|
François Mansart
François Mansart (París, 23 de gener de 1598 - París, 23 de setembre de 1666) fou un arquitecte francès reconegut per haver introduït l'arquitectura clàssica a l'arquitectura barroca francesa. L'Encyclopædia Britannica el cita com l'arquitecte francès del segle XVII més dotat, les obres del qual "són conegudes pel seu alt grau de refinament, subtilesa i elegància".[1][2] Mansart va popularitzar, que no inventar, la mansarda, l'espai situat sota una teulada inclinada que té una aresta de trencament de l'edifici, creant un espai addicional habitable en les golfes. Carrera professionalFrançois Mansart va néixer l'any 1598 a París, fill d'Asalon Mansart (mestre fuster) i de Michelle Le Roy.[3][4] No va rebre formació com a arquitecte, sinó com a picapedrer i escultor. Es creu que va aprendre l'ofici a l'estudi de Salomon de Brosse, l'arquitecte més popular del regnat d'Enric IV. Mansart va ser molt conegut a la dècada del 1620 pel seu estil i habilitat com arquitecte, però va ser també considerat un perfeccionista tossut i difícil, que podia enderrocar les seves estructures dels seus projectes per començar, de nou, a construir-hi al damunt. Només els més rics es podien permetre el luxe de contractar-lo, ja que les edificacions de Mansart costaven "més diners que els que tenia el Gran Turc".   L'únic exemple que sobreviu dels seus primers treballs és el Castell de Balleroy, iniciat l'any 1626 i encarregat per Gastó Joan Baptista de França, Duc d'Orleans.[5] El duc va quedar tan satisfet del resultat que va convidar, l'any 1625, a Mansart a renovar el Castell de Blois. L'arquitecte pretenia reconstruir la residència reial completament de nou, però el projecte es va veure obstaculitzat i només l'ala del nord va ser reconstruïda segons el disseny de Mansart, utilitzant hàbilment ordres clàssics. L'any 1632, Mansart va dissenyar l'Església de Sant Maria dels Àngels, també coneguda Temple de Marais, utilitzant el Panteó de Roma com a font d'inspiració.[6] La majoria dels edificis de Mansart foren posteriorment reconstruïts o enderrocats. L'exemple més ben conservat del seu estil madur és el Castell de Maisons (actualment Castell de Maisons-Laffitte), del qual se'n conserva la decoració interior original, així com una magnífica escala. L'estructura és estrictament simètrica. És creu que va servir d'inspiració al neoclassicisme del segle xviii. Durant la dècada del 1640, Mansart va estar treballant en el projecte del convent i església del Val-de-Grâce, a París, per encàrrec d'Anna d'Àustria. Per apartar-lo de l'obra es va al·legar el malbaratament en que Mansart va incòrrer i va ser substituït per un arquitecte mes tractable, el qual va seguir, bàsicament, el disseny de Monsart. Durant de dècada del 1650, Mansart fou objectiu dels enemics polítics del primer ministre, el Cardenal Mazaarino, per qui treballava sovint. L'any 1651, van publicar "La Mansarade", un pamflet que acusava l'arquitecte d'extravagàncies salvatges i maquinacions.[7][8] Després que l'ascens al tron de Louis XIV Mansart va perdre encàrrecs. Els seus dissenys per la remodelació del Palau del Louvre i pel mausoleu reial a Sant-Denis mai van ser executats, en el cas del Louvre perquè mai va entregar els plànols detallats. Alguns dels seus projectes varen ser posteriorment represos pel seu nebot, Jules Hardouin Mansart.[9] Obres Castells i palaus
 Edificis religiosos
Mansions i cases
Altars
Monuments funeraris
Referències
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
