Desmoulins estudià al Collège Louis-le-Grand de París; va ser un estudiant excel·lent i destacà en l'estudi de la literatura clàssica llatina.[2] Estudià Dret i exercí d'advocat al parlement de Paris el 1785; tanmateix el seu temperament impetuós va impedir que tingué èxits en aquest escenari i va passar a ser un periodista polític.
El març de 1789, Jean Benoît Nicolas Desmoulins va ser nomenat diputat dels Estats-Generals per la circumscripció de Guise. El Comte de Mirabeau, va contractar Desmoulins per a escriure en el seu diari.[3]
El maig i juny de 1789, Desmoulins havia escrit un pamflet radical titulat La France Libre, Desmoulins demanava explícitament una república per a França.[4]La France Libre també criticava el paper diví dels reis, la noblesa francesa i el clergat de l'Església Catòlica.
Desmoulins publicà un altre pamflet el setembre de 1789, el seu Discours de la lanterne aux Parisiens, que era agressiu i políticament violent. Va tenir molt èxit popular i hom l'anomenava "Procureur-général de la lanterne"
El novembre de 1789, Desmoulins va editar el primer número del setmanari Histoire des Révolutions de France et de Brabant, antireialista i prorevolucionari, que duraria fins a finals de juliol de 1791 i va ser molt popular.[5]
A la mort del Comte de Mirabeau l'abril de 1791, Desmoulins el va criticar.
El 16 de juliol de 1791, Desmoulins va formar part d'un grup que demanava la deposició del rei.
A l'estiu de 1793, el General Arthur Dillon, reialista i amic íntim de Desmoulins, va ser empresonat. En una publicació titulada Lettre au General Dillon, Desmoulins a més de defensar Dillon, va atacar membres poderosos del Comitè de Salut Pública com Saint-Just i Billaud-Varenne.
El 5 de desembre de 1793, Desmoulins publicà la revista, Le Vieux Cordelier on condemnava la brutalitat de la revolució francesa i demanant que s'establís un "Comitè de Clemència" [6] Per passar a ser considerat un contrarevolucionari, Desmoulins va ser expulsat del Club des Cordeliers i denunciat als Jacobins, finalment va ser arrestat i executat.
Notes
↑Beraud, Henri. Twelve Portraits of the French Revolution. Nova York: Books for Library Press, Inc., 1928, p. 145.
Andress, David. The Terror: The Merciless War for Freedom in Revolutionary France. New York: Farrar, Straus & Giroux, 2004.
Claretie, Jules. Camille Desmoulins and His Wife: Passages from the History of the Dantonists. London: Smith, Elder, & Co., 1876.
Doyle, William. The Oxford History of the French Revolution. Oxford: Oxford University Press, 1990.
Gilchrist, J.T., and Murray, W.J. The Press in the French Revolution: Selection of Documents taken from the Press of the Reovolution for the years 1789-1794. Melbourne: Cheshire, 1971.
Hartcup, John. "Camille Desmoulins", History Today 25-4 (1975), p. 238-245.
Hammersley, Rachel. "Camille Desmoulin's ‘Le Vieux Cordelier’. A Link Between English and French Republicanism" History of European Ideas 27 (2001).
Methley, Violet. Camille Desmoulins: A Biography. New York: E.P. Dutton & Co., 1915.
Scurr, Ruth. Fatal Purity: Robespierre and the French Revolution. New York: Owl Books, 2006.
Whaley, Leigh. "Revolutionary Networking 1789-1791," p. 41-51 in Revolutionary Culture, Politics and Science. Belfast: Queen's University, 1996.
McPhee, Peter.Robespierre: A Revolutionary Life. Yale University Press, 2012.
The Britannica:
J. Claretie, Œuvres de Camille Desmoulins avec une étude biographique ... etc. (Paris, 1874), and Camille Desmoulins, Lucile Desmoulins, étude sur les Dantonistes (Paris, 1875; Eng. trans., London, 1876)
