|
Banc de Catalunya
Banc de Catalunya va ser important banc català que va operar entre els anys 1920 i 1931,[1] per bé que la seva trajectòria fou curta la seva brillant política financera va expandir-lo molt notòriament.[1][2] Tot i que va estar vinculat a la dictadura de Primo de Rivera, cal dir que bona part dels directius provenien políticament de l'esquerra i del catalanisme.[2] HistòriaInicisAquesta entitat bancària es va fundar a Barcelona l'any 1920 a partir d'una societat regular col·lectiva preexistent: la Fàbregas i Recasens SRC nascuda el 1917.[1] A més a més tenia sota el seu control el Banc Comercial de Tarragona, el Banc de Tortosa, el Banc de Reus[1] i posteriorment el Banc d'Olot. Els seus dirigents van ser el banquer i polític Eduard Recasens, que comptava amb l'ajuda del seu germà Francesc,[1] i el polític Evarist Fàbregas, tots ells reusencs.[2] DesenvolupamentEl Banc de Catalunya i llurs satèl·lits va viure una expansió històrica durant la dècada del 1920 obrint més de 120 oficines i amb un volum d'operacions enorme que va omplir el buit deixat pel Banc de Barcelona després de la seva fallida el 1920.[3] Seguint la política financera de la banca mixta va compatibilitzar les inversions empresarials a llarg termini amb la captació de recursos a la vista.[1] Durant la dictadura de Primo de Rivera va col·laborar amb el règim (sobretot de la mà del ministre José Calvo Sotelo)[2] per crear el Banco de Crédito Local el 1925, la petroliera monopolística CAMPSA el 1927, i el Banco Exterior de España el 1929, i invertint també en altres empreses.[1] com la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices.[4] Sense la participació de l'estat, però amb el suport de Calvo Sotelo, el Banc de Catalunya també va crear CEPSA, que va construir la primera refineria de l'estat.[2] Aquesta estreta col·laboració amb el règim va generar una forta animadversió tant de la banca madrilenya i basca com dels polítics republicans que vindrien després.[2] FallidaFinalment, la fallida de l'entitat va venir després de la sobtada retirada de tots els fons que CAMPSA tenia al banc, ordenada per Indalecio Prieto (llavors ministre d'Hisenda del govern provisional republicà).[1][2] Prieto no era precisament un expert en economia, i per això comptava amb l'assessorament de l'empresari basc Horacio Echevarrieta, el qual estava enemistat amb els germans Recasens.[2] La disponibilitat de capital líquid del Banc de Catalunya depenia excessivament d'aquests fons petroliers,[2] així que quan es van retirar es va produir el desequilibri entre uns actius poc líquids respecte als passius exigibles a la vista.[1] A més a més la necessitat que hi havia llavors que els bancs disposessin d'una gran quantitat de líquid a causa de la repatriació dels capitals americans arran del Crack del 1929 tampoc no va ajudar gens a l'entitat financera. L'enfrontament públic amb Prieto va espantar els clients del Banc de Catalunya, que van retirar els seus fons particulars[2] provocant la suspensió de pagaments el 7 de juliol de 1931.[1] El Banc d'Espanya no va voler proporcionar una ajuda que hauria permès salvar el banc,[2] i de fet la Generalitat republicana tampoc va mostrar cap interès a salvar una entitat que s'havia vinculat tant amb la dictadura anterior.[3] Les fortes pèrdues de la fallida recaigueren sobre els dipositants i els accionistes.[2] EdificisL'any 1931 la direcció del Banc es trobava al número 12 de la Rambla d'Estudis, a Barcelona. A Girona posseïa un emblemàtic edifici gòtic, situat al carrer de Ciutadans número 19, actualment propietat de la Fundació Caixa de Girona, i seu del Centre Cultural Caixa de Girona. L'any 1930 el Banc de Catalunya va obrir oficines a París. Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||
