|
Solanum pseudocapsicum
El pebre de cirereta o pebrotera de jardí (Solanum pseudocapsicum) és un arbust de la família de les Solanàcies, originària d'Amèrica del Sud. És força conreada a tot el món com a planta ornamental d'interior o d'exterior. La planta és molt atractiva per les seves petites baies vermella viu, semblants a tomàquets petits que tanmateix es cal guardar de menjar en raó de llur toxicitat. Sinònims: Pom d'amor ant., Cirerer d'amor, de vegades Cirerer de Jerusalem segons l'anglès Jerusalem Cherry. Etimologia: solanum designa en llatí una mena de Solanum heterodoxum o Solanum rostratum i deriva de solor «alleugerir, calmar» (Gaffiot) i pseudocapsicum ve de capsicum que és el gènere botànic comprenent els pebres coents i pebrots i que derivaria del llatí capsa que significa «capsa». Doncs pseudocapsicum s'analitza com a «fals pebre». Descripció morfològicaEl pebre de cirereta és un arbust de tiges dreçades, de 50 cm a 1 mètre d'alt, de végetació compacta i persistent. Les fulles alternes són simples, pubescentes o glabres, oblongues a lanceolades, de 1-9 × 0,5-4 cm. Els marges són sencers o sinuats. Les flors són generalment solitàries, portades per un pedicel de 3-4 mm. La corol·la és blanca, de 5 lòbuls estesos. Les 5 anteres grogues són aixecades al voltant de l'estil. La floració es fa de juliol a setembre. El fruit és una baia globulosa, que passa del verd a la taronja i després al vermell tomata a maduresa, de 1,2-1,7 cm de diàmetre. Persisteix tot l'hivern  .jpg) EcologiaEs pot considerar com natiu d'Amèrica del Sud (Argentina, Xile, Uruguai, Brasil etc), d'Amèrica Central i del Mèxic. Segons Wagner et al.,[1]
. Va ser estat introduït i ha esdevingut invasor a Hawaii, a Austràlia i a Nova Zelanda També s'ha naturalitzat als Açores, a Madeira, a les Canàries i al Carib. PropietatsEls fruits sobretot abans llur maduresa, comporten alcaloïdes esteroids com la solanocapsina (d'estructura semblant a la solanine) que té una acció irritant de la mucosa intestinale i provoca una liso de les cèl·lules.[2] La ingestió de qualques baies provoca basques, vòmits, còlics, diarrees ei cefalees, acompanyades de cops d'una midriasi (dilatació de les pupil·les) i d'una bradicàrida (pols lent). En el rat, s'ha mostrat que la ingestió intestinal era febla però que en injecció intraperitoneal, la dosi letal era de 3 g/100 g de massa corporal.[3] UtilitzacióÉs una planta ornamental rústica, fàcil de cultivar. La forma conreada és generalment completament glabre mentre que les formes salvatges són sovint pubescents en diversos graus[4] La multiplicació es feta per sembra en calent de llavors o amb esqueixos de tiges endurides amb borrons. La pebroter de jardí demana un reg regular a la primavera i a l'estiu però prenent cura de deixar eixugar-se la terra entre dues regades. Aprecia el sol durant el seu període de fructificació. A la primavera, per a afavorir la ramificació, és bé de tallar-ho severament doblegant al 2/3 els brots de l'any precedent i després pessigar una mica més tard els borrons terminals dels joves brots. Notes i referències
|
|||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=icon}
