|
Proton
       El Proton (Прото́н en rus), formalment designat com UR-500, és un llançador no reutilitzable habitualment emprat tant per llançaments comercials internacionals com per llançaments governamentals russos. El primer Proton va ser llançat el 1965 i durant el 2007 encara està en ple ús, cosa que el converteix en un dels acceleradors pesants més reeixits de la història espacial. Tots el Protons es construeixen a la planta de Khrunichev a Moscou. Des d'allí són transportats fins al Cosmòdrom de Baikonur on es transporten horitzontalment fins a la rampa de llançament on són alçats fins a la posició vertical de llançament. El nom de Proton ve d'una sèrie de grans satèl·lits anomenats així, que eren una de les primeres càrregues útils d'aquests coets. També se'ls coneix com a D-1/ D-1e o SL-12/SL-13. Com molts llançadors soviètics el nom de les càrregues més usuals acaba per quedar associat amb el seu llançador. La capacitat de llançament d'aquestes màquines és d'uns 22.000 kg a una òrbita terrestre baixa,[1] d'uns 6.000 kg a òrbita geoestacionària i quelcom més de 5.000 kg a una òrbita de transferència interplanetària. Els llançaments comercials són gestionats per la companyia ILS (International Launch Services). Coets comparables: Delta IV - Atlas V - Ariane 5 - Chang Zheng 5 - Angarà - Falcon 9 HistòriaEl Proton inicialment estava dissenyat per ser un "super ICBM" (Míssil Balístic InterContinental) capaç de dipositar una bomba nuclear[2] de 10 megatones a una distància de 13.000 km. De totes maneres, estava tant sobredimensionat per fer de ICBM que mai es va arribar a emprar per a aquests menesters i finalment es va fer servir com llançador espacial. El disseny d'aquest coet va sorgir de l'oficina de Vladímir Txelomei amb la intenció de portar dos tripulants i una astronau Zond al voltant de la lluna, després del fracàs del llançador N1 de Serguei Koroliov. L'acabament del programa del Saturn V, va fer que el Proton es convertís en el llançador no reutilitzable més potent disponible, fins que van començar a volar el de la sèrie Enérguia l'any 1987. Entre el seu llançament inicial l'any 1965 i el 1970 aquests coets van fallar dotzenes de vegades. Tot i això, un cop perfeccionat, es va convertir en un dels llançadors pesants més fiables. Amb un total de més de 300 llançaments la seva ràtio d'èxit és del 96%. El Proton va llançar diversos vols circumlunars soviètics, i podria haver estat el primer a portar humans en un vol al voltant de la lluna si la missió Apol·lo 8 hagués seguit el pla original que no pretenia orbitar la lluna. Amb aquest coet es van envolar les estacions espacials Saliut, el segment central de la Mir, diversos mòduls d'expansió i els mòduls Zaria i Zvezda de l'Estació Espacial Internacional. També va ser emprat per portat sondes a la lluna, mart, venus i fins i tot al Cometa de Halley (emprant com a quart tram la versió D-1e). En els darrers anys també s'ha emprat per portar a òrbita satèl·lits comercials, la majoria gestionats per ILS (International Launch Services). La producció del Proton ha afinalitzat atès que el nou Angarà s'ha acabat de construir i provar, i al juliol de 2020, la primera unitat es carregà al vaixell Barentz per lliurar al Cosmodrom de Vostochny a través de la Ruta del Mar del Nord per primera vegada.[3] Versions del ProtonDurant la seva llarga història han existit diferents models d'aquest llançador Proton 8K82KLa versió 8K82K d'aquest coet és denominada habitualment Proton K. Com a propel·lents usa dimetilhidrazina asimètrica (UDMH) i tetraòxid de dinitrogen (N₂O₄). Aquests propel·lents, dels denominats hipergòlics, entren en ignició per contacte de manera que no cal disposar de dispositius d'encesa. Un dels altres avantatges en l'ús d'aquests propel·lents, és la possibilitat de poder-los emmagatzemar a temperatura ambient, cosa que evita haver de fer servir components que aguantin bé les baixes temperatures i aïllants, a la vegada que permet que el coet estigui a la rampa de llançament de manera indefinida (o durant un període molt llarg) abans d'envolar-se. Els coets que fan servir combustibles criogènics conservada a baixes temperatures necessiten ser periòdicament reomplerts a mesura que aquests es van evaporant. Els hipergols tenen però l'inconvenient de ser altament corrosius i tòxics, requerint-se de grans mesures de seguretat per la seva manipulació i emmagatzematge. De fet quan el primer i el segon tram cauen a terra després d'un llançament, Rússia ha de fer-se càrrec dels costos de la neteja del combustible residual. Cal fer notar que les sis estructures tubulars col·locades al voltant de la base del Proton no són acceleradors adossats al coet i que no es desprenen en vol. Aquestes sis estructures són els dipòsits de combustible que es disposen al voltant del tanc central d'oxidant. Totes aquestes estructures formen la primera etapa que se separa sencera d'un sol cop del segon tram. L'ús d'aquests sis tancs externs redueixen el moviment interior del líquid en gran manera, sobretot si es compara amb el que passa amb els tancs de propel·lents més amplis emprats en les configuracions estàndards en tàndem. Un altre avantatge és que són més barats de fabricar, tot i que augmenten la possibilitat que el consum de fuel no sigui homogeni i es desestabilitzi l'estructura durant el vol.
Proton MLa darrera versió d'aquest llançador és el Proton M. Aquesta màquina és capaç de pujar 3,2 tones a una òrbita geoestacionària o bé 5,5 tones a una òrbita de transferència geoestacionària. També és capaç de portar fins a l'Estació Espacial Internacional fins a 22 tones de material (òrbita terrestre baixa -LEO- amb una inclinació de 51,6 graus). Les millores als Protons M inclouen modificacions a les primeres etapes per tal de reduir el seu pes estructural, augmentar l'empenta i consumir completament els propel·lents. Emprant bluckes de control tancats, més moderns a la primera etapa, els propel·lents es consumeixen més completament, s'augmenta el rendiment i es redueix l'emissió de a les àrees on impacten les etapes un cop alliberades. Una nova quarta etapa Breeze-M substitueix a les velles Block D. Les millores també inclouen esforços per reduir la dependència de proveïdors de components estrangers (normalment ucraïnesos).
Proton-M MilloratEl 7 de juliol del 2007, ILS va llançar el primer Proton Breeze M Enhanced (Proton Breeze M millorat) portant a òrbita el satèl·lit DirecTV-10. Aquesta va ser la missió número 326 dels coets Proton i la 16a missió dels Protons M amb l'etapa superior Breeze. Entre les millores que incorpora aquesta plataforma de llançament hi ha la inclusió de motors més eficients a la primera etapa, una aviònica millorada, millors dipòsits, uns motors vernier millorats a l'etapa superior Briz-M i una reducció de pes general a tot el coet que inclou dipòsits amb parets més fines per la primera etapa i ús de materials compostos més lleugers a la resta. Principals Llançaments
Futures milloresTotes les millores en les que s'estava treballant per aquest vehicle s'han vist aturades o congelades després que s'anunciés el vehicle de llançament Angarà. Les variants més pesants d'aquest nou coet seran més simples i per tant, més barates. Igual que l'Atlas V, aquest nou coet no usarà propel·lent hipergòlics, sinó que emprarà el mateix combustible RP-1 que es fa servir en els coets Soiuz. De totes maneres, els retards acumulats en el desenvolupament del nou vehicle van fer que els Proton continuïn volant durant un temps.[4] El 2014, 22 anys després de la concepció original d'Angara, el primer llançament va tenir lloc el 9 de juliol, un vol de prova suborbital del cosmòdrom de Plessetsk.[5][6][7] Un Angara A5 es va llançar a l'òrbita geosíncrona el desembre de 2014.[8] Referències
Vegeu tambéEnllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Proton |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
