|
Llengües germàniques
Les llengües germàniques són una família de llengües indoeuropees parlades originàriament per pobles germànics que s'assentaren al nord de l'Imperi romà. Se suposa que provenen d'un hipotètic protogermànic, que s'hauria parlat cap al segon mil·lenni aC. CaracterístiquesLes llengües germàniques comparteixen una sèrie de trets lingüístics:
A més, bona part de les llengües germàniques actuals presenten una tendència a esdevenir llengües analítiques, cosa que es manifesta en una forta purga de la flexió verbal (en les llengües escandinaves orientals ja no s'hi fa cap distinció de persona o nombre), les declinacions i fins i tot el gènere de les paraules, que ha passat de 3 en el protogermànic (masculí, femení i neutre) a 2 (comú i neutre) en suec, danès i neerlandès, i només un en anglès, scots i afrikaans. Classificació i parlantsLa mobilitat de les tribus germàniques va propiciar, ben aviat, la dispersió i diferenciació de la seva parla, i en conformà tres branques principals: el septentrional, l'occidental i l'oriental (totes les llengües de les quals són extintes). Amb tot, la posterior evolució històrica dels estats en què es parlaven n'estengué enormement l'abast, amb l'antic nòrdic parlat en assentaments des de Groenlàndia i Vinland fins a Rússia o Normandia durant l'edat mitjana; el neerlandès i l'anglès estesos mitjançant imperis colonials a partir de l'edat moderna i l'alemany esdevenint l'idioma més parlat del centre d'Europa. Actualment, uns 900 milions de persones parlen alguna de les diferents llengües germàniques. Com a segona llengua és un dels grups amb més parlants, a causa de la internacionalitat de l'anglès. Les llengües romàniques o neollatines són llengües que procedeixen del llatí vulgar (entès en el sentit etimològic de 'popular', 'parlat pel poble', com oposat al llatí clàssic i literari). Formen un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees. La disciplina que estudia les llengües romàniques és la romanística. Aquestes llengües es parlaven o es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic Imperi romà; els termes "romà/ana" i "Romània" procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents als territoris de l'antic imperi, com el fràncic a França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques. El primer escrit en què es troba el terme romà, d'una forma o una altra, referit a una llengua romànica es remunta al concili de Tours, l'any 813. És a partir d'aqueix concili que es considera que la primera llengua vulgar es distingeix del llatí, i es designa en efecte com una llengua a banda. Es tracta d'una forma de protofrancès, que rep el nom de rustica romana lingua o roman. No obstant això, en els Cartularis de Valpuesta, hi ha un text anterior que data de l'any 804, escrit en un castellà molt primitiu. L'evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data grosso modo de la manera següent: 1. entre el 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar. 2. entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si. 3. a partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües romàniques.
Comparació de termes seleccionats
Referències
Vegeu també
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües germàniques |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
