És un petit arbust amb les tiges ajagudes de fins a 2 m, tot i que en ser ajagudes la planta no sol passar dels 30 cm d'altura.[5] Rel axonomorfa amb tiges que presenten unes branques elàstiques d'un color bru vermellós. Les fulles fan 12-30 mm de llarg, són oposades i coriàcies, de forma ovalada o espatulada, però s'estrenyen cap a la base fins a acabar en un pecíol curt, amb el marge sencer o lleugerament ondulat, de color verd fosc i brillant i són glabres, a excepció de les fulles joves.
Floreix des d'abril fins ben entrat juliol en funció de l'altitud on creixi. Les inflorescències són cimes terminals de 3-12 flors, protegides per dues bractèoles ovalades en la base del pedicel. Les flors són hermafrodites i pentàmeres. El calze és molt petit, prop de 2 mm, amb els sèpals soldats i 5 dentetes apicals. La corol·la fa 5-6 mm de llarg, té també els 5 pètals soldats, amb una forma característica de gerreta en què les puntes corresponents als pètals es corben cap a fora; és de color blanc-rosat amb les vores dels pètals vermellosos. L'androceu és constituït per 10 estams, amb els filaments pilosos i molt engruixits en la base; les anteres són vermelloses, amb dos apèndixs filamentosos i són dehiscents per unes obertures apicals. El gineceu n'és pentacarpel·lar, amb un estil més llarg que els estams.
Els fruits són unes drupes globulars de la mida d'un pèsol, amb un color vermell intens; generalment tenen 5 llavors planoconvexes d'uns 4 mm de longitud. Els fruits maduren a finals d'estiu o a la tardor.
Les fulles d'aquesta planta s'utilitzen per les seves virtuts medicinals.
Amb l'única altra espècie del mateix gènere al nostre territori, l'Arctostaphylos alpinum, no es pot confondre, perquè aquesta és una planta més petita, de fulles blanes, caduques i de vora dentada i amb la drupa de color blau negrós.[5]
Prefereix els terrenys secs, ombrívols i pobres de tipus rocós, en matollars i boscos poc densos, entre els 600 i els 2.500 m d'altitud.[5][6]
Taxonomia
Segons el TERMCAT, la varietatArctostaphylos uva-ursi (L.) Spreng. var. crassifoliaBraun-Blanq., s'anomena boixerola de fulla gruixuda i ddicionalment pot rebre els noms de gallufer i gallufer d'Aiora.[2] Però actualement la varietat especificada és basiònim de la subespècieArctostaphylos uva-ursi subsp. crassifoliaRivas Mart. ex De la Torre, Alcaraz & M.B.Crespo,[7] que al seu torn és un sinòmin d'Arctostaphylos uva-ursi.[8]
Sinònims
Els següents noms són sinònims d'Arctostaphylos uva-ursi:[3]
Càlculs renals i càlculs urinaris a causa que, en augmentar l'eliminació d'orina, pot arrossegar microcristalls i sorreta d'oxalat càlcic.
Accions farmacològiques
Antibacterià d'ús urològic. La boixerola exerceix un efecte antisèptic urinari a causa de la presència d'hidroquinones i de tanins. Els arbutòsids s'hidrolitzen per la flora intestinal: allibera hidroquinona amb propietats antisèptiques. Aquest efecte antisèptic es pot veure afavorit per l'augment de la producció d'orina, que arrossega els microorganismes.
Antilític renal amb una millora en els símptomes de la urolitiasi, per l'efecte antisèptic urinari i l'efecte alcalinitzant que ajuda a dissoldre els càlculs d'àcid úric.
Toxicitat
A causa de la presència d'importants quantitats de tanins, la boixerola no hauria de ser consumida durant un llarg període (més de 2 o 3 setmanes), ja que pot produir reaccions adverses com restrenyiment, nàusees, vòmits, hiperacidesa gàstrica, gastritis i úlcera pèptica. En ocasions molt rares pot produir hipernatrèmia. Les dones embarassades s'han d'abstenir de prendre boixerola[9] atès que la seva acció hormonal (ocitoxica)[10] pot provocar l'avortament del fetus. És contraindicat barrejar amb el suc de pruna seca, de gerd i la vitamina C (més de 500 mg per dia).[11] La boixerola pot esdevenir hepatotòxica a altes dosis.[12]
Galeria d'imatges
Aspecte general
Detall de fulles
Detall de flors
Detall del fruit
Referències
↑«GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X.
Blumenthal M, Goldberg A, Brinckmann J. Herbal Medicine, Expanded Commission E Monographs. Integrative Medicine Communications, Newton. First Edition, 2000.
Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353.
Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. 2009a ed.. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388.
Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X. * Grases F, Melero G, Costa-Bauza A et al.. Urolithiasis and phytotherapy. Int Urol Nephrol 1994; 26(5): 507-11. PMID: 7860196(anglès).
Paris RR, Moyse H. Matière Médicale. Masson & Cia., Paris; 1971.
PDR for Herbal Medicines. Medical Economics Company, Montvale. Second Edition, 2000. ISBN 978-1-56363-678-3.
Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a ed.. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204.
.svg){kind=icon}
