|
Setge de Salses (1639-40)
El setge de Salses de 1639-1640 fou una de les batalles de la Guerra dels Trenta Anys AntecedentsEl 1637, durant la Guerra dels Trenta Anys, el comte-duc d'Olivares llançà una ofensiva a les Corberes, contra Leucata[1] que resultà un fracàs i el 1639 els francesos respongueren assetjant Salses, prenent Òpol, Ribesaltes i tota la Salanca, i fins i tot arribaren a Pià i Bompàs. El 19 de juliol, Salses caigué a les seves mans. Les fortificacions de Salses i Òpol, governades per alcaids no catalans, van rendir-se gràcies a suborns.[2] Les Corts Catalanes mantingueren una tropa equipada i sostinguda d'uns 18.000 infants catalans i 2.000 de cavalleria per a la reconquesta del castell de Salses i la resta del Rosselló i durant el 1639, cosa que fa pensar que en realitat hi foren destinats més de 20.000 homes, als que es van unir l'exèrcit de Cantabria comandat per Felipe Spinola.[3] Els rossellonesos alçaren el sometent per tal d'ajudar les tropes reials. Els regiments d'Espenan, Tonneins i Enghien amb un total de 2.000 infants es feren forts a Salses però en canvi no es va proveir la plaça amb prou queviures perquè l'objectiu era resistir durant 40 dies mentre Enric II de Borbó-Condé aixecava les milícies del Llenguadoc (ban et arrière-ban), suficients per a aixecar el setge que els catalans i espanyols preparaven. L'exèrcit de la monarquia hispànicaAquest exèrcit es componia dels regiments o terços d'infanteria de:
La cavalleria formada per:
(El nombre de companyies identificades és relativament petit en comparació a les que formaven part de l'exèrcit)
El setgeEl 15 de setembre de 1639 l'exèrcit hispànic de 24.000 homes comandat per Dalmau III de Queralt va sortir de Perpinyà, assetjant el Castell de Salses[3] tot i que bona part dels espanyols (inclosos catalans) va desertar[4] i molts hi moriren a causa, principalment, de malalties com la pesta[5] Encara que el setge fou principalment un setge de fam, no hi mancaren els encontres, com el que el 25 d'octubre realitzaren els francesos que capturaren una mitjana lluna al Terç de Mòdena. Una sortida francesa el 26 d'octubre fracassà. El setge es perllongà tant en part per les vendes d'aliments que realitzaven les tropes italianes als assetjats, fet que indignà profundament als catalans. Els assetjants, tot i la desmoralització, anaven rebent reforços que reposaven les desercions massives i les baixes en combat, i van vèncer l'2 de novembre a la batalla de Salses contra l'exèrcit d'Enric II de Borbó-Condé.[6] El 23 de desembre[7] el virrei comte de Santa Coloma va decretar un edicte de sometent general que quedà sense efecte perquè, mentre es reunia el sometent,[8] el 6 de gener de 1640 a les vuit del matí les tropes franceses es rendeixen, com s'havia pactat amb el comandant Roger de Bossost, el Baró d'Espenan,[9] sortint 800 soldats, tres-cents d'ells malalts,[10] i abandonant als morts, i de retorn a Barcelona, Francesc de Tamarit fou acollit triomfalment pel poble, però l'exèrcit reial va quedar acantonat en el Principat en prevenció de nous atacs francesos. ConseqüènciesL'obligat allotjament a les tropes creà conflictes, i sorgí un rosari de greuges, mai no atesos; el virrei Dalmau III de Queralt es veia incapaç de mantenir l'ordre. Tot empitjorà en empresonar el diputat Tamarit; s'anava de dret contra la Generalitat. Els xocs sovintejaven més, i Santa Coloma de Farners fou saquejada per la tropa; fou l'esca que encengué les comarques. La pagesia estava en peu de guerra, aculant la tropa cap a la costa i permetent als camperols anar cap a Barcelona, on, el 22 de maig de 1640, deslliuraven Tamarit. Referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
