|
Michel de L'Hospital
Michel de L'Hospital (Aigapersa, Alvèrnia, 1503 o 1507 - Belesbat, Illa de França, 13 de març de 1573) fou un escriptor i polític francès. Fou un polític que s'anticipà a la seva època; els partidaris dels hugonots l'anomenaven bon home, amant de la humanitat i pietós amb els seus consemblants; va creure durant un temps que podria dominar les passions de la cort i els excessos de la política apassionada, però la realitat el va convèncer que els seus esforços de conciliació i tolerància no trobaven ressò en les violències a què s'entregaven els d'una banda i l'altra. La seva única filla es casà amb Nicolas Hurault, senyor de Bellébat i els seus descendents servaren el cognom L'Hospital. BiografiaEl seu pare, Jean de L'Hospital, era vassall i metge del conestable de Borbó, el qual l'afavorí amb alguns beneficis. Quan el conestable lluità contra Francesc I de França i entrà al servei de l'emperador, el pare de L'Hospital seguí el de Borbó; però mai se'l va veure en el camp de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic per considerar-lo enemic del Regne de França. Cursà estudis d'advocat en la Universitat de París i fou auditor del Tribunal de la Rota Romana en la cort pontifícia. Mort el conestable i mercès als bons oficis del cardenal Gabriel de Gramont, pogué L'Hospital retornar a França i exercir en els Tribunals de París la seva professió d'advocat. L'Hospital es casà el 1537 amb la filla de Morin, lloc-tinent criminal, home complidor estricte dels seus deures i la qual viva fe el feu sever i intransigent en aquells temps de pertorbació religiosa. La seva pròpia filla, per indòcil a consciència envers el seu pare, se separà de la religió dels seus majors i abraçà el calvinisme, i L'Hospital, catòlic sincer, tingué per companya de la seva vida una adepta de la, llavors, secta proscrita, el que influí notablement en les seves idees, inclinant-se a la tolerància i en la seva política francament de concòrdia i transigència. Vida política Conseller en el Parlament de París, encarregat pel canceller Olivier d'una missió en el Concili de Trento reunit a Bolonya (1547), president del Consell de Margarida de Valois, germana d'Enric II de França, canceller de Berry, superintendent d'Hisenda i president del Tribunal de Contes (1554); per acabar, Caterina de Mèdici l'anomenà canceller de França a la mort de François Olivier (1560). L'ambició dels Guisa, la pèssima administració del regnat d'Enric II, la manca de voluntat d'un rei dèbil i malaltís i les lluites polítiques i religioses que ensangonaren el sol de França durant molts anys, aconsellaven que al capdavant dels negocis públics es trobés un home íntegre, hàbil i prudent capaç de dominar les desbordades passions. L'Hospital acceptà la pesada càrrega amb fermesa, disposat a desenvolupar una política d'alta tolerància i conciliació. La InquisicióSota els auspicis del cardenal de la Lorena, es tractava d'introduir a França la Inquisició, però el canceller s'oposà enèrgicament a tal innovació; promulgà l'Edicte de Romoratin, regulant la jurisdicció eclesiàstica, i impedí la implantació d'aquell Tribunal (1560). Invocà l'ajuda dels Estats generals per assolir la pau religiosa, i per a preparar-la reuní a Fontainebleau una assemblea de notables, en la qual dos prelats, l'arquebisbe de Viena i el bisbe de Valença, inspirant-se en l'Evangeli, desaprovaren les persecucions dels Guisa. Aquests no gosaren oposar-se al que havien dit els mitrats, i L'Hospital triomfà, ja que en l'edicte que convocà els Estats suspenia les persecucions per culpes d'heretgia. Els calvinistes es revoltaren en el Migdia, i el canceller, restà pesarós en veure el malament que li corresponien aquells pels quals intercedia, procurà davant els Estats reunits a Orleans lligar voluntats, convidant als tres ordres que abandonessin les seves diferències i que canviessin els diversos noms dels seus partits pel bell nom de cristians. Els seus esforços foren en va i procurà consolar-se d'aquesta derrota política reformant els Tribunals i la policia. Estats GeneralsEn obrir-se els estats generals, el príncep de Condé fou pres i condemnat a mort, devent la seva vida a què es negà a signar la sentència pronunciada per una Comissió judicial. A principis de 1561 promulgà la cèlebre Ordenança d'Orleans, reemplaçant en els Tribunals a l'element militar pels jurisconsults, i abolint el Concordat de Francesc I, aconseguí a l'adveniment del nou rei Carles IX cartes reials donant la llibertat als presos per causes religioses; convocà el Col·loqui de Poissy (agost de 1561), en el que tractà inútilment de reconciliar els partits; s'oposà a l'excomunió llençada contra la reina de Navarra; reuní nous Estats a Pontoise i Saint-Germaine i concedí als protestants el dret d'exercir el seu culte fora de les ciutats. Les matances de Vassy (1 de març de 1562) destruïren l'obra pacífica del canceller; el Papa demanà la seva destitució, i malgrat que Caterina es negà a fer-ho, L'Hospital es retirà a les seves terres de Vignay. Retorn a la CancelleriaSignada la pau d'Amboise després de l'assassinat del duc de Guisa (1563), tornà el canceller a encarregar-se del govern, creant el Tribunal de Comerç a París (novembre de 1563), ordenant que l'any comencés el Gener i adherint-se a l'oposició del Parlament que impedia la publicació a França dels acords del Concili de Trento (1564). Per consell seu el jove rei realitzà un viatge per a conèixer les necessitats dels seus súbdits; feu proclamar-lo major d'edat per a evitar la dominació de Condé (1565); publicà l'edicte de Moulins (1566) i després el Tractat de Longjumeau (2 de març de 1568). Caterina, influïda pel duc d'Alba, allunyà del govern als que fins llavors l'havien aconsellat una política de prudència i tolerància. L'Hospital conegué la seva derrota i es retirà al camp amb la seva família, entregant abans els segells a Jean de Morvillier. Fi de vida i carreraEn la massacre del dia de Sant Bartomeu la casa del canceller es va veure envoltada de conjurats, als quals anava a obrir les portes quan arribaren les tropes enviades per Caterina per protegir-lo i atorgar-li un perdó que ell declarà no comprendre. El febrer de 1573 l'obligaren a dimitir del càrrec de canceller; fou l'últim cop, ja que el mes següent a cas de la seva filla, també salvada de la matança de Sant Bartomeu pels ducs de Guisa. L'Hospital, escriptorA més, fou, un escriptor d'estil vigorós, sobri, d'elevats pensaments impregnats de profunda tristesa. Les seves obres foren publicades pel seu net el 1585, a Amsterdam el 1732 i per Dufey amb el títol d'Oeuvres complètes el 1824 a 1826; la seva Vida fou narrada per Levesque de Poully i per Villemain, i el seu Elogi pronunciat per l'abat Remi, Condorcet, Guibert, etc. Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
