|
Congelació
La congelació (congelatio en terminologia mèdica), és una condició mèdica on hi ha un dany localitzat a la pell i altres teixits biològics degut al fred extrem. La congelació és més probable que passi en les parts del cos més allunyades del cor i aquelles amb zones més exposades més extenses. Les persones que estan exposades a temperatures baixes durant períodes prolongats, com ara els entusiastes dels esports d'hivern, el personal militar i les persones sense sostre, corren el risc més gran.[1][2] Altres factors de risc inclouen beure alcohol, fumar, problemes de salut mental, determinats medicaments i lesions prèvies a causa del refredat.[2] El mecanisme subjacent implica lesions per cristalls de gel i coàguls de sang en petits vasos sanguinis després de la descongelació.[2] El diagnòstic es basa en els símptomes.[3] La gravetat es pot dividir en superficial (1r i 2n grau) o profunda (3r i 4t grau).[4] Un escaneig òssi o un MRI poden ajudar a determinar l'abast de la lesió.[2] ClassificacióHi ha diverses classificacions pel dany als teixits pel fred extrem incloent:
EstadisA o per sota dels 0 °C (32 °F), els vasos sanguinis prop de la pell comencen a contraure's, i la sang és desviada de les extremitats via l'accció dels cossos glomus de la dermis (implicats en la termoregulació). La mateixa resposta pot ser el resultat de l'exposició a vents forts. Aquesta contracció ajuda a conservar la temperatura central del cos. Amb un fred extrem, o quan el cos resta exposat al fred per una llarg període, aquesta estratègia protectora pot reduir el flux de sang en algunes ones del cos a nivells perillosament baixos. Aquesta manca de sang porta a un eventual congelació i la mort dels teixits de la pell en les zones afectades. Hi ha quatre graus de congelació. Cadascun d'aquests graus té diversos graus de dolor.[6]
.[7] CausesFactors de riscEl principal factor de risc de congelació és l'exposició al fred per geografia, ocupació i/o recreació. La roba i el refugi inadequats són els principals factors de risc. La congelació és més probable quan la capacitat del cos per produir o retenir calor es veu afectada. Els factors físics, de comportament i ambientals poden contribuir al desenvolupament de la congelació. La immobilitat i l'estrès físic (com la desnutrició o la deshidratació) també són factors de risc.[1] Hi contribueixen els trastorns i les substàncies que perjudiquen la circulació, com ara diabetis, fenomen de Raynaud, tabac i alcohol.[8] Les persones sense llar i les persones amb algunes malalties mentals poden tenir un risc més elevat.[1] MecanismeCongelacióEn les congelacions, el refredament del cos provoca l'estrenyiment dels vasos sanguinis (vasoconstricció). Exposició prolongada a temperatures inferiors a −2 °C pot provocar la formació de cristalls de gel als teixits, i l'exposició prolongada a temperatures inferiors a -4 °C pot provocar la formació de cristalls de gel a la sang.[9] Els cristalls de gel poden danyar els petits vasos sanguinis al lloc de la lesió.[8] Normalment, l'exposició prolongada a temperatures inferiors a -0,55 °C pot provocar congelacions.[10] ReescalfamentEl reescalfament causa danys als teixits a través de la lesió de reperfusió, que implica vasodilatació, inflor (edema) i un flux sanguini deficient (estasi). L'agregació plaquetària és un altre possible mecanisme de lesió. Les butllofes i l'espasme dels vasos sanguinis (vasospasme) es poden desenvolupar després del reescalfament.[8] Lesió per fred no congelantEl procés de congelació difereix del procés de lesió per fred no congelant (NFCI). En NFCI, la temperatura del teixit disminueix gradualment. Aquesta disminució més lenta de la temperatura permet que el cos intenti compensar mitjançant cicles alternatius de tancament i obertura de vasos sanguinis (vasoconstricció i vasodilatació). Si aquest procés continua, els mastòcits inflamatoris actuen a la zona. Es formen petits coàguls (microtrombos) que poden tallar la sang a la zona afectada (coneguda com a isquèmia) i danyar les fibres nervioses. El reescalfament provoca una sèrie de substàncies químiques inflamatòries com les prostaglandines per augmentar la coagulació localitzada.[11] FisiopatologiaEl mecanisme patològic pel qual la congelació provoca lesions del teixit corporal es pot caracteritzar per quatre etapes: precongelació, congelació-descongelació, estasi vascular i fase isquèmica tardana.[12]
DiagnòsticLa congelació es diagnostica en funció dels signes i símptomes descrits anteriorment, i per l'historial del pacient. Altres condicions que poden tenir un aspecte similar o que es produeixen al mateix temps inclouen:
Les persones que tenen hipotèrmia sovint també tenen congelació.[13] Com que la hipotèrmia posa en perill la vida, s'ha de tractar primer. Les exploracions amb Tecneci-99 o RM no són necessàries per al diagnòstic, però poden ser útils amb finalitats pronòstiques.[15] PrevencióLa Wilderness Medical Society recomana cobrir la pell i el cuir cabellut, prendre una alimentació adequada, evitar calçat i roba constrictives i mantenir-se actiu sense causar esgotament. L'oxigen suplementari també pot ser útil a elevacions elevades. L'exposició repetida a l'aigua freda fa que les persones siguin més susceptibles a les congelacions.[16] Les mesures addicionals per prevenir les congelacions inclouen:[4]
TractamentLa pell afectada no ha de tocar objectes ni freds ni calents. Mantenir la zona afectada calenta. Els tractament s'han de fer en centres mèdics especialitzats. Els massatges, segons com es facin, poden ser perillosos.[17] El reescalfament es pot fer per via passiva[18] o per via activa[18] EpidemiologiaHi ha una manca d'estadístiques exhaustives sobre l'epidemiologia de les congelacions. Als Estats Units, les congelacions són més freqüents als estats del nord. A Finlàndia, la incidència anual era de 2,5 per 100.000 entre els civils, en comparació amb 3,2 per 100.000 a Mont-real. La investigació suggereix que els homes d'entre 30 i 49 anys corren el risc més alt, possiblement a causa de l'exposició laboral o recreativa al fred.[19] HistòriaLa congelació ha estat descrita a la història militar durant mil·lennis. Els grecs van trobar i discutir el problema de les congelacions ja l'any 400 aC.[8] Els investigadors han trobat proves de congelació en humans que es remunten a 5.000 anys en una mòmia andina. L'exèrcit de Napoleó va ser el primer cas documentat de ferides massives per fred a principis del 1800.[1] Segons Zafren, gairebé 1 milió de combatents van ser víctimes de congelació a la Primera i Segona Guerra Mundial i a la Guerra de Corea.[8] Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Congelació |
||||||||||||||||||||||||||||||
