|
Gabriel Balart i Crehuet
Gabriel Balart i Crehuet (Barcelona, 8 de juny del 1824 - 5 de juliol del 1893) va ser un compositor, director d'orquestra i pedagog català. BiografiaEstudia solfeig, piano i violí des dels set anys amb Fransec Sala. Posteriorment passa a ser deixeble d'Antoni Pasarell. Al 1840 ingressa com a primer violí a l'orquestra Òpera de Montesión- antic Teatre del Liceu de Barcelona- després de passar les proves. Al 1842 es trasllada a París per tal de perfeccionar els seus coneixements musicals, estudia violí amb Jean-Delphin Alard, mentre que Victor Dourlen l'instrueix en l'estudi de l'harmonia.[1] El 1844, a Barcelona, va actuar com a violinista acompanyat per Antoni Nogués, en un concert que va ser cabdal pel seu prestigi i reconeixement com a intèrpret. L'any 1846 va ser admès a París a les classes de contrapunt, fuga i composició amb l'operista italià Michele Carafa; i obtingué el Premi Extraordinari del Conservatori, ja que no podia rebre el Gran Prix de Rome per no ser ciutadà francès.[1] Posteriorment, a causa de la revolució de 1848 va haver de tornar a Barcelona, on va fer diversos concerts de violí i en poc temps va començar a treballar com a director d'orquestra. L'any 1849, Balart es traslladà a Milà, on conegué la música escènica de l'època i es feu càrrec de la direcció del Teatro Re a partir del 1850.[1] Durant la seva estada a Milà, compon no només obres instrumentals, sinó que també s'interessa per l'òpera. Entre elles escriu La prigione di Edimburgo. Balart, de fet, va compondre també una òpera en 3 actes dissenyada específicament per l'ocasió, basada en un llibret de Giulio Carcano, executada el 1855 al Teatre Principal de Barcelona. A més, compongué altres òperes, però sense gaire ressò. A partir de mitjans dels anys 50 començà a escriure sarsueles, algunes amb força èxit, com Amor y arte, Los diamantes negros, Los guardias del rey de Siam i Rival y duende. També va ser autor de diverses simfonies, dos himnes, peces corals i música de saló.[2] S'establí definitivament a Barcelona el 1853, treballant com a mestre-director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona per la temporada 1853-54, tot i que va tenir el mateix càrrec també durant els anys posteriors. En algun moment de la seva etapa final a Barcelona, es casà amb Balbina Sobrevals i Planellas (1844-1932).[1] Entre les seves feines més notòries, destaca el fet que dirigí l'estrena de l'obertura de l'òpera Rienzi, de Richard Wagner al Liceu, el 6 de febrer del 1874. L'any 1886 cessà la producció com a compositor, a l'haver estat nomenat professor d'harmonia i composició al Conservatori del Liceu, a Barcelona. Més endavant esdevingué el segon director en la història de la institució, a reemplaçar-hi en Marià Obiols; i conservà el càrrec fins a la mort. Durant el seu període com a pedagog tingué per alumnes[2] una diversitat de grans professionals com: Francesc Camaló[1] i el seu successor en la direcció del conservatori, Sànchez i Cavagnach, Antoni Nicolau, Vicenç Negrevernis, Joaquim Maria Vehils, Domènec Sànchez, Joan Escalas, Màrius Calado, entre els més importants. Segons el registre de defuncions, va morir el 5 de juliol de 1893 d'esclerosi cerebral-espinal.[3] Fou enterrat al cementiri del Poblenou, de Barcelona (Dep. I, illa 3a, nínxol exterior 1368).[3] Un fill d'ambdós, Gabriel Balart i Sobrevals (1877-1966), també va ser un músic i violinista que va treballar molts anys a l'orquestra del Liceu de Barcelona. El matrimoni tingué dos altres fills, Josep Balart i Sobrevals (1883-1904) i Concepció Balart i Sobrevals (1888-1888). Obres i llegatDurant la seva etapa a París va compondre diversitat d'obres, com ara valsos, quadrilles, peces corals, fugues i cànons; algunes d'aquestes obres van ser publicades allà i van obtenir certa difusió
Música per a l'escena(sarsueles[2])
Notes i referències
Enllaços externs |
||||||||||||||||||||||
.jpg)
