|
Carlos Rubiera Rodríguez
Carlos Rubiera Rodríguez (Gijón, 19 d'abril de 1904 - Madrid, 28 d'abril de 1942) va ser un advocat i polític socialista asturià, afusellat pel règim franquista després de la fi de la Guerra Civil Espanyola. Va ser diputat per la província de Madrid i governador civil d'aquesta província. BiografiaCarlos Rubiera pertanyia a l'ala esquerra, caballerista, del PSOE,[1] oposada al sector centrista liderat per Indalecio Prieto, de la qual fou un dels seus més famosos oradors.[1] Formava part de l'Agrupació Socialista Madrilenya,[1] de la qual va arribar a ser secretari durant la Guerra Civil,[2] i va ser elegit diputat per la circumscripció de la província de Madrid pel Front Popular a les eleccions de febrer de 1936.[3] Després de començar la guerra civil, va formar part de la primera Junta de Defensa de Madrid, creada per Largo Caballero a finals del mes de setembre de 1936.[1] Fou també governador civil de Madrid entre el 7 d'octubre[4] i el 31 de desembre d'aquest any,[5] i a continuació subsecretari de Governació amb el caballerista Ángel Galarza (succeint Wenceslao Carrillo Alonso), fins a la caiguda del govern de Largo Caballero i l'arribada al càrrec de Negrín, amb Julián Zugazagoitia, ambdós de l'ala centrista del PSOE.[6] La resta de la guerra va seguir ocupant càrrecs en el partit, oposant-se tant a la progressiva presa del poder per part de la facció centrista dins del partit com a la creixent influència comunista a la zona republicana. Al febrer de 1938 va col·laborar en la creació de les noves seccions juvenils exclusivament socialistes, fou escollit secretari provincial a Madrid de les Joventuts Socialistes de la FETT, la qual seguia defensant la causa caballerista.[7] Com la resta de dirigents de l'Agrupació Socialista Madrilenya, va participar en la revolta de Casado contra Juan Negrín.[8] Va ser escollit membre de la Comissió Executiva Nacional del PSOE, sota la presidència de José Gómez Osorio, pocs dies abans del final de la Guerra (20 i 21 de març).[9] Aquesta executiva tenia pretensió de convertir-se en la direcció del partit en l'exili, però la subsegüent repressió franquista va acabar amb gairebé la meitat d'ella. Rubiera va fugir a València en companyia de la seva família i de l'alcalde socialista de Vallecas, Amós Acero Pérez, amb la pretensió d'embarcar-se.[10] Davant la impossibilitat de fer-ho, van continuar cap a Alacant, on va ser capturat juntament amb les milers de persones que havien arribat a la ciutat per les tropes italianes que van prendre la ciutat. Rubiera va formar part de la delegació que va negociar amb el cònsol francès a Alacant i els comandaments italians la presa de la ciutat.[11] internat al camp de concentració d'Albatera i traslladat de tornada a Madrid, a la presó de Porlier, pels òrgans de repressió dels vencedors. Condemnat a mort, va ser afusellat al Cementiri de l'Est, juntament amb altres set persones, el 7 de novembre de 1942.[12] Referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=small}
