Van arribar a Sant Joan d'Acre a finals d'octubre i van acampar fora de la ciutat.[14] L'arribada dels reforços cristians va ser resposta pel soldà Bàybars I amb un atac sobre Acre que va causar moltes baixes en els croats.[16]

Al Concili de Lió II de 1274, Jaume I va oferir agafar la creu, però el seu oferiment no va tenir cap acollida.

Referències

  1. ↑ Arcadi García i Sanz, Història de la marina catalana, p.212
  2. ↑ Runciman, Steven. A History of the Crusades Vol. 3: The Kingdom of Acre and the Later Crusades (en anglès). Cambridge University Press, 1954, p. 330-331. 
  3. ↑ 3,0 3,1 Lower, Michael. The Tunis Crusade of 1270: A Mediterranean History (en anglès). Oxford University Press, 2018. 
  4. ↑ Garcia i López, Ruth. La Imposta Paleobizantina trobada a la Basílica de Santa Maria de Mataró (Maresme). Sessió d'Estudis Mataronins, 2015, p. 289–299. 
  5. ↑ Jackson, Peter. The Mongols and the West, 1221–1410 (en anglès). Routledge, 2005. 
  6. ↑ Lower 2018, p. 76.
  7. ↑ Richard, Jean. La croisade de 1270. Comptes rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 1989, p. 510–523. 
  8. ↑ Lower 2018, pp. 80–81.
  9. ↑ 9,0 9,1 Lower 2018, p. 82.
  10. ↑ Richard 1989, p. 520.
  11. ↑ Richard 1989, p. 520; Lower 2018, pp. 81–82.
  12. ↑ Richard 1989, p. 522.
  13. ↑ Jackson 2005, p. 186.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Lower 2018, pp. 83–85.
  15. ↑ Lower 2018, p. 101.
  16. ↑ (anglès) Christopher Marshall, Warfare in the Latin East, 1192-1291, p.28

Vegeu també
Kembali kehalaman sebelumnya