|
Imperi Inca
L'Imperi Inca (Tahuantinsuyo o Tawantin suyu, en ortografia quítxua clàssica o moderna) fou una entitat política creada per la civilització inca, una de les tres grans civilitzacions d'Amèrica. A partir d'uns orígens petits al segle xiii, al voltant de la vall de l'Urubamba i l'Apurímac, es formà al llarg del segle xv un poderós imperi que dominà tota la regió andina. La seva caiguda es produí al segle xvi amb l'arribada dels conquistadors espanyols. En el moment de màxima expansió, cap al 1530, l'Imperi controlava les zones andines i les costes pacífiques dels territoris que corresponen actualment al Perú, l'Equador, Bolívia i la meitat nord de Xile, així com extensos territoris de l'Argentina i una petita zona de Colòmbia. Va abastar prop de 2 milions de quilòmetres quadrats entre l'oceà Pacífic i la selva amazònica, des de la rodalia de San Juan de Pasto al nord fins al riu Maule al sud. Els orígens de l'imperi es remunten a la victòria de les ètnies cusquenyes, liderades per Pachacútec, enfront de la confederació d'estats chancas el 1438. Després de la victòria, l'Imperi Inca va ser reorganitzat per Pachacútec, amb qui l'Imperi Inca va iniciar una etapa de contínua expansió, que va prosseguir amb el seu germà Cápac Yupanqui, després per part del desè inca Túpac Yupanqui, i finalment de l'onzè inca Huayna Cápac, que va consolidar els territoris. En aquesta etapa la civilització incaica va aconseguir la màxima expansió de la seva cultura, tecnologia i ciència, desenvolupant els coneixements propis i els de la regió andina, així com assimilant els elements culturals i tecnològics d'altres estats conquerits. Després d'aquest període d'apogeu, l'imperi va entrar en declivi per diversos problemes; el problema principal va ser la confrontació pel tron entre els fills de Huayna Cápac: els germans Huàscar i Atahualpa, que va derivar fins i tot en una guerra civil. Finalment Atahualpa venceria el 1532. No obstant això, el seu ascens al poder va coincidir amb l'arribada de les tropes espanyoles al comandament de Francisco Pizarro, que van capturar l'inca i després el van executar. Amb la mort d'Atahualpa el 1533 va culminar l'Imperi Incaic. No obstant això, diversos inques rebels, coneguts com els «Inques de Vilcabamba», es van rebel·lar contra els espanyols fins al 1572, quan va ser capturat i decapitat l'últim d'ells: Túpac Amaru I. L'imperi va estar subdividit en quatre seus: el Chinchaysuyo (Chinchay Suyu) al nord, el Collasuyo (Qulla Suyu) al sud, l'Antisuyo (Anti Suyu) a l'est i Contisuyo (Kunti Suyu) a l'oest. La capital de l'imperi va ser la ciutat de Cusco, a l'actual Perú.[1] Política i administracióLa capital de l'imperi fou la ciutat del Cusco. L'idioma oficial de l'imperi era el quítxua. Se sap, a més a més, que entre la noblesa es parlava el puquina com a llengua secreta, anomenada incasimi per ser l'idioma originari d'aquesta ètnia. Més tard fou considerada com la llengua dels déus per la creença que la família reial descendia directament d'ells.  El criteri de formació de l'Imperi Inca estava basat en la territorialitat que, en resum, consistia a unificar les quatre grans parts del món conegut en un estat federal. D'aquesta manera, l'imperi es va organitzar en quatre grans regions (suyus), que formaven en el seu conjunt el Tahuantinsuyo. Cada suyu estava a càrrec d'un suyuyuq que formava part del Consell Imperial. El conjunt dels suyus coincidien al centre del territori, on es trobava la ciutat de Cusco. Aquesta organització territorial data dels voltants del 1460, durant el govern de Pachacútec, abans de l'expansió territorial. Els quatre grans suyus eren:
Cada suyu, al seu torn, es subdividia en províncies (huamanis) corresponents a l'àrea de cada grup ètnic. Aquests, al seu torn, es subdividien en sayas i cada saya incloïa un nombre determinat d'ayllus o famílies.  El tipus de govern era monàrquic teocràtic, amb l'emperador o Inca ocupant la posició suprema. A aquests governants, a qui se'ls atribuïa un origen diví, se'ls sol associar els títols d'Apu (Apu Inca) i Sapa (Sapa Inca): "Diví Inca" i "Inca Únic", respectivament. En situació ideal, per sota de l'inca es trobava el consell, format per vuit persones:
HistòriaInicis i primera expansió Segons el mite de tradició oral, Manco Cápac i Mama Ocllo van sortir del llac Titicaca com una parella divina i es van dirigir al nord en l'afany de trobar la vall "escollida". En arribar al turó Wanakawri (o Huanacaure), a prop del que després seria Cusco, el bastó màgic que posseïa el primer Inca es va enfonsar a terra. Era el senyal esperat, allà fundarien el seu poble. Amb aquesta parella d'herois civilitzadors va arribar l'ordre, la cultura i les arts, i era el mateix Sol el que infonia calor i poder als seus fills. Deixant de banda aquest mite fundador (que conviu amb d'altres, com el dels germans Ayar), poc és el que se sap del cert sobre els orígens del poble inca o quítxua; històricament la seva aparició es pot situar cap al segle xiii. La zona del Cusco estava habitada per diversos grups ètnics. Aquesta informació ha estat recolzada pels treballs arqueològics que han demostrat l'existència d'una llarga ocupació humana. El cronista Sarmiento de Gamboa, esmenta els guallas, els sahuassiray, els antasayas, els alcavizas, els copalimaytas, els culunchimas, els poques i els lares, com els grups humans que habitaven la vall del Cusco abans dels inques. En qualsevol cas sembla clar que la vall del Cusco estava habitada per diversos pobles i cap al segle xiv els inques havien començat a adquirir un cert predomini a la zona. Època d'esplendorLa guerra civil i la conquesta espanyolaEl 1527 morí Huayna Cápac. Sembla que la seva última voluntat fou dividir l'imperi en dos: la part principal seria per al seu primogènit Huàscar i l'altra part, amb els territoris de l'antiga confederació quitu, seria per a Atahualpa. Huàscar exigí a Atahualpa la renúncia als territoris del nord i mobilitzà els seus exèrcits, que penetraren en el territori cañari i s'encaminaren cap a Quito. Les tropes d'Atahualpa se'ls enfrontaren i s'inicià una llarga i esgotadora confrontació, amb diverses batalles de resultat incert. Finalment les tropes d'Atahualpa aconseguiren superar les de Huàscar i dirigir-se sense oposició cap al Cusco, on entraren poc després, proclamaren inca a Atahualpa i es lliuraren al saqueig. Sabudes les noves de la victòria, Atahualpa sortí de Quito per dirigir-se a Cusco; en el camí s'aturà a descansar a Cajamarca, on li arribaren les notícies del desembarcament de Francisco Pizarro. La guerra entre els dos germans tingué gravíssimes conseqüències per a l'Imperi Inca, i més si considerem que es produeix en el mateix moment que la primera expedició espanyola desembarcava a les seves costes. El conflicte provocà despoblacions massives i matances considerables. La divisió regnant dins de l'imperi (l'aristocràcia cusquenya mai va acceptar Atahualpa) serà hàbilment aprofitada per Pizarro, que s'oferirà com a alliberador dels partidaris de Huàscar enfront de l'usurpador Atahualpa. Sembla que des del moment del desembarcament de Pizarro a Tumbes, aquest fou informat de la guerra civil tot just acabada i intercambià missatges amb Atahualpa. Una vegada arribats a Cajamarca, el novembre de 1532, Atahualpa els allotjà i els concedí audiència. El que sembla cert és que el capellà de Pizarro, fra Vicente Valverde, el comminà a reconèixer la religió catòlica, a permetre l'evangelització dels seus súbdits i a retre homenatge al rei Carles I, que els havia atorgat drets sobre aquelles terres. El discurs, traduït per un local que acompanyà l'expedició, indignà l'inca, que sembla que llençà a terra la Bíblia oferta per Valverde. Pizarro, interpretant el gest com una amenaça directa ordenà als seus homes, ocults no gaire lluny, un assalt desesperat. Aquests capturaren a Atahualpa i els seus nobles i es llençaren a una matança indiscriminada durant tota la nit. Malgrat el rescat ofert pels inques, Atahualpa fou executat al garrot el 26 de juliol de 1533. A continuació Pizarro es dirigí ràpidament cap al Cusco, que caigué definitivament en poder espanyol el 1536. Els espanyols, incapaços materialment de controlar l'imperi per ells sols, mantingueren en el tron a un inca titella, que inicialment fou Manco Yupanqui, però que aviat es revoltà contra la situació. Una part de la noblesa inca es retirà a la vall de Vilcabamba, on romangué durant una trentena d'anys fent incursions contra els espanyols. L'agost de 1572, l'últim dels inques, Túpac Amaru, fou capturat i executat el 22 de setembre. L'Imperi Inca arribava oficialment a la seva fi. Fonts històriquesLes cròniques europees sobre l'Imperi IncaEls primers escrits sobre l'Imperi Inca són les cròniques registrades per diversos autors europeus (posteriorment van existir cronistes mestissos i indígenes que també van recopilar la història dels inques); aquests autors van recopilar la «història incaica» basant-se en relats recollits per tot l'imperi.[2] Els primers cronistes van haver d'enfrontar-se a diverses dificultats per poder traduir la història incaica, ja que, a més d'existir una barrera idiomàtica, es van enfrontar al problema d'interpretar una manera de veure el món totalment diferent a la qual estaven acostumats. Això va comportar que existeixin diverses contradiccions entre els textos colonials i un exemple d'això són les cronologies sobre els governants inques; així, en moltes cròniques s'atribueixen les mateixes gestes, fets i episodis a diferents governants. Sobre les cròniques de l'Imperi Inca, cal dir que els seus diversos autors van tenir certs interessos a l'hora d'escriure-les. En el cas dels cronistes espanyols, el seu interès va ser «legitimar la conquesta a través de la història», per això en moltes cròniques s'assenyala que els inques van conquerir territoris fent servir totalment la violència, i per tant no tenien drets sobre els territoris conquerits. En un altre cas els cronistes lligats a l'Església Catòlica van buscar legitimar l'evangelització descrivint a la religió inca com a obra del dimoni, els inques com a fills de Noè i tractant d'identificar a les deïtats incaiques amb les creences bíbliques o el folclore europeu. Igualment van existir altres cronistes mestissos i indígenes que també van tenir un interès d'enaltir l'imperi o alguna de les panaques amb les quals s'emparentaven, com el cas de l'Inca Garcilaso, qui mostrava un Imperi Inca idealitzat on no existia la pobresa, es repartia la riquesa i els recursos s'explotaven racionalment. Les fonts històriques incaiquesEls ayllus i panaques tenien cants especials mitjançant els quals narraven la seva història. Aquests cants s'executaven en determinades cerimònies enfront de l'Inca. Aquests relats, a manera de memòria col·lectiva, constitueixen els primers registres històrics recollits en les cròniques. Un altre recurs utilitzat per registrar la història van ser uns mantells i taules que contenien pintures representant passatges heroics. Aquests documents van ser guardats en un lloc denominat Poquen Pista. Se sap que el Virrei Toledo va enviar al rei Felip II quatre draps que il·lustraven la vida dels inques afegint amb les seves pròpies paraules que «els indis pintors no tenien la curiositat dels d'allà». A més, alguns fets passats van ser emmagatzemats en els quipus, encara que no se sap com van poder utilitzar aquests sistemes de cordills i nusos per emmagatzemar fets històrics existeixen diverses cròniques que descriuen que els quipus servien per evocar les gestes dels governants. En general, a l'Imperi Incaic es recordaven els fets que els semblaven importants de recordar i no era necessària la precisió. A més, els governants podien ordenar excloure intencionalment dels registres històrics alguns fets que poguessin molestar-los. María Rostworowski denomina a aquesta qualitat de la història incaica una «amnèsia política» que era assumida per tot el poble però que era recordada per les panaques o ayllus afectats, sent aquest un factor que va contribuir a les futures contradiccions en les cròniques europees sobre els inques. La reinvenció de tradicionsDesprés de la trobada de la cultura hispana i l'andina, es va establir l'escriptura com a mitjà de transmissió i registre d'informació; a més es va iniciar un procés de mestissatge i sincretisme que van donar lloc a la recreació de tradicions i la invenció d'unes altres. L'aportació per a aquesta recreació i invenció de tradicions va ser tant hispà com andí; això s'evidencia en les cròniques del segle xvi on es descriuen personatges fusionats, com el cas de Tunupa i Huiracocha amb els apòstols Tomàs i Bartolomé, descrivint-los com a homes blancs i barbuts que van impartir ensenyaments. Igualment l'imaginari europeu va buscar, i fins i tot van creure trobar, «el daurat» i el «país de les amazones» al nou món. En altres casos, afirmaven que el cusco tenia el perfil d'un lleó americà (puma), posant similituds amb algunes ciutats del renaixement europeu que tenien perfil alleonat. Més recentment, al segle xx, apareixen altres elements d'aquesta reinvenció de tradicions, com són els casos de la bandera de l'Imperi Incaic i la cerimònia cusquenya de l'Inti Raymi.[3] Cal indicar que totes aquestes re-invencions, són part d'un procés natural en totes les cultures, però per entendre la història incaica és necessari diferenciar quins són els aspectes sincrètics o inventats i quins no ho són. Els orígens míticsExisteixen dos mites difosos sobre l'origen de l'ètnia cusquenya. El més difós és la versió garcilasiana de la parella Manco Cápac i Mama Ocllo; l'altre és el mite dels 4 germans Ayar i les seves 4 germanes, aquest últim mite és recollit per Betanzos, Cieza de León, Guamán Poma, Santa Cruz Pachacuti i Sarmento de Gamboa. La llegenda de Manco Cápac i Mama OclloEl sol, veient l'estat penós dels homes, va crear una parella: Manco Cápac l'home i Mama Ocllo, la seva esposa i germana; els va lliurar un bastó d'or i els va ordenar anar pel món per civilitzar als pobladors. Els va encarregar fundar una tribu, i implantar en aquesta, el culte al déu sol. Manco Cápac i Mama Ocllo van sortir de les escumes del llac Titicaca, i van avançar cap al nord. El bastó d'or els serviria per trobar el lloc ideal per a la fundació de l'imperi, perquè en ell s'enfonsaria el bastó fins a desaparèixer. Van decidir separar-se, marxant Manco Cápac al nord i Mama Ocllo al sud de la vall, per convocar a la gent i sotmetre-la. Els habitants de tota la vall no van trigar a reconèixer-los com a éssers sobrenaturals. Després d'un llarg recorregut, el ceptre es va enfonsar en el turó Huanacauri. Manco Cápac i Mama Ocllo es van establir allí. Manco Cápac va manar als quals estaven amb ell instal·lar-se en la part alta de la vall, que es va dir Hanan cusco; i Mama Ocllo va col·locar als seus en la part baixa o Hurin cusco. Tots dos van ajudar a millorar el lloc; van ensenyar als homes que allí vivien a treballar la terra i a construir canals. A les dones Mama Ocllo els va ensenyar a cosir, cuinar i fer telers. La llegenda dels germans AyarSegons aquest mite, la història va començar a tres coves situades al turó Tambotoco anomenades Maras Toco, Sútic Toco i Cápac Toco; de les quals van sortir tres grups anomenats Maras, Tampus i Ayar. Els germans Ayar eren quatre homes i quatre dones, els homes eren Ayar Uchu, Ayar Manco, Ayar Cachi i Ayar Auca. Uchu correspon al ají, Manco a un cereal (Bromus Manco) i Cachi a la sal; l'onomàstica a aquests tres noms ens dona a entendre a un culte pels productes de la terra. Auca, en canvi, feia referència a l'actitud guerrera. Aquests quatre germans anaven acompanyats per les seves germanes Mama Ocllo, Mama Raua, Mama Ipacura o Mama Guare, i finalment Mama Huaco. Els vuit germans anaven al costat dels seus ayllus buscant on assentar-se recorrent de sud a nord, al camí realitzaven labors agrícoles i quan collien es retiraven cercant un altre lloc. Primer van fer el seu pas per Guaynacancha, aquí Mama Ocllo va quedar embarassada d'Ayar Manco. Després van avançar a Tamboquiro, on va néixer Sinchi Roca. Posteriorment van arribar a Pallata i d'aquí a Haysquisrro, aquests viatges van durar diversos anys. A Haysquisrro van conspirar contra Ayar Cachi; temorosos del poder que ostentava, doncs podia derrocar turons i formar armes amb el tir de la seva fona, li van demanar que tornés Tambotoco a recollir el topacusi (gots d'or), el napa (insígnia) i unes llavors, una vegada endins un enviat anomenat Tambochacay el va tancar dins de la cova. Després van continuar el seu viatge fins a Quirirmanta, on van oficiar un consell decidint que Ayar Manco seria el cap però abans havia de casar-se amb Mama Ocllo; mentre que Ayar Uchu hauria de petrificar-se i transformar-se en una huaca que s'anomenaria Huanacauri, amb aquest acte Ayar Uchu es convertiria en un ésser sagrat. El viatge va continuar fins a Matagua realitzant per primera vegada el huarachicuy, després d'això van perforar les orelles de Sinchi Roca. Després d'això Mama Huaco, va provar sort i va llançar dues vares d'or, una va caure a Colcabamba però no va aconseguir penetrar el sòl; l'altra va caure a Guaynapata enfonsant-se suaument. Sobre aquest esdeveniment, altres autors atribueixen a Ayar Manco el llançament de la vara d'or, però totes coincideixen que va ser a Guaynapata on es va enfonsar el bastó fundacional. Després d'això va haver-hi diversos intents d'arribar al lloc on es va enfonsar la vara, perquè eren repel·lits pels naturals, fins que Ayar Manco va prendre la decisió d'enviar a Ayar Auca perquè s'avancés amb la seva ayllu i poblés aquesta terra. En arribar a aquest lloc Ayar Auca es va convertir en pedra, en el lloc que posteriorment seria el Coricancha. Després de diversos enfrontaments amb la població local, Ayar Manco i Ayar Uchu van arribar fins al lloc i van prendre possessió d'aquest, des d'aquest moment Ayar Manco passa a anomenar-se Manco Cápac. Recerques sobre els mites fundacionals de CuscoReferent als 2 mites fundacionals, la llegenda de la parella fundacional (Manco Cápac i Mama Ocllo), sorgeix posterior a l'entronització de Pachacútec, doncs relaciona una huaca pa-andina, com és el Llac Titicaca, amb la fundació del Cusco. Garcilaso va traduir el mite plantejant una parella que va arribar per civilitzar a pobles bàrbars ensenyant-los noves tecnologies; el fet real és que actualment se sap que l'àrea central andina ja posseïa avanços tecnològics mil·lenaris que van ser difosos pels estats panandins Huari i Tiahuanaco, i que ja eren de coneixement dels petits pobles que habitaven la zona del Cusco. Si bé tots dos mites narren un èxode poblacional buscant terres fèrtils, només el mite dels germans Ayar narra la petrificació de personatges i aquest últim relat és molt recurrent en altres ètnies de l'àrea central andina. Sobre la ubicació de les coves, Bingham el 1912 va comissionar a George Eaton per situar les finestres de Tambotoco, tenint en compte que encara existeix el poblat de Pacarictambo però la cerca d'Eaton no va trobar les coves. Després el 1945, Jorge Muelle, Luis Planas i César Lobón van recórrer Mollebamba buscant el lloc de Guaynacancha (en el districte de Pacarictambo), aquí va associar un grup de cavernes prop del penyal de Puma Orqo amb les coves de Tambotoco. Posteriorment Gary Urton va aportar recerques sobre el poblat de Pacarictambo, afirmant que va ser traslladat en temps de la colònia i que era molt possible que la seva ubicació original hagués estat proper a les ruïnes de Maukallajta, propera al lloc oposat per Muelle, Planas i Lobón el 1945. En general, el relat dels germans Ayar ens mostra a un home guerrer (Ayar Auca) i a una dona guerrera (Mama Huaco), donant una visió diferent a la de Garcilaso, on el rol femení està dedicat al teixit, la cuina i la cura dels infants; aquest mite narra un fet ocorregut durant una de les tantes batalles per possessionar-se del Cusco, en la qual Mama Huaco fereix a un home i després li obre el pit i bufa les seves «bofes» fent que la gent d'Acamama fugís temorosa. Origen (històric)Govern de Manco Cápac Va fundar l'Imperi Inca, aproximadament l'any 1200 dC i va ser el seu primer governant. Es va caracteritzar pel domini de les tribus preincaiques que vivien disperses en el Cusco i els seus voltants. Manco Cápac va unificar als huallas, pocas i lares, i amb ells es va establir en la part baixa de la ciutat. D'aquesta manera es va iniciar la dinastia dels Urin Cusco. Poc temps després va ordenar la construcció de la primera residència dels inques, l'Inticancha o Temple del Sol. La seva germana i esposa va ser Mama Ocllo.
Època preestatal: formacióD'escassa mobilitat; es tenen poques notícies dels seus successius governs: Sinchi Roca, qui hauria governat des de 1230 a 1260 sense aconseguir una expansió significativa en el llavors regne cusqueny; Lloque Yupanqui, que culminaria el seu govern el 1290 amb el mèrit d'arribar a concretar diverses aliances amb diferents pobles circumdants als inques; Mayta Cápac reconegut per la seva victòria davant els acllahuiza i que culminaria el seu govern al voltant de 1320; i Cápac Yupanqui, el primer conqueridor, a qui es deu la victòria davant els condesuyo. Aquest període hauria durat aproximadament 120 anys, iniciant-se aproximadament el 1230 dC (any en què comença el govern de Sinchi Roca), fins al 1350 dC (any en què culmina el govern de Cápac Yupanqui). Una visió etnohistòrica més general d'aquest període descriu que els inques van arribar al Cusco al voltant del segle xiii dC i, al segle següent, van aconseguir imposar-se a les poblacions més properes a la vall cusquenya. Des de la seva arribada al Cusco, els inques s'haurien barrejat amb alguns dels pobles que habitaven el lloc i expulsat a uns altres. Haurien organitzat el seu predomini en fer aliances amb diferents curaques establint relacions de parentiu i en enfrontar-se en guerres. A aquestes pràctiques, que van continuar, es van sumar unes altres com l'apilament d'excedents i mà d'obra i la pràctica de la redistribució. Per entendre aquesta situació caldria considerar, a més, que el prestigi religiós que va acompanyar als inques va ser la pedra angular de l'eficàcia de tots els mecanismes d'expansió que van emprar en aquesta època. Es denomina preestatal a aquesta etapa, perquè en cap moment va sorgir una sòlida idea d'estat o nació inca; sinó encara existia la idea andina de considerar-se una macroetnia, si bé això canviaria en estendre's significativament el territori de l'ètnia després del govern de Cápac Yupanqui i les seves diverses conquestes. La fi d'aquest període coincideix amb la finalitat de la dinastia dels governants Urin Cusco (Rurin Qusqu), els qui van veure en Cápac Yupanqui al seu últim representant. Època estatal: gran expansióAmb Pachacútec s'inicia el model imperial, Túpac Yupanqui, Huayna Cápac. Govern de Pachacútec  Durant el seu govern es va iniciar l'expansió territorial, inaugurant d'aquesta manera el període imperial en annexionar nombrosos pobles. Pachacútec va millorar l'organització de l'estat, dividint l'imperi en quatre regions o suyus. Pel nord, va sotmetre als huancas i taramas, fins a arribar a la zona dels cajamarcas i canyaris (Equador). Pel sud va sotmetre als collas i lupacas, que ocupaven l'altiplà. Va organitzar als chasquis i va instituir l'obligatorietat dels tributs.
Govern de Túpac Yupanqui  Va ser un destacat militar que va aconseguir importants victòries durant el govern del seu pare Pachacútec. El 1471 va assumir el tron i va ampliar les fronteres de l'imperi cap al sud, fins a arribar al riu Maule a Xile. També va sotmetre al regne Chimú i a alguns pobles de l'altiplà i del nord argentí. Va sufocar la resistència dels chachapoyas i va avançar pel nord fins a Quito. Va voler incursionar en la selva, però una rebel·lió dels collas el va obligar a desviar-se cap al Collao. Va millorar la recaptació dels tributs i va nomenar nous governants visitadors (tuqriq). Va morir el 1493.
Govern de Huayna Cápac Se'l considera l'últim sobirà inca. Durant el seu govern, va continuar la política del seu pare, Túpac Inca Yupanqui, quant a l'organització i enfortiment de l'estat. Per conservar els territoris conquerits va haver de sufocar en forma sagnant contínues revoltes. Va derrotar els chachapoyas i va annexionar la regió del golf de Guayaquil, arribant fins al riu Ancasmayo (Colòmbia). Estant a Quito, va emmalaltir greument i va morir el 1525. Algunes cròniques espanyoles postulen que a més va ampliar les fronteres de l'imperi més cap al sud, i que fins i tot hauria arribat fins al riu Biobío a Xile; encara que aquest límit més austral no ha estat comprovat arqueològicament, i no és acceptat històricament. Amb la seva mort es va iniciar la decadència de l'imperi.
Crisi de successióLes crisis de successió eren un fenomen conjuntural que era molt freqüent en la història política de l'imperi. El que aspirava a ser el nou sobirà havia de demostrar que era el «més hàbil», havia de ser confirmat per un oracle i a més havia de guanyar adeptes en les panaques cusquenyes. Huayna Cápac va nomenar hereu a Ninan Cuyuchi (fill de la Coya Mama-Cussi-Rimay, però el sacerdot del sol va fer un sacrifici en el qual va veure que la sort no li afavoriria a Ninan Cuyuchi. Per aquest motiu, quan Huayna Cápac va morir a Quito, va ser portat en camins fins al Cusco mantenint en secret la mort d'aquest, per mantenir l'ordre polític. En aquest context, Raura Ocllo, mare de Huáscar qui es trobava a Quito al costat de Huayna Cápac, viatja ràpidament al Cusco acompanyada d'uns quants orelluts per preparar l'entronització de Huáscar. Segons María Rostworowski, va ser Raura Ocllo qui va convèncer a les panaques cusquenyes per nomenar com a successor a Huáscar; mentre que Atahualpa es va quedar a Quito juntament amb altres nobles.[4] Per la seva banda, Atahualpa era fill de Tocto Coca (dona que pertanyia a la panaca de «Hatun Ayllu»); i en morir el seu pare va ordenar edificar en la localitat de Tumipampa un palau en el seu honor. Aquest fet va enutjar al curaca de Tumipampa anomenat Ullco Colla, qui va enviar missatges a Huascar acusant a Atahualpa de revolta; a més Atahualpa es va quedar en el nord acompanyat de diversos generals importants lleials a Huayna Cápac, que tenien una estima especial per Atahualpa. Després d'aquest fet, Atahualpa va enviar presents al seu germà Huáscar, però aquest últim va ordenar fer tambors amb els cuirs dels missatgers. Segons Rostworowski, Atahualpa va ser incitat a rebel·lar-se pels generals del seu pare, amb els qui havia participat en diverses batalles contra els nadius del nord. En aquest context va ocórrer la rebel·lió dels «canyaris», els qui van prendre presoner a Atahualpa tancant-ho en un tambó. La fugida d'Atahualpa pren un context mític, perquè segons els oradors Atahualpa va ser convertit en «amaru» (serp) pel seu pare sol, i així va aconseguir fugir del tancament. Altres cròniques diuen que va ser una dona qui li va lliurar una barra de coure amb la qual va fer un forat i va poder fugir del tancament. Una vegada lliure, Atahualpa va reunir un exèrcit i va assassinar als seus enemics a Quito i Tumipampa, aquesta última ciutat va ser arrasada en venjança a Ullco Colla; després va avançar a Tombis intentant avançar fins a l'illa Puná, però el curaca de Puná es va avançar i va arrasar Tombis. Amb el poble de Tombis arrasat, els primers espanyols trepitgen el terrori inca. En tant, Huáscar tractava d'estabilitzar la seva entronització al Cusco amb el suport de les panaques. Sobre Huáscar, els cronistes descriuen diversos errors polítics que li van fer perdre poc a poc el suport cusqueny. Primerament, no va atendre als ayllus reials com era el costum, no va assistir als esmorzars públics a la plaça del Cusco (que afermaven vincles de reciprocitat i parentiu). Va eliminar els ayllus custòdies de la seva guàrdia personal i va nomenar com a guàrdia reial a guerrers «canyaris» i «chachapoyas». Huáscar dubtava de la lleialtat de les panaques cusquenyes i es va envoltar d'altres nobles, sota el temor d'una rebel·lió de la noblesa cusquenya va amenaçar d'enterrar les mòmies reials i llevar-li les seves terres a les panaques. A poc a poc Huáscar s'anava guanyant enemistats en un període d'intrigues entre la noblesa cusquenya, en la seva contrapart Atahualpa anava guanyant adeptes. Govern de HuáscarHuáscar no va estar d'acord amb el testament de Huayna Cápac, ja que es creia amb dret d'heretar tot l'Imperi Inca segons les lleis, costums i tradicions incaiques. Huáscar es va enfrontar el 1531 després de molts anys de pau al seu mig germà Atahualpa, qui també es considerava legítim hereu del tron a la regió de Quito. Molt ràpid importants regions de l'imperi van ser sacsejades per sagnants batalles entre tropes cusquenyes i quitenyes, que van acabar amb la victòria final dels últims. Huáscar va ser pres presoner i mort posteriorment per ordre d'Atahualpa.
Govern d'Atahualpa Fill de Huayna Cápac amb la noble inca Tocto Ocllo Coca. Després de la mort del seu pare, es va convertir en governador de la ciutat de Quito. Bé sigui al temor que li tenia al seu germà Huáscar o l'ambició de convertir-se en sobirà, després es va proclamar Inca a Quito i així va iniciar la guerra de successió incaica. Les seves tropes, dirigides per Chalcuchímac i Quizquiz, van derrotar l'exèrcit de Huáscar en la batalla de Cotabamba (Apurímac) i van entrar triomfants al Cusco. Assabentat de la victòria, Atahualpa va marxar a Cajamarca per ser coronat inca. En el trajecte va ser aclamat pels pobles del nord. No obstant això, en arribar a Cajamarca, va ser pres presoner pels espanyols en la batalla de Cajamarca. Era l'any 1532, aquest fet va marcar la fi de l'Imperi Inca. En contra del que es pensa, Atahualpa (que va governar de facto entre 1532 i 1533), no forma part de la capaccuna al mai cenyir la mascaipacha. Per tant és impropi anomenar-li Sapa Inca, com algunes vegades se li titula. Quito va ser incendiada per complet pel general Rumiñahui el 1534, abans de l'arribada dels espanyols a la ciutat a la recerca dels tresors de l'imperi, i fundada novament per l'espanyol Sebastián de Benalcázar sobre les cendres del poble inca el 6 de desembre de 1534. Raons de la caiguda de l'imperiSegons Waldemar Espinoza,[5] la teoria més consistent és la que ressalta la difícil situació social i política que existia en el Tahuantinsuyo a l'arribada dels espanyols. Aquesta situació estava caracteritzada pels següents factors: Primer, un descontentament de molts pobles amb la situació imperial; Cieza esmenta als Chachapoyas, Canyaris i Huancas que van brindar gran ajuda material als invasors. Segon, la guerra civil entre Huáscar i Atahualpa havia deixat a la classe dirigent de l'imperi dividida en dos bàndols igual que als cossos militars; el resultat va ser que molts membres del bàndol de Huáscar no van fer gairebé res per aturar la caiguda de l'imperi i fins i tot es van alegrar amb la captivitat d'Atahualpa. Finalment, el tipus de vida molt arrelada a la terra i als seus senyorius va fer que els indis del Tahuantinsuyo acceptin amb menys resistència la imposició de nous senyors que altres pobles com els que habitaven els actuals Xile o Colòmbia. La majoria d'estudis coincideixen que sense l'ajuda de les ètnies descontentes amb l'imperi hagués estat impossible la seva conquesta per part dels soldats que van arribar d'Espanya. Segons el mateix Waldemar Espinoza, les menys consistents de les hipòtesis exposades per raó d'aquest tema són les que es refereixen a l'ajuda divina i a la superioritat racial i cultural dels invasors. La primera és fàcilment descartada, ja que en la ciència rigorosa i sèria no hi ha lloc per causalismes d'origen diví. La segona hipòtesi és el ressò de prejudicis racistes i etnocèntrics dels seus autors que, de manera deliberada o desadvertida, van ignorar els assoliments culturals del món andí. Aquestes teories estan descartades des de fa moltes dècades pels estudis antropològics i etnològics. Inques colonialsDes de l'arribada dels espanyols, en la seva marxa cap al Cusco. Túpac Hualpa Inca (1533) 2 mesos, setembre i octubre. Inca Coronat pels espanyols, mor abans d'arribar a la Ciutat Imperial a la Vall del Mantaro. Manco Inca (1533-1545), Inca Coronat pels espanyols (1533) rebel·lat contra ells (1536) abandona el Cusco, traslladant la seva capital primer a Ollantaytambo i després a Vilcabamba. Paullu Inca (1537-1549), Inca Coronat pels espanyols durant el govern de Manco Cápac II (1537), que a més va regnar quatre anys després de la mort d'aquest, durant el govern de Sayri Túpac Inca. Neo-Estat Inca: Inques de VilcabambaVan ser governants de pobles descendents dels inques, va ser oficialment l'última dinastia inca, fundada després de la rebel·lió de Manco Inca i com l'última resistència als conqueridors espanyols. Manco Inca fins a la seva mort el 1545 Inca de Vilcabamba. Sayri Túpac Inca (1545-1558) Inca de Vilcabamba. Titu Cusi Yupanqui Inca (1558-1571) Inca de Vilcabamba. Túpac Amaru I Inca (1571-1572) Inca de Vilcabamba. Vegeu també
Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Inca |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
