|
Manganime a la Xina
El Manganime a la Xina és un fet cultural important des de finals del segle xx.[1] Els primers territoris sinoparlants on va arribar el còmic japonés i l'anime foren Taiwan i Hong Kong,[2][3] però arran de la reforma econòmica xinesa, la Xina continental ha esdevingut el principal mercat estranger del còmic japonés, amb més de 500 milions de lectors a finals de la dècada del 2010.[4] Entre els factors que expliquen la popularitat de la ficció japonesa a la Xina, s'hi troben la semblança cultural entre els països,[4] amb plataformes com Bilibili amb 100 milions d'usuaris mensuals.[4] L'animació japonesa ha sigut la preferida del públic xinés des de l'inici del segle XXI. En una enquesta de l'any 2004, 9 de les 10 sèries de dibuixos animats preferides eren japoneses, sent la restant Tom i Jerry.[3] D'entre les 50 preferides, 33 eren japoneses.[5] Tot i que els caracters per a les paraules Manga (còmic japonés) i Manhua (còmic xinés) siguen els mateixos, es tracta de dos fenòmens diferents però on el primer ha influït en el segon.[6] OrígensLes edicions pirates de manga japonés daten de la dècada del 1960, en un moment on es feien a Taiwan i sols arribaven a Hong Kong.[7] La popularitat del manga a Hong Kong influí als artistes locals.[7] Els primers còmics pirata aparéixen a Taiwan a partir del 1966,[8] quan el govern del Guomindang promulga una nova llei de censura de material juvenil que provocà que el material japonés es començara a distribuir il·legalment.[9] El 1976, una editorial aconsegueix que un manga pirata passe la censura,[8] ja que el material aparentment local no era jutjat d'una manera tan severa com l'importat directament des de l'estranger.[9] Aleshores començaria el daoban shidai o període pirata,[8] on el material passava la censura si se sinificaven els noms i es cobrien pits i escenes més violentes.[9] La primera sèrie d'anime en emetre's a la Xina continental fou Astroboy,[10] emesa a la CCTV el 1978.[3][4] Com que les sèries de televisió es podien emetre sense pagar drets d'autor,[11] prompte les televisions emeteren moltes sèries d'anime,[4] la majoria amb doblatge de Taiwan o Hong Kong.[3] En el cas del manga, les traduccions de còmic japonés eren més estranyes, i no es popularitzarien fins a la dècada del 1990.[4] Entre les primeres sèries de manga en publicar-se a la República Popular, hi trobem Doraemon.[12] La primera sèrie shojo publicada al país fou Ōuke no Monshō,[5] i a banda de Doraemon, sèries shonen com Saint Seiya, Bola de Drac, Ranma 1/2 o Slam Dunk foren grans èxits.[5] Període pirataA principis dels anys 1990, les empreses japoneses no estaven interessades en llicenciar material a la Xina, per la qual cosa era relativament senzill fer tirades pirates.[11] La popularització de les sèries d'anime, especialment Saint Seiya,[13][14] van mostrar que hi havia mercat per a una publicació de manga.[11] A la gran popularitat del manga japonés, li van ajudar les edicions pirates a baix cost fetes per editorials com Tong Li, a Taiwan, que tenia un sistema de copyright semblant al de la República Popular,[15] i la Sichuan Xiwang Shudian.[16] La popularitat del manga és especialment forta a mitjans de la dècada del 1990, gràcies a publicacions pirates com Huashu Dawang,[16] on apareixen els primers autors de Xin Manhua, el nou estil de còmic influenciat per la narrativa nipona.[17] El baix cost de les publicacions tingueren un paper en la popularització del manga i del xin manhua, ja que Huashu Dawang, a més de sèries japoneses, també publicava obres locals.[11] El pioner de l'edició de manga pirata fou Zhou Liuyan,[17] mitjançant l'empresa Sichuan Xiwang Shudian. Publicaven els llibres baix el paraigua d'una editorial legal, Ningxia Renmin Chubanshe, esdevenint l'editora més important de manga pirata.[17] L'editorial, dedicada a llibres de belles arts i fotografia, començà el 1991 a publicar manga pirata amb la sèrie Fūma no Kojirō.[12] Tot i això, el gran èxit de la companyia fou Saint Seiya, amb sis milions d'exemplars venuts.[12] L'èxit es va deure a l'emissió de l'anime per la televisió Guangzhou TV, que seria replicada per unes 200 emissores arreu del país.[12] Es publicaren sèries com Bola de Drac, City Hunter, Ranma 1/2 o Sailor Moon pel conegut com segon canal de distribució de llibres,[18] reservat a empreses privades.[12][19] Tanmateix, baix el paraigua de Ningxia Renmin Chubanshe, també es distribuí pel canal reservat a les empreses estatals,[17] i Zhou Liuyan també elaborà un tercer canal de venda per correu.[17] El seu èxit radicava en el baix preus de les produccions, amb estratègies com dividir els manga en volums més menuts que els originals per a poder vendre'ls a menor cost.[16] Com que van continuar publicant còmic pirata després del 1992, quan la República Popular signa la Convenció de Berna,[12] l'editorial, juntament amb Huashu Dawang, va desaparèixer l'estiu del 1994 arran de les denúncies de les editorials japoneses, que ja estaven interessades en llicenciar material al país.[17] Tres anys després, Ningxia Renmin Chubanshe perd la llicència per a publicar llibres en conseqüència pel mateix fet.[12] A causa de la potent distribució, Ningxia Renmin Chubanshe roman com una peça de la memòria col·lectiva d'aquells que llegien manga a mitjans dels noranta.[10] Altres editorials que distribuïren manga pirata foren Huaqiao Chubanshe i Yuanfang Chubanshe.[10] Un altre mercat pirata important fou el dels DVD amb capítols d'anime i CD de música de sèries, que sorgeix a finals de la dècada del 1990 amb la popularització de les gravadores de CD,[5] i que desapareixeria a principis del segle XXI amb la popularització d'internet.[3] A partir d'aquell moment es desenvolupa una cultura del fansub.[3] La gran presència d'animació japonesa en la televisió de la Xina a partir de la dècada del 1990 també influí estèticament en la indústria de l'animació local.[20] La influència japonesa i els fets de Tiananmen provocaren un major interés de les autoritats en els continguts audiovisuals,[21] però no va reduir la quantitat d'anime japonés emés per televisió,[21] fins que a mitjans de la dècada dels 2000 es limita la quantitat de programes estrangers al 40% de la programació televisada.[22] Amb el tancament de les editorials pirates, el govern de la República Popular llançà el 1995 el Projecte 5155, amb l'objectiu d'impulsar la indústria nacional del dongman.[23][24] També en aquells anys, es confisquen uns 40 milions de còpies pirata de sèries animades, suposant que unes 300 sèries poc sanes deixen de publicar-se.[25] Entre aquelles sèries poc sanes hi trobem el yaoi, ja que la ficció homosexual va entrar al país mitjançant el manga,[3] sent Zetsuai 1989 el primer exemple d'èxit.[5] A la Xina s'ha desenvolupat un subgènere propi, el danmei.[3] Projecte 5155Va aparéixer en un moment on l'anime japonés tenia una forta presència al país i l'animació xinesa es trobava en crisi.[23] Va suposar una regulació de la indústria del dongman i el manganime, així com la limitació de les edicions pirates del manga japonés, que dominaven el mercat intern de còmic.[26] Va comportar la creació de publicacions dedicades al manhua xinés,[27] entre d'altres iniciatives que tenien per finalitat crear un mercat per a animació televisiva local.[25] L'objectiu del projecte era establir cinc editorials, que crearien quinze publicacions sobre còmic i animació general, i cinc revistes de manhua amb contingut original creat al país. Les cinc publicacions de còmics que es van crear (Zhongguo Katong, Beijing Katong, Shaonian Manhua, Manhua Dawang i Katong Xianfeng) van ser molt influents en el mercat de manga xinés, i el desenvolupament del manhua.[27] A més, van omplir el buit que deixava Huashu Dawang.[28] La influència de les publicacions en el desenvolupament del xin manhua s'explica pel fet que les revistes, amb material japonés molt atractiu, servien de trampolí per als artistes locals.[24] D'altra banda, amb la nova llei es controlava la quantitat de material estranger que es publicava, deixant espai per al desenvolupament de l'escena pròpia.[24] La iniciativa també va permetre un major control sobre el tipus de contingut que es publicava al país, limitant aquell considerat perillós per a les normes socials xineses, com les descripcions d'amor i sexe adolescent.[14] El 2015, el govern va prohibir sèries com Death Note en considerar-les danyines per a la moral pública.[29] Segle XXITot i l'èxit a l'hora de crear una indústria legítima de manga i anime llicenciat, la majoria del marxandatge que es ven al país a la dècada del 2010 era pirata.[30] Entre les raons, hi ha l'alt cost relatiu dels productes importats des del Japó.[30] L'any 2018, el mercat del manganime a la Xina generava uns 26.400 milions de dòlars, 171.200 milions de renminbi, incloent produccions japoneses i de dongman.[31] En comparació, una dècada abans els productors japonesos valoraven l'anime piratejat al país pels volts dels 19.000 milions de dòlars.[10] Referències
Bibliografia
|
||||||||||
