Consolat de Mar

Per a altres significats, vegeu «Consolat de Mar (desambiguació)».

Consolat de Mar

Dades
Tipus	organització
Història
Creació	1262

El Consolat de Mar va ser l'organisme del dret marítim català i d'altres zones a la vora del mar de la Corona d'Aragó, per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal. La competència l'exerceixen dos cònsols de mar i un jutge d'apel·lació, amb independència del govern establert. Aquest Consolat de Mar evoluciona com a codi jurídic i té les seves arrels en el tribunal de la Carta Consular de Barcelona (1258), que té la base en els costums marítims i de comerç tradicionals de Barcelona.^[1]

Les normes jurídiques que regulen el dret marítim català, seran aplicades primer per tota la Mediterrània com a dret mercantil i de navegació, passant més tard a l'atlàntic com a dret internacional.

El Consolat de Mar va néixer en l'època del que es coneix com a ius mercatorum. Aquest 'dret dels mercaders' regulava les relacions entre els comerciants de l'època. Aquests comerciants, en una societat bàsicament feudal, agrària i rural, es trobaven a les ciutats, entre elles Barcelona. Val a dir que el ius mercatorum representa les arrels de l'actual dret mercantil. Va néixer per comerciants i per als comerciants, de manera que podem parlar d'un dret corporatiu, donat que calia estar inscrit a la corporació per a poder rebre l'aplicació d'aquest dret. Al mateix temps era d'aplicació autònoma, donat que es va crear una jurisdicció pròpia que tractava el ius mercatorum. Una d'aquestes jurisdiccions és el Consolat de Mar a Barcelona.

La secular tradició comercial i marítima catalana, empeny cap a una expansió a tot els racons de la Mediterrània i mar enllà fins a l'Atlàntic (segle x). Aquesta expansió va donar com a resultat una munió de rutes que partien del port de Barcelona fins a tots el ports coneguts (segle xiii), encara que n'hi ha cinc de principals o de molt importants:

• ruta del nord d'Àfrica (Tunis, Alger, Trípoli…), amb el transport d'or i d'esclaus.
• ruta de les illes (Mallorca, Sicília, Sardenya…), amb el transport de blat i sal.
• ruta de l'Imperi Romà d'Orient (fins a Constantinoble), amb el transport de cotó, espècies i esclaus.
• ruta d'ultramar (Xipre, Tir, Damasc, Alexandria…), era la gran ruta de les espècies.
• ruta d'occident (fins a Bruges), des d'on es distribuïen els productes orientals a tot Europa.

Aquestes activitats tan complexes i amb tant d'interessos comercials, van fer créixer els òrgans rectors de defensa i de resolució de litigis, des de l'agrupació de comerciants i armadors per a la defensa del port i la ribera fins al dret de les mercaderies, naus, rutes, ports, sous de mariners, assegurances, naufragis... Amb l'afegit d'assegurar el trànsit de les naus per les rutes comercials, freqüentades per pirates serraïns o corsaris genovesos i venecians.

• 1260/1282 Es crea el Consolat de Mar a la ciutat de Barcelona.
• 1283 Pere III autoritza la instal·lació del Consolat de Mar de València.
• 1326 Jaume III de Mallorca autoritza la instal·lació del Consolat de Mar a la ciutat de Mallorca.
• 1363 Fundació del Consolat de Mar a Tortosa.
• 1385 Fundació del Consolat de Mar a Girona.
• 1388 Joan I autoritza la fundació del Consolat de Mar a Perpinyà.^[3][4]
• 1443 Fundació del Consolat de Mar a Sant Feliu de Guíxols.^[5]

• 1463 Fundació del Consolat de Mar a Montpeller.
• 1474 Fundació del Consolat de Mar a Marsella.
• 1511 Fundació del Consolat de Mar a Bilbao.
• 1543 Fundació del Consolat de Mar a Sevilla.
• 1682 Fundació del Consolat de Mar a Sant Sebastià.

• Abans de 1253, segons consta en documents posteriors ja hi havia hagut alfòndecs de catalans a Tunis i Bugia.
• 1253. Els primers consolats catalans estables i documentats a l'estranger foren els de Tunis i Bugia, en una àrea que els catalans, i concretament els barcelonins, havien visitat amb fins comercials des de més antic. El 1253 ja era en ple funcionament l'alfòndec de Tunis, regit per un cònsol nomenat pel rei.^[6]

• 1264. Guillem de Montcada, ciutadà de Barcelona, consta com a cònsol dels catalans a Alexandria.^[7]

Les fonts d'inspiració normativa que articularen el dret mercantil marítim queden recolzades sobre quatre fonaments:

El conjunt d'usos que regien l'activitat quotidiana dels mercaders en la contractació mercantil constituïen la principal font del dret marítim. Aquests usos s'havien conservat al llarg de la història fruit del manteniment de la tradició i el costumari, si bé no era una font petrificada, ja que evolucionà al llarg de generacions. El compendi d'usos arrencava temps enrere amb l'arribada de civilitzacions com la fenícia, la grega i la romana a les costes occidentals de la mar Mediterrània. Alguns d'aquests costums ja foren recollits al Corpus Iuris Civilis de Justinià I, i en menor grau al Liber Iudicorum, cos legislatiu visigot del segle vi.

Tant les resolucions judicials com les decisions arbitrals de les institucions rectores del dret mercantil marítim, es consideren el factor més important d'actualització dels costums anteriorment esmentats. Tant els cònsols de mar com altres càrrecs rellevants del Consolat, actuaven a través del dictamen de jurisprudència com a mecanisme de transformació del dret marítim.

Les disposicions normatives suposaven un intent d'entrada de drets aliens als Consolats de Mar, si bé, a la pràctica es va donar en molt poques ocasions. Els conflictes entre jurisdiccions sorgien amb la promulgació de privilegis i ordinacions per part del monarca, especialment a Barcelona. Altres casos sorgien quan confraries d'oficis o un dels consolats de mar, feien entrar en vigor nova normativa d'origen divers (processos, sentències, deliberacions, acords, comptes, etc.) que alterava el funcionament harmònic de la legislació marítima.

Els estatuts normatius que disposaven algunes ciutats itàliques suposà un nou repte jurisdiccional a superar. A mesura que s'expandiren els consolats de mar, augmentava el risc d'incompatibilitat amb altres drets. Heus aquí, el cas més paradigmàtic en els nuclis de població de Trani, Amalfi, Pisa, Venècia, Gènova i Ancona, on disposaven de codis normatius creats entre els segle xi i xiv, que van acabar sent reconeguts a tots els ports mediterranis.

A mitjans del segle xiii, van sorgir els primers indicis de positivització de les fonts. Aquest fenomen seguí un procés de progressiva incorporació de normativa en un compendi, que acabà amb la publicació del Llibre del Consolat de Mar l'any 1484.

Les Ordinacions de la Ribera, aparegudes a Barcelona l'any 1258, és considerat com una de les primeres expressions literàries del dret mercantil marítim. Sorgí com una concessió de Jaume I a la Universitat de la Ribera, agrupada en vint-i-cinc capítols. D'aquesta forma el monarca va reconèixer l'existència de la Universitat dels Prohoms de la Ribera Barcelonesa com una confraria de navegants, estipulant l'organització interna i llurs funcions, així com regulacions marítimes que havien d'acatar. Algunes d'aquestes disposicions a destacar foren l'apoderament de les figures de dos cònsols, el dret a imposar contribucions, o els drets i deures de la tripulació.

El Llibre del Consolat de Mar, aparegut probablement a Barcelona l'any 1370, és el màxim exponent del dret marítim comú a la Mediterrània. Sorgí a partir de la codificació de nombroses fonts i, especialment, per l'actualització de textos anteriors de la mateixa índole. Sense anar més lluny, els Costums de la Mar són considerats com una compilació d'usos i costums mercantils mediterranis redactats la segona meitat del segle xiii, que fou usat com a esborrany, prèvia reelaboració i ampliació del text, per la redacció del Llibre del Consolat de Mar. Aquest llibre fou la pedra angular que regí el dret comercial marítim sorgit a la Corona d'Aragó al llarg dels sis segles d'existència (1260-1829), i destacà la seva traducció en llengües com el castellà, el francès, l'italià, l'alemany, el neerlandès i l'anglès.

Els Costums de Tortosa, sorgits a les terres de l'Ebre l'any 1279, contenen parcialment referències al Dret mercantil marítim de la seva àrea fluvial i marina, que podien haver generat conflictes de competència amb el Llibre del Consolat de Mar, però contra pronòstic, la convivència dels dos ordenament jurídics va generar una relació suficient perquè els Costums acabessin constituint una part fonamental de l'ordenament marítim general que estructura el Llibre.

L'expansió i supremacia del comerç català medieval, amb els Consolats de Mar arreu d'Europa, té com a conseqüència que el dret marítim català transcendeixi les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l'Atlàntic. El codi jurídic elaborat sobre les bases dels costums marítims de Barcelona, fou compilat entre els anys 1260 i 1270, i aconseguí la seva redacció definitiva l'any 1350. Amb l'arribada de la impremta, a València, el 1484, se'n feu la primera edició. Escrit originàriament en català, el Llibre del Consolat de Mar fou traduït a l'italià, el francès, l'anglès, el castellà i a altres llengües perquè durant segles fou la base de la legislació mercantil de molts països europeus, fins i tot en temps moderns.

Amb els decrets de Nova Planta (1707-1716), foren suprimits tots els Consolats de Mar dels Països Catalans, excepte els de Mallorca i de Barcelona, l'últim dels quals, tanmateix, no arribà a actuar normalment per la ingerència borbònica de les lleis pròpies, contra la mateixa previsió que el llibre fa al Capítol 13 (vegeu més avall).

El Llibre del Consolat de Mar estigué vigent a Barcelona fins al 1829, quan fou substituït pel codi de comerç espanyol, inspirat en la legislació francesa.

El Llibre del Consolat de Mar cal considerar-lo, doncs, com una de les aportacions catalanes a la civilització occidental i, fins i tot, del Dret internacional.

El Capítol 13 indica que no es poden derogar les ordinacions del tribunal. Aquí el text:

Capitol 13. Que no gosen posar paraules derogatives a les presents ordinacions
Item ordonaren los dits Consellers e promens que en seguretats algunes no puxen esser posades o meses per pacte algu paraules algunes derogatories a les presents ordinacions, ne que digan valega o no valega, o haie o no haie, ne quel assegurat si sera vassall del senyor Rey no correga la vuytena part de risch, e si sera stranger lo quart, ne per alguna manera puxe esser renunciat a les presents ordinacions, com sien fetes es facen en fauor e vtilitat de tota la cosa publica, o tal renunciacio si fos attemtada de fer sia ipso facto nulla e no haia algun effecte preveu la nulitat immediata de la seva derogació.^[8]

El 10 de novembre de 2008, l'Ajuntament de Barcelona inaugura el primer Consolat de Mar de Barcelona a Shanghai (Xina), amb l'objectiu de posicionar la marca de la capital catalana i consolidar el prestigi de la ciutat. L'objectiu és reprendre el model dels consolats de l'edat mitjana per formar una xarxa internacional a diferents ciutats del món.^[9][10][11]

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons
	Viquitexts

• Actual Consolat de Mar de Barcelona
• Llibre del Consolat de Mar, a la Library of Iberian Resources online (anglès)
• El Llibre del Consolat del Mar: història jurídica del Regne de València
• Ferrer_Consolats_mar_ultramar.