|
Alfredo CastroAlfredo Arturo Castro Gómez (Santiago, 19 de desembre de 1955) és un actor i director de teatre xilè. És un dels artistes més prestigiosos per la crítica del seu país, reconegut pel seu alt nivell de rigorositat en encarnar múltiples personalitats en la transfiguració dels seus papers.[1][2] Pertany al selecte grup d'actors considerats «camaleons artístics» de la indústria xilena, entre ells Claudia Di Girolamo i José Soza. Va començar la seva carrera en el Teatre Universitat de Xile i al Teatro Itinerante abans d'actuar en rols en televisió com a De cara al mañana i La Represa creixen a principis dels anys 1980. Va fer el seu debut fílmic en el drama Fuga en 2006[3] i, va rebre elogis de la crítica per la seva actuació a Tony Manero, en 2008. Va obtenir reconeixement pels seus treballs posteriors en papers com a Post mortem (2010) i No (2012), així com en papers principalsa Desde allá (2015) i El Club (2016), abans d'aconseguir el reconeixement mundial al Festival de Cinema de Venècia en 2019.[4] Primers anys Va créixer en una família de cinc germans; la seva mare va morir de càncer quan ell tenia 10 anys.[5] Va estudiar en els col·legis Saint Gabriel, Kent School i Liceu 11 de Las Condes, a Santiago. Acabada la secundària, va ingressar en el Departament de Teatre de la Facultat d'Arts de la Universitat de Xile, on el 1977 es va llicenciar en actuació.[6] Aquest mateix any va rebre el Premi APES de la Associació de Periodistes d'Espectacles. Aquest mateix any va debutar en Equus, amb bona crítica per part de la premsa especialitzada.[2] La seva actuació va produir un cert renou llavors, ja que va aparèixer nu en aquesta obra del britànic Peter Shaffer.[7] Carrera professionalEntre 1978 i 1981 va treballar en la companyia Teatro Itinerante, de la que en va ser un dels seus fundadors. El 1982 participa en la producció per Televisión Nacional de Chile De cara al mañana. Viatja a Londres el 1983, becat pel British Council per perfeccionar-se en The London Academy of Music and Dramatic Arts. El 1989 va rebre una beca del Govern de França per perfeccionar-se en la direcció de teatre en París, Estrasburg i Lió. Va tornar el mateix any i va fundar la companyia de teatre La Memoria. En 2013 va anunciar el tancament, per falta de fons,[8] d'aquest teatre que funcionava en Bellavista 503.[9] Abans havia notificat que havia d'acabar també amb el seu centre de recerca que donava seminaris de dramatúrgia, direcció, actuació i escriptura. Va treballar com a docent i subdirector de l'Acadèmia de Teatre de Fernando González. Per al teatre de la Universitat Catòlica, va posar en escena les obres Theo y Vicente segados por el sol (adaptació de Nous, Theo et Vincent Van Gogh, de Jean Menaud; 1990) I El reI Lear, amb traducció de Nicanor Parra; i en el de la Xile, La catedral de la luz (1995), de Pablo Álvarez I Casa de luna (1997) de Juan Claudio Burgos Droguett, obra inspirada en la novel·La El lugar sin límites, de José Donoso. Va ser president de l'Associació Gremial de Directors de Xile (1997-2000) i director artístic de la Mostra de Dramatúrgia organitzada per la Secretaria General de Govern (1999-2000). Durant aquesta mateixa temporada, va posar en escena Hechos consumados de Juan Radrigán i Patas de perro, basada en la novel·la homònima de Carlos Droguett. Es va incorporar a Televisión Nacional de Chile el 1998, va col·laborar estretament amb el director Vicente Sabatini, amb diverses actuacions en la Època d'or de les teleseries, aconseguint gran popularitat amb els seus papers a La fiera, Romané, Pampa Ilusión, El circo de las Montini, Los Pincheira, entre altres. El 2001 va dirigir Las sirvientas (també traduïda com Las criadas, de Jean Genet) i va protagonitzar Eva Perón, de Copi, obra que va marcar el seu retorn als escenaris com a actor. En 2004 va dirigir a Claudia Di Girolamo en l'obra de teatre Psicosis 4:48, de Sarah Kane.[10] A l'any següent, per l'obra va obtenir un premi Altazor al millor director teatral i Di Girolamo va obtenir una nominació a la millor actriu de teatre.[11] El 2006, Castro és nomenat per Chile elige com el tercer millor actor xilè de tots els temps. En 2012 va decidir retirar-se de les telenovel·les amb les quals es va fer conegut popularment i a les quals va dedicar gran part de la seva vida, sent l'última La Doña.[12] En 2014, Alfredo Castro va dirigir la famosa obra del dramaturg estatunidenc Tennessee Williams Un tranvia llamado Deseo, amb un elenc encapçalat per Amparo Noguera, Marcelo Alonso, Luis Gnecco i Paloma Moreno.[13] En 2017 va rebre la Medalla d'Honor per la Cambra de Diputats de Xile.[14] EEn 2019 Castro va rebre el Premi Starlight International Cinema Award del Festival Internacional de Cinema de Venècia per la seva trajectòria artística. Al març de 2020 va ser triat com el millor actor de teatre de la dècada de 2010 per El Mercurio.[15] Tècnica i anàlisiÉs un dels intèrprets i directors de les arts escèniques xilenes més prestigiós per la crítica, reconegut pel seu alt nivell de rigorositat i complexitat en crear i encarnar múltiples personalitats als seus personatges, que van des del dialecte fins a la caracterització. Sobre la seva faceta de director, Memòria Xilena diu que «es tendeix a descriure» el seu teatre «com una posada en escena carregada d'hermetisme i de metàfores, entenent posada en escena com l'articulació de diferents elements que participen en l'execució d'una obra teatral, com el text, la imatge, la gestualitat i l'estil de l'actuació. El mateix Castre és conscient que el seu teatre no és per a un públic massiu: “Jo sé que no faig teatre per la massa, perquè assisteixin dues mil persones, que no faig històries amb presentació, clímax, nus, desenllaç. Jo no sóc un director aristotèlic, això ho tinc claríssim des que vaig néixer”». Però «a finals de la dècada dels noranta, Castro va donar un gir a la seva manera d'encarar el teatre [...]; va començar a reconciliar-se amb un teatre de tint més realista [...]; abordant els temes que sempre el van preocupar, però sacsejant-se el registre en excés metafòric per centrar-se més en les interpretacions».[16] Alfredo Castro va declarar que: «El meravellós de la transfiguració d'un actor és perdre una sexualitat definida”. En l'espai de la creació, diu «a mi, com a director i actor, sempre m'ha interessat més el lloc femení o més ambigu de la sexualitat que una sexualitat acabada. Jo crec que per a l'art qualsevol encasellament que existeixi és un parany mortal. Llavors crec haver estat capaç d'haver estimat o haver-me vist representat en el cos de Claudia Di Girolamo, d'Amparo Noguera, o de Paulina Urrutia, sense necessàriament ser trans. Per estar a aquest costat jo amorosament puc comprendre i apreciar aquest lloc femení més profund».[17] Vida personalEs va separar en 2008 de l'actriu i dissenyadora teatral Taira Court, amb qui té una filla, Agatha.[5] FilmografiaCinema
TelevisióTelenovel·les
Sèries i minisèries
Premis
Premi de la Crítica
Festival Internacional de Torino
2017: Nominat en la categoria de Millor interpretació masculina amb la pel·lícula Desde allá 2016: Nominat en la categoria de Millor interpretació masculina amb la pel·lícula El Club
Referències
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
