Claudi Arimany i Barceló (Granollers, 29 de desembre de 1955) és un flautista de fama internacional considerat hereu directe, quant a estil interpretatiu i concepte musical, de Jean-Pierre Rampal, de qui va ser alumne i company en múltiples concerts.[1] Des dels anys vuitanta ha actuat com a solista convidat per les millors orquestres internacionals, a més de dedicar-se a l'estudi i la recuperació d'obres per a flauta i a l'activitat docent.[2]
Biografia
Va començar estudis empresarials a ESADE, mentre estudiava flauta com a afició, més interessat en la música de jazz que no pas en la clàssica, i sense pensar que acabaria dedicant-s'hi professionalment. A la seva ciutat natal va estudiar amb el pianista i compositor Josep Maria Ruera i a Barcelona va estudiar amb Salvador Gratacós. Aquest últim inculcava l'interès per l'instrument i el seu repertori, i fomentava un ambient de millora constant entre els alumnes. A més, convidava els mestres del moment, Alain Marion i Jean-Pierre Rampal, a participar en les seves classes quan visitaven Barcelona per actuar. Així va ser com Arimany va tenir el primer contacte amb el mestre Rampal, però no va ser fins que el va veure actuar al Palau de la Música Catalana que va decidir canviar de registre i ampliar els seus estudis musicals a Niça i a París amb mestres com Georgy Sébok, Alain Marion i Raymond Guiot. L'any 1982 va obtenir el seu diploma a París, amb un primer premi concedit per unanimitat pel jurat.[3][4]
Jean-Pierre Rampal, a més de ser recordat com un gran intèrpret de flauta, va fer una tasca pedagògica de recuperació i difusió del repertori de l'instrument i va esdevenir un mestre per a tota una generació. Arimany havia estudiat amb ell i hi va col·laborar a partir de finals dels anys vuitanta. La perfecta compenetració entre tots dos va portar Rampal a manifestar: "És un perfecte continuador de l'escola francesa de flauta i del meu estil d'interpretar. Tant que escoltant amb atenció el disc que hem fet junts no distingeixo si està tocant ell o si ho faig jo."[1]
El darrer disc que van enregistrar plegats és el dedicat a Mozart i Hoffmeister, el 1999. Poc abans, Rampal havia deixat per escrit la seva opinió sobre l'art del seu pupil i company de gires, en el que es pot considerar un testament artístic.
«
Claudi Arimany és, en la meva opinió, un dels millors flautistes de la seva generació. És un d'aquells virtuosos que posen la tècnica, la sonoritat i els colors del fraseig al servei de la musicalitat i la sensibilitat, cosa que no és a les mans de gaires.
A més del llegat artístic, Arimany conserva una bona part de la biblioteca musical de Rampal,[14] i també les seves flautes.[15] La més important emotivament i que utilitza als seus concerts és l'emblemàtica flauta d'or W.S. Haynes.[16]
Ha estat membre del tribunal del Concurs Internacional de Flauta J. P. Rampal, que se celebra a París.[17]
Des de l'any 2011 és el Director Artístic del Festival de Música Vila de Llívia.[18]
Recerca musical
Més enllà de la seva extensa activitat com a intèrpret, Arimany ha dedicat una bona part de la seva activitat a l'estudi, la recuperació i la difusió de grans compositors oblidats. La popularitat dels grans mestres sovint enfosqueix el talent dels deixebles o contemporanis; en paraules del mateix Arimany: "Em continua interessant molt la música dels grans compositors que van treballar 'a l'entorn' dels que ara són més coneguts."[19]
Quan, el 1986, va presentar un projecte a una discogràfica alemanya per editar les obres de Bach per a flauta, no va ser rebut amb interès, ja que eren múltiples els enregistraments de l'autor que ja hi havia. A conseqüència d'aquesta negativa, Arimany, juntament amb els solistes Alexander Schmoller, violoncel, i Michael Grüber, clavicèmbal, va fer una revisió i selecció d'obres pràcticament desconegudes d'autors alemanys deixebles del mestre de Turíngia. Tot un repte de recuperació que va culminar amb l'edició, l'any 1986, de l'àlbum Virtuose Flötenmusik der Bach-Schüler per part de la discogràfica alemany Motette de Wiesbaden.[3]
Enregistrament dels concerts de Pla amb l'English Chamber Orchestra
Un interès especial per identificar compositors catalans que havien escrit per a flauta el va portar a posar en valor l'obra del balagueríJoan Baptista Pla (1720-1762), un contemporani de Mozart que va viatjar per tot Europa i del qual es coneix poca obra. A començament dels anys 1990, el musicòleg Josep Dolcet va trobar a Alemanya unes partitures originals de Pla que Arimany, juntament amb altre material d'aquest autor i del seu germà Manuel Pla, va treballar per poder-los incorporar al seu repertori. Posteriorment, va enregistrar dos CDs, un acompanyat de Jean-Pierre Rampal i l'orquestra Franz Liszt Chamber Orchestra amb obres de Joan Pla i un altre amb tres concerts dels germans Pla acompanyat per l'English Chamber Orchestra.[19]
Seguint la pista d'autors poc coneguts va arribar a l'obra de François Devienne, compositor i intèrpret molt popular en el seu temps, en què era anomenat el "Mozart francès", i que havia fundat el Conservatoire de Paris. Però l'autor va caure en l'oblit fins a finals dels anys setanta, en què es van tornar a interpretar obres seves, i, a mitjans dels anys noranta, Arimany va trobar l'edició del segle xviii de tots els seus concerts. La continuada activitat de recuperació sobre aquest autor va fer que interpretés alguns concerts a moltes sales, incloent-hi el Théâtre des Champs-Élysées de París, acompanyat de l'Ensemble Orquestral de París, el novembre del 1994. Arimany ha enregistrat en quatre CDs els catorze concerts per a flauta i orquestra de Devienne, una música que opina que és "natural, clara, elegant i melancòlica, i que requereix de l'intèrpret una gran habilitat tècnica".[13]
A finals de 2020 va publicar una recopilació de tota l'obra per a flauta dels germans Albert Franz Doppler i Karl Doppler, fruit de la seva recerca per conservatoris i biblioteques d'Europa iniciada el 2007.[20] El resultat són 12 CD's amb 97 peces, 64 de les quals són primers enregistraments.[20] Arimany havia interpretat la música dels Doppler als seus concerts amb Rampal als anys 90 i,[21][22] un cop iniciada la recerca va editar dos CD's amb peces per dues flautes el 2010 i 2012.[23]
Discografia
Any
Album
Autor
Intèrprets
Discogràfica
2010
The flute music of Doppler brothers Music for 2 Flutes & piano. Vol. 1[23]
Benito, Roberto «Claudi Arimany. La flauta, objecte de vocació concertística». Catalunya música: Revista musical catalana, 2003, pp. 36-39. ISSN: 1136-7458.
Trullén, Lluís «Claudi Arimany amb l'Orquestra de Cambra Franz Liszt, Robert King, Grigorij Sokolov, Eiji Oue, Till Ferner». Catalunya música: Revista musical catalana, 2004, pp. 38-39. ISSN: 1136-7458.
