|
Ladí
El ladí (en ladí ladin), o ladí dolomític (ladin dolomitan), és una llengua romànica de la branca retoromànica, parlada a les valls de les Dolomites, al voltant del massís de Sela,[1] dins l'Estat italià. Alternativament, el ladí també és concebut com un dels tres grups dialectals que componen la llengua retoromànica o rètic (vegeu qüestió ladina), conjuntament amb el romanx i el furlà. El nom de ladí (ladin) per al conjunt de la llengua fou encunyat per Micurà de Rü (Nikolaus Bacher, 1789-1847) en la primera gramàtica ladina de la història (1833), i tingué un èxit incontestat.[2] Fins aquell moment el ladí només era conegut pels noms de cada dialecte concret. Fora d'aqueixa definició estricta resta l'engiadinès dels Grisons, que tradicionalment també és anomenat ladí, per contrast amb el romanx en sentit estricte. D'altra banda, hom ha volgut veure una forma de ladí en la parla furlana de Nert e Cjas i Cimolais (Friül). No s'ha de confondre el ladí amb el judeocastellà, que els seus parlants anomenen ladino; ni tampoc amb el mossàrab, que, segons sembla, els seus parlants anomenaven també ladino. Domini lingüístic i grans dialectesEl ladí dolomític estricte, reivindicat conscientment pels parlants des d'antic i reconegut unànimement com a tal per la romanística, es parla en cinc valls contigües entre si (divuit municipis), les quals componen un bloc territorialment compacte on el ladí és la llengua autòctona: la Ladínia.
Emperò, d'ençà 1923-1927 el domini lingüístic està tripartit administrativament entre les regions del Trentino-Tirol del Sud[3] i del Vèneto,[4] i, dins aquestes, entre tres províncies (Bozen, Trento i Belun). Això els converteix en minoria relativa arreu, tot i ser majoritaris al seu territori. Endemés, la tripartició entrebanca artificiosament la cohesió de la comunitat lingüística i dificulta la coordinació de la planificació lingüística. Fins i tot el relatiu reconeixement oficial de la llengua depèn de les autoritats de cada província, amb què varia en cadascuna. Les entitats lingüístico-culturals ladines no tenen altre remei que implantar-se segons àmbits provincials. La Ladínia, doncs, consta dels territoris següents; també indiquem el dialecte de cada vall.
En conjunt, els parlants de ladí de les cinc valls superen els trenta mil, i hi constitueixen entorn del 80 % de la població total. Institucions lingüístico-culturalsA partir de la dècada de 1970 Ladínia s'ha dotat d'una xarxa potent d'institucions lingüístico-culturals consagrades a l'estudi, tutela, valorització i promoció de la llengua i la cultura ladines. La majoria són d'àmbit provincial, però s'esforcen a mantenir una certa coordinació, de la qual, per exemple, sorgí la normativa unitària. Es tracta de les entitats següents, llistades per ordre cronològic:
Altres entitats d'importància estratègica en el món ladí són:
NormativaLa normativització unitària del ladí dolomític és molt recent, però ha marcat un canvi de rasant decisiu en la història de la llengua, si més no potencialment. El primer document redactat en ladí de què es té coneixença data de 1631 i prové de Badia. Durant segles el ladí visqué en una anarquia normativa total: cada vall, comarca o municipi, si no era àgraf, tenia escriptura tradicional pròpia, que s'usava per a transcriure la parla local en certs àmbits acotats (doctrina cristiana, poesia "dialectal", algun estudi d'interès estrictament localista). Això es corresponia amb les pautes sociolingüístiques típicament diglòssiques en què estava atrapada la llengua: com a llengua de cultura per a usos públics, oficials i elevats ja hi havia l'alemany, primer, i, l'italià, més endavant. La petita intel·lectual ladina era ben conscient de la necessitat de comptar amb un estàndard panladí, sense arribar a concretar-se, generació a generació. El primer a fer-hi una proposta concreta fou Micurà de Rü en la seva gramàtica (1833). En la dècada de 1980 s'havien acumulat la puixança de l'activisme ladí, l'existència d'entitats lingüístico-culturals solvents, l'exemple del romanx grisó i del furlà estàndard i, com a element pràctic immediat, l'ingrés del ladí en l'administració pública. El 1988 una coalició dels instituts encarregà l'elaboració d'una proposta de ladí estàndard a una figura externa, segurament qui hi estava més qualificat: el professor Heinrich Schmid, pare del romanx grisó. El resultat fou Wegleitung für den Aufbau einer gemeinsamen Schriftsprache der Dolomitenladiner ('Directrius per al desenvolupament d'un registre estàndard comú dels ladins dolomítics'), treball presentat per Schmid el 1994, acceptat tot seguit i publicat el 1998. Havia nascut el ladí estàndard, conegut inicialment com a ladin dolomitan i finalment com a ladin standard.[9] El 1994 els instituts crearen el Servise de Planificazion y Elaborazion di Lingaz Ladin (SPELL), d'on sorgiren les dues obres que constitueixen la trama essencial de la normativa unitària ladina: la Gramatica dl ladin standard (2001) i el Dizionario dl ladin standard (2002). Desgraciadament, l'aplicació de l'estàndard ha estat mínima. Les províncies no l'han adoptat encara; per exemple, el 2003 la de Bozen proclamà com a ladí normatiu les ortografies tradicionals (i localistes) del badiòt-mareo i del gherdëina, separadament. Reconeixement oficialEl reconeixement de la comunitat ladina i dels seus drets ha costat molt: ha calgut arrencar concessió a concessió mitjançant una dura lluita sociopolítica contra l'hostilitat de les autoritats de les diverses províncies, i també de les societats provincialment majoritàries. Per exemple, la introducció del ladí a l'escola provocà fortes campanyes de rebuig entre nacionalistes alemanys (en la postguerra) i italians (als anys seixanta i setanta), tot i que només afectava els municipis ladinòfons. La lluita ladina ha estat encapçalada i coordinada per la Union Generela di Ladins dla Dolomites d'ençà 1951. No fou fins a la llei 482/1999, "Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche storiche", que l'Estat italià, com a tal, renuncià a les pretensions de tractar els parlars retoromànics com a dialectes italians, reconegué l'existència del ladí com a llengua i es comprometé a impulsar un cert grau d'ús oficial del ladí en l'administració, l'ensenyament, la toponímia i els mitjans de comunicació. Malgrat les insuficiència de les mesures aplicables i la gasiveria del finançament, en tractar-se d'una llei estatal poden acollir-s'hi totes les comunitats que es considerin ladines, independentment de la província on radiquin, per primera vegada en la història. En tot cas, hi ha diferències importants entre els diversos territoris. Al si de la Regió Autònoma del Trentino-Alto Adige/Südtirol, la província alemanya, Bozen, ha estat relativament permissiva; la padano-vèneta (teòricament italiana), Trento, bastant menys. Quant a la regió administrativa del Vèneto, ha ignorat conscientment l'existència dels ladins fins fa ben poc. Vejam, ara, la situació per províncies. Tirol del Sud (Val Badia i Gherdëina)Els ladinòfons de la província de Bozen són els menys maltractats de tots i l'enveja de tots els altres compatriotes. La província de Bozen fou la primera institució pública a reconèixer formalment els ladins com a grup ètnic ("tercer grup ètnic", 1951), i el ladí com a llengua (segon estatut d'autonomia de la Regió, 1972). El 1989 esdevingué llengua de l'administració, tant a nivell provincial com municipal, en una mena de cooficialitat compartida amb alemany i italià. L'ensenyament del ladí com a assignatura s'hi engegà, tímidament, el 1948; el 1972 obtingué garanties plenes i es generalitzà a l'escola primària i secundària, amb autonomia escolar a partir de 1975. S'hi admetia, fins i tot, de fer l'ensenyament en ladí. En la pràctica, encara avui dia només se li dediquen dues hores setmanals. El ladí s'introduí en la toponímia a partir dels anys cinquanta, moment en què també s'hi engegaren unes poques hores de ràdio, que anaren augmentant. S'hi afegirien emissions televisives en ladí a partir de 1979, regulars d'ençà 1988. Avui dia s'emeten en ladí, anualment, 352 hores de ràdio i 39 hores de televisió. Trentino (Val de Fascia)Durant dècades la província de Trento evità minuciosament d'aplicar els articles i mandats dels successius estatuts d'autonomia regionals en tot allò que feia als ladins. De fet, no hi entraren en vigor fins al 1990. Pressionat per les mobilitzacions ladines, el Trentino obrí la mà lentament. El curs 1969-1970 s'hi engegà l'ensenyament bilingüe. Hom reconegué indirectament l'ètnia i la llengua mitjançant l'institut Fascegn (1975) i l'autonomia administrativa de tot Fascia (Comprensorio ladino di Fassa, 1977). Finalment, el ladí hi esdevingué llengua de l'administració municipal a partir de 1994, en una mena de cooficialitat amb l'italià. La toponímia i la retolació són bilingües a tot Fascia. S'hi reben les emissions radiofòniques i televisives ja esmentades. Belun (Anpezo i Fodom)Els ladins inclosos a la regió administrativa del Vèneto, tots concentrats a la província de Belun, són els més infraprotegits. No tingueren un cert reconeixement oficial fins a la llei regional 73/1994, Promozione delle minoranze etniche e linguistiche del Veneto, molt limitada quant a drets i mitjans. S'hi ha normativitzat la toponímia de les regions ladines, incloent-hi les emergides recentment (vegeu més avall). S'hi admet el ladí a l'ensenyament, però només a títol voluntari, i pràcticament només a Anpezo i Fodom. En principi, no s'hi reben les emissions radiofòniques ni televisives en ladí. Els "altres" ladins: un esclat d'autoafirmació col·lectivaFins ací ens hem referit als ladins dolomítics estrictes: aquells que de sempre s'han sabut i autodessignat ladins, i la parla dels quals és una unitat lingüística inqüestionable, tant sociolingüísticament com des de l'anàlisi científica. Emperò, entorn d'aqueix nucli ladí, i no sempre contiguament, hi ha altres parlars similars, però més ambigus, la possible ladinitat dels quals fa un segle que es debat al si de la romanística. Darrerament s'hi afegeix una dada nova: molts dels parlants d'aquests dialectes comencen a reivindicar-se com a ladins, organitzen entitats culturals ladines, etc. En molts casos han arrencat un cert reconeixement oficial com a ladins. Són els casos següents:
Als darrers anys, i a partir de la llei estatal 482/1999, la província de Belun ha acabat per reconèixer com a ladins fins a trenta-nou municipis;[10] no tan sols Anpezo i els dos de Fodom (Fodom i Col), sinó també La Ròcia i la totalitat de les comarques del Cadòr, Agort i Zolt. Amb aquestes dues darreres, el ladí ocuparia dos terços de la província. Classificació dels dialectesLa classificació interna dels dialectes, subdialectes i parlars ladins és molt complexa. Hi ha dos tipus de classificació dels dialectes del ladí.[11] L'una fa la divisió en ladí anàunic, que engloba els parlars de Non, Sol i Rabi; ladí dolomític, que engloba els parlars de les valls dolomites; i ladí cadorí, que engloba els parlars del Vèneto que toquen al Friül. L'altra és de caràcter territorial i divideix en: occidental, que inclou el ladí anàunic més el gherdëina i el fascian; central, que inclou el fodom i el badiòt-mareo; i oriental, que inclou el ladí cadorí, l'anpezan i el vajontí. Una classificació sintètica:
SociolingüísticaA la Ladínia Central de les cinc valls, el ladí resisteix prou bé: el nombre de parlants (uns trenta mil) es manté i augmenta lleugerament; de mitjana, s'acosta al 80 % de la població del territori ètnic, segons el cens de 2011. Entre els noneso-solandres, ja hem vist que no baixen de vuit mil els que es reclamen ladinòfons insistentment. Quant a la Ladínia "emergida", no hi ha xifres fiables de parlants, però es calcula que en podrien ser uns deu mil; un terç de la població total, que és essencialment autòctona. En tot cas, el ladí és considerat llengua amenaçada, per un conjunt de motius:
A banda de les publicacions normatives i de les obres literàries, es disposa d'un bon nombre de llibres escolars d'introducció al ladí. També existeixen moltes i bones gramàtiques descriptives, diccionaris i anàlisis lingüístiques. Els diversos instituts ladins han multiplicat i diversificat considerablement la producció bibliogràfica ladina, en les darreres dècades, i també produeixen material audiovisual. Hi ha dos diaris, Die Dolomiten, en alemany, i Alto Adige, en italià, que inclouen treballs en ladí. Entre les publicacions que serveixen com a fonts d'informació sobre aspectes acadèmics, activitats polítiques i assumptes socials, hi ha Mondo ladino, editada per l'Istitut Cultural Ladin de Fascia, principalment en llengua italiana, i Ladinia, editada per l'Istitut Ladin de Val Badia, escrit en alemany en la major part. Íntegrament en ladí són les revistes La usc di ladins ('La veu dels ladins'), fundada el 1949 i sota la responsabilitat de la Union d'ençà 1972, i Ladin!, de l'Istituto de Borcia. A banda dels instituts ladins, diverses universitats tenen secció dedicada específicament a estudis ladins; sobretot, a Bozen i a Àustria. A Internet es desplega una ciberladínia notable. Panoràmica històricaLadínia CentralDurant segles, els ladins dolomítics formaren part dels estats habsbúrgics; concretament, de la província del Tirol. N'hi hagué un intermedi durant el període napoleònic, en què tot el Tirol fou transferit a Baviera, aliada de Napoleó. Els ladins se sumaren a la insurrecció patriòtica tirolesa d'Andreas Hofer (1809). El 1810, per primera vegada a la història, Ladínia fou trossejada administrativament, en ésser repartida entre Baviera i el Regne d'Itàlia napoleònic. El 1813 la derrota napoleònica a la zona permeté la restauració de l'statu quo tradicional. Els ladins dolomítics reberen intensament la pressió multisecular de la llengua i la cultura alemanyes, doblement presents: en la quotidianitat, en tractar-se de la llengua de les comarques veïnes; i també des del poder, com a llengua oficial d'una gran potència, Àustria, alhora que vehicle d'una de les cultures més consolidades i prestigioses d'Europa. Les crides a l'estandardització del ladí (com la primera, de Micurà de Rü, el 1833) no tingueren efectes pràctics immediats. Per descomptat, les autoritats austríaques eren perfectament conscients de l'existència dels ladins, però als censos els recomptaven entre els “italians”, llevant el de 1847. Els ladins atenyeren notorietat internacional a partir de 1873, arran que Graziadio Isaia Ascoli donà a conèixer l'existència del retoromànic a la romanística internacional. Mentrestant, l'irredemptisme italià en reivindicava la italianitat indiscutible, juntament amb la del Trentino. El 1890 els ladins reaparegueren al cens lingüístic austrohongarès. Simptomàticament, la reivindicació nacional ladina s'engegà entre la diàspora: a partir de 1905, la Union Ladina d'Innsbruck cridà al reconeixement i l'oficialitat de la llengua i la cultura, la normativització unitària, el reforçament de l'autoestima lingüistico-cultural, la formació d'unions di ladins en totes les valls i municipis, etc. Aquesta font ja no s'estroncarà. Després d'un intent frustrat el 1906 per l'oposició ferotge dels inevitables diputats italianistes de Viena ("I ladini sono italiani!"), finalment el 1910 els ladins foren reconeguts oficialment com a ètnia (Volkstamm) amb llengua pròpia. Durant la Primera Guerra Mundial les Dolomites constituïren un dels front principals de combat entre Itàlia i Àustria-Hongria, de què la població patí agudament. Conclosa la guerra, el territori fou ocupat per tropes italianes conjuntament amb el Trentino i el Tirol fins al Brenner (Tirol del Sud); tots plegats foren annexats al Regne d'Itàlia el 1919, en aplicació del tractat de pau de Saint-Germain-en-Laye amb Àustria. El 5 de maig de 1920, en un aplec patriòtic celebrat al Pas de Gherdëina (Jouf de Frea) s'adoptà l'actual bandera tricolor de Ladínia. En el cens italià de 1921, com que acabaven de ser annexats i l'Estat anterior els havia reconeguts com a nacionalitat, els ladins pogueren declarar la seva llengua: n'eren 14.584. Seria l'única vegada en moltes dècades. El règim feixista (1922-1943) proclamà la italianitat indiscutible del ladí, alhora que en perseguia tot rastre de presència pública. El 1923, en concloure el període d'administració extraordinària cívico-militar, els territoris annexats el 1919 es reestructuren com a província italiana de Trento, llevat de Fodom i Anpezo, transferits a la província vèneta de Belun. Quan, el 1927, la majoria dels territoris germanòfons foren segregats de la província de Trento per a constituir la de Bozen, s'hi emportaren Val Badia i Gherdëina, mentre que Fascia restava sota Trento. S'havia consumat la tripartició dels ladins: una operació transparent de divisionisme administratiu amb què promoure l'assimilació italianista; operació exercida, a més a més, pel règim feixista. Els ladins l'han denunciada i combatuda incansablement des de llavors; però, simptomàticament, continua en vigor. Arran de l'Anschluss d'Àustria, Hitler i Mussolini acordaren (21 octubre 1939) de forçar els ladins a l'opció de ciutadania, per derivació dels sudtirolesos: podien triar entre restar a Ladínia com a ciutadans italians, però comprometent-se a l'assimilació total, o adoptar la ciutadania alemanya, traslladar-se al Reich i germanitzar-se del tot. 7.029 ladins optaren pel Reich, però l'intercanvi poblacional fou estroncat pel desenvolupament de la Segona Guerra Mundial. El país viuria sota ocupació nazi de 1943 a 1945. Pel maig de 1945, encara sota ocupació estatunidenca, es reprèn la reivindicació ladina, amb un nou esclat de unions di ladins d'àmbit comarcal o local, finalment federades el 1951 en la Union di Ladins dla Dolomites, de Bozen, que prendrà el nom definitiu de Union Generela di Ladins dla Dolomites en repatriar-se a Urtijëi, el 1957. Serà l'organització estratègica del moviment en les dècades a venir. Hi segueixen dècades de lluita pel reconeixement dels drets dels ladins envers l'Estat, les regions i les províncies, amb victòries lentes, però notables, que menen a la situació actual. Remarquem el reconeixement de l'ètnia (1951) i de la llengua (1972) per part de Bozen; la lenta entrada en l'escolarització a partir de la postguerra, i a l'administració a partir de 1989; la creació dels instituts ladins, a partir de 1975; i, sobretot, la recent normativització unitària. D'altra banda, la lluita contra la tripartició, i el diferend d'actitud del Tirol del Sud, han provocat múltiples campanyes per la integració de totes les valls ladines en aquella província: a Anpezo i Mareo el 1947, 1964, 1973, 1974, 1991 i 2007; a Fascia en 1972 i 1977; a Fodom el 1973 i 1991... Valls noneso-solandresFins a l'annexió italiana de 1919, les valls noneso-solandres (Non, Sol, Rabi, Péi) tingueren la mateixa experiència històrica que la Ladínia Central, però completament desvinculades d'aquesta per una àmplia cunya germanòfona. D'ençà d'Ascoli la romanística especula sobre llur possible ladinitat, que en les darreres dècades han començat a reivindicar activament, sense obtenir cap reconeixement oficial. Ladínia belunesaL'experiència històrica del municipi de La Ròcia i de les comarques del Cadòr/Cumelgu, Àgort i Zolt difereix substancialment de la resta dels ladins: tots aquests territoris formaren part històricament de la República de Venècia; tingueren una influència del vènet tan intensa com fou la de l'alemany sobre la resta dels ladins; i han seguit sempre la mateixa sort del Vèneto, en què mai no han deixat d'estar enquadrats administrativament. Així, fou conjuntament amb el Vèneto que foren incorporats a l'Estat italià, el 1866. Llur desvetllament recentíssim, ja en el segle xxi, no sembla que tingui gaire complicitats a la Ladínia Central, on molts hi volen veure una maniobra de distracció promoguda per les autoritats vènetes amb voluntat italianista. Mostres de la llenguaFrases comunes
El Corb i la Guilla a les faules de FedreVariants ladines
Comparació amb altres llengües retoromàniques
CatalàLa guilla era novament afamada. Veié un corb posat en un pi amb un bocí de formatge al bec. Com el tastaria, pensà la guilla, i digué al corb: « Com ets bonic! Si el teu cant és tan bonic com el teu aspecte, llavors ets el més bell entre els ocells ». Vegeu tambéNotes
Bibliografia
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ladí  Hi ha una edició en ladí de la Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
