|
Germaine Dulac
BiografiaGermaine Saisset-Schneider era filla del general Maurice Saisset-Schneider i neboda del conseller d'Estat Raymond Saisset-Schneider. Va passar la major part de la infància i adolescència a París amb la seva àvia paterna, Jeanne Catherine Elisabeth Schneider, que tingué gran influencia en el seu desenvolupament artístic.[2] Considerada com a sensible, generosa, independent, posseïda per la passió de la investigació i la novetat, Germaine Dulac és entre les primeres a França a considerar el cinema com un gran art al qual va consagrar-se des de 1916.[2] Es casa l'any 1905 amb Albert Dulac, agrònom socialista i futur novel·lista. La seva vida professional comença l'any 1906 als periòdics feministes La Française i La Fronde, on fins a l'any 1913 redacta crítiques de teatre i principalment retrats de dones, conscient de la importància de l'emancipació de la dona, i de la idea de les dones com a agents de progrés en les diferents manifestacions de l'activitat humana.[2][3] També escriu algunes peces de teatre.[4] L'any 1916 funda amb Irène Hillel-Erlanger una casa de producció, la DH Films. El 1915 dirigeix la seva primera pel·lícula, en què manifesta els seus dots emocionals i plàstics: Les Sœurs ennemies (1915); es converteix així en la segona directora de cinema a França després d'Alice Guy. Segueix la pel·lícula Venus Victrix (1917); realitza, a partir d'un guió del seu amic Louis Delluc, La Fête espagnole (1920), que anuncia el gir cap a l'experimentació formal, i esdevé una de les fortes personalitats de la primera avantguarda.[5] Des de 1920 publica molts escrits històrics amb observacions noves i penetrants. Després de La Mort du Soleil (1921), va realitzar la seva obra mestra amb La Souriante Madame Beudet (1923), crítica de la vida conjugal petit-burgesa o, en termes moderns, de «la incomunicació de la parella», basada en textos de Charles Baudelaire.[5] Des de 1924 milita també amb ardor per difondre l'amor per al cinema i contribueix a desenvolupar els cine-clubs. Més endavant s'uní a la "segona avantguarda", amb La Coquille et le Clergyman (1928) (a partir d'un guió d'Antonin Artaud), un film fet amb total llibertat, ple d'un simbolisme poètic i d'imatges d'una gran violència onírica,[5] i produí simfonies d'imatges, aliades a la música, amb Disque 927 (1927) (a partir de Chopin) o Thèmes et Variations (1928) i Étude cinématographique sur une arabesque (1929) –inspirat en una composició per a piano de Debussy,–, que mostren un interès pel "cinema pur".[6][2] Va anar fent aleshores un gir cap a un cinema més realista amb Celles qui s'en font (1930), una pel·lícula musical considerada imprescindible per conèixer el París de 1930.[5] Quan el cinema sonor li impedí una producció totalment independent, va preferir consagrar-se a les notícies. Des de 1933 fins a la seva mort, l'any 1942, fou directora adjunta de les Actualités Gaumont i es dedicà a fer documentals i noticiaris que s'emetien als cines abans de la pel·lícula principal.[2] Escriptora d'importants textos teòrics, Dulac va col·laborar en les grans revistes cinematogràfiques de l'època –Le Film, Cahiers du Cinéma o Cinégraphie–, on exposà la seva idea del cinema com un art i com una indústria i defensava la importància de l'autoria.[5][2] És enterrada al Cementiri de Père-Lachaise.[7] Filmografia Com a realitzadora
GuionistaPublicació
Notes i referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.png)
