Reproducció de la primera pàgina de les Coplas de Jorge Manrique.
"Coplas por la muerte de su padre" és una elegia escrita per Jorge Manrique a finals del segle xv dedicada al seu pare. És una de les obres cabdals de la literatura espanyola, i un dels exemples paradigmàtics del tòpic literari ubi sunt.[1][2]
Es tracta d'una composició que estremeix per la freda brillantor de l'anàlisi, per la constatació del desengany i de la corrupció de tot el vivent, i no una obra que emociona pel sentiment adolorit del fill o la seva pena insuportable.
La veu de Manrique ressona greu i profunda, potent, vivaç i expressiva, les mateixes metàfores es materialitzen, al mateix temps que s'ensorra l'esperança. Consisteix, segons Salinas, en la vivència de l'eterna oposició entre temporalitat i eternitat.[3][4] Es poden qualificar las Coplas com un sermófuneral, on ja des del principi es percep el to d'exhortació.[5]
Recuerde el alma dormida
avive el seso y despierte
contemplando
como se pasa la vida
como se viene la muerte,
tan callando;
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado,
fue mejor.
El peu trencat, el "contemplando", al mateix temps que exhortatiu també ens convida a la meditació i en actuar de passarel·la ens transporta a l'objecte de la contemplació estimada pel poeta: "com es passa la vida". A les Coplas es troba la gran igualadora, la gran justiciera: la mort, que acaba per ensenyorir-se de tot. Al final de la composició, la Mort es dirigeix cavallerosament al Mestre,[6] en un diàleg digne d'un llibre de cavalleries:
Buen caballero
dejad el mundo engañoso
y su halago.
Més que la glòria en sentit cristià, el poeta es decanta per l'extensió de la fama en aquest món:
que aunque la vida perdió
dejónos harto consuelo
su memoria.
Las Coplas es divideixen en tres parts:
vida terrenal (I-XIV)
vida eterna (XV-XXIV)
vida de la fama (XXV-XL)
En qualsevol cas, caldria preguntar-se si viure no és navegar sobre el temps, sobre el vent, per acabar ancorant al port de la mort, el darrer i definitiu port on s'amarren les il·lusions perdudes i l'oblit de tot allò mundà.
