|
Eyalat de Bagdad
L'eyalat de Bagdad (turc otomà: ایالت بغداد, eyālet-i Baġdād; àrab: إِيَالَةُ بَغْدَاد, iyālat Baḡdād) fou una entitat administrativa otomana formada després de la conquesta de la ciutat de Bagdad als safàvides el 1534. Va ser creat com a beglerbegi el 1534 i transformat en eyalat després del 1591, condició que van mantenir fins a la reforma administrativa del 1864 quan fou anomenat wilayat. Estava governat per beglerbegs o walis. El wilayat tenia una superfície de 141227 km² i una població d'1.300.000 habitants abans del 1918 (al cens de 1920 foren 1.360.304 habitants). Després de l'administració britànica militar i civil (1917-1920) formà part del mandat britànic de l'Iraq i de l'estat de l'Iraq (govern provisional 1920-1921, regne després de 1921), fins a la creació de la liwa (província) de Bagdad als anys quaranta, junt amb 13 liwes més, i de les que Bagdad, Diwaniya, Diyala, Dulaim, Hilla, Karbala i Kut formaven abans part de l'antic wilayat. HistòriaBagdad fou governada tot el segle xvi i al XVII per una classe de militars i funcionaris que eren uns privilegiats dins la població. El 1618 el general àrab Bakr al-Su Bashi, amb la seva brutalitat, va adquirir una posició predominant, amb suport de la classe militar i dominant les decisions del feble paixà de Bagdad. Va aplanar una conspiració contra la seva persona a aquesta ciutat i va demanar al sultà de ser nomenat com a beylerbeyi, títol que en endavant va utilitzar tot i que la petició fou rebutjada. El sultà pel contrari va enviar un exèrcit a Bagdad des de la província lleial més propera, la de Diyar Bakr. Durant unes setmanes es va combatre ferotgement i Bakr va cridar llavors en ajut al xa de Pèrsia Abbas I el Gran; per evitar enfrontar-se als perses el paixà de Diyar Bakr, Hafiz Ahmad, el va haver de confirmar en el govern de Bagdad, i es va retirar. Els perses van arribar a Bagdad on Bakr va refusar deixar-los entrar; després d'unes negociacions sense èxit, els perses van assetjar la ciutat i es va haver de rendir; l'entrega la va fer el seu fill i Bagdad fou saquejada. Bakr va morir junt a centenars d'habitants, massacrats pels perses. Encara que els perses van ocupar també Mossul i Shahrizor, no les van poder conservar i van retornar als otomans el 1625, però a Bagdad van resistir, tot i els atacs otomans entre 1625 i 1631, i no va ser reconquerida fins al 1638. El tractat de Zuhab (17 de maig de 1639) va posar fi a la guerra i va delimitar la frontera, i fou ratificat diverses vegades més endavant. Al final del segle xvii els Banu l-Muntafik amenaçaven l'estabilitat de la província i la sobirania otomana. Però la tranquil·litat fou restaurada per Hasan Pasha (1704-1724) que ja havia estat governador de Bagdad per primer cop el 1696 quan va ocupar el càrrec dos anys (fou un personatge diferent del Hasan Pasha que va governar a Bagdad del 1689 al 1691). El 1704 va tornar al govern de Bagdad on es va destacar per la seva pietat, justícia i fermesa. Amb freqüents expedicions militars va sotmetre a les turbulentes tribus àrabs i kurdes a les que va impedir els atacs i saquejos; en general va fer respectar la llei i l'orde i no va afavorir la corrupció entre els funcionaris. Va actuar com a general otomà i va morir (començament del 1724) sent succeït pel seu fill i successor Ahmad Pasha, que va governar deu anys més. L'abril del 1725 l'afgà (ghilzay) Ashraf Khan, proclamat xa, va exigir la retirada otomana de Pèrsia i al refusar va atacar els otomans a Isfahan però el 1727 Ashraf es va veure forçat a signar la pau. Llavors quan es va produir una revolta dels àrabs a Bàssora que fou reprimida (1727-1728). El 1733 Nadir Shah va atacar Bagdad però les seves forces foren rebutjades. Llavors Ahmad va rebre el càrrec de governador de Bàssora que va unir al de governador de Bagdad (els dos governs van quedar definitivament units el 1750), però el 1734 fou nomenat governador d'Alep. El 1737 va ser nomenat altre cop governador de Bagdad càrrec que va ocupar prop de 12 anys. L'acord amb els perses de 1746 va confirmar el tractat de Zuhab. Va morir el 18 d'agost del 1747 i en el seu govern va reduir el poder dels genissers deportant algun dels seus regiments a Mosul, política que va agradar a les classes mitjanes i altes que el van encoratjar a prendre una postura més autònoma respecte a l'Imperi Otomà i va reduir a la meitat el pagament de tributs a Istanbul, i va fer que els nomenaments importants es fessin des de Bagdad; també va incrementar el nombre de mamelucs georgians i els va lligar amb les seves famílies per enllaços matrimonials, creant així un poder autònom basat en els mamelucs d'arrel georgiana que caracteritzà el govern de l'eyalat entre 1704 i 1831. Li va succeir aviat a Bagdad el seu gendre, el mameluc Solimà Abu Layla (1751-1761), casat amb la seva filla Adila Khatun. Els governs de Bàssora i Bagdad van quedar units per fer front millor a l'amenaça dels Banu l-Muntafik. A la mort de Solimà, el va succeir Ali Paixà; però Adila Khatun, per no perdre el poder al que havia agafat gust, va organitzar un cop d'estat dels geníssers i cinc principals mamelucs, i va fer nomenar mamluq wali al seu cunyat Umar Paixà. Büyük Solimà Paixà, que va governar a Bàssora (1765-1768) i després Bagdad i Shahrizor (1780-1802), va tenir un important goverm que va estar marcat al final per la lluita contra els wahhabites, que només trobaven oposició en els Banu l-Muntafik, i que finalment en un gran atac van arribar fins a Kerbala que van saquejar el 1802. El darrer governador autònom fou Daud o Dawud Pasha que el 1817 va aconseguir el nomenament com a Pasha a Bagdad després de fer assassinar al seu predecessor Said Pasha (1816). Va adoptar una política vigorosa contra les tribus, va reprimir als turbulents yazidis i als anaza de les regions semidesèrtiques, i va fer regnar l'ordre. Va controlar als prínceps kurds i va rebutjar un atac persa el 1823. Va llicenciar als geníssers i va aixecar un exèrcit de nou tipus, i va permetre algunes innovacions copiades dels europeus a l'exèrcit i el comerç. Va fer construir diversos edificis públics. Una inundació catastròfica seguida d'una epidèmia de pesta van permetre a la Porta acabar amb el seu govern i posar el territori sota administració d'un wali de designació directe (1831). Fou arrestat i empresonat però la seva captivitat fou molt suau i aviat alliberat i encarregat d'alguna missió a l'estranger. En aquest temps es va instal·lar un representant britànic permanent a Bagdad. Des del 1831 en endavant el sistema d'administració otomà es va imposar. Mihdat Pasha (1869-1872) va fer aplicar la llei de wilayats del 1864 i la llei de terres de 1858 que establia la llibertat de la propietat individual als territoris tribals. Nombrosos territoris tribals van ser incorporats sota Abdul Hamid II als seus dominis privats (seniyye). En esclatar la I Guerra Mundial un destacament de britànics procedent de l'Índia van ocupar el novembre de 1914 la sortida al Golf Pèrsic. Es va fer un primer atac a Bagdad l'abril que no va reeixir i els britànics es van haver de rendir a Kut al-Amarna. Finalment Bagdad fou ocupada l'11 de març de 1917. Tot l'Iraq va quedar ocupat el 30 d'octubre de 1918 amb l'armistici de Mudros (quan només restava per ocupar Mossul). L'administració provisional britànica es va establir el 10 de gener de 1919. L'abril de 1920 es va concedir el mandat als britànics i el primer alt comissionat fou anomenat l'1 d'octubre de 1920. L'11 de novembre de 1920 es va ratificar el mandat als britànics per la Societat de Nacions, sota un govern nacional àrab anomenat el Consell d'estat. El 23 d'agost de 1921 es va constituir el regne de l'Iraq assolint el rei la direcció de l'estat i quedant abolit el Consell d'estat. Walis de Bagdad
Governadors perses
Walis de Bagdad
Comandants militars britànics a Iraq
Comandants militars britànics a Bagdad
Administrador provisional a Bagdad
Alts comissionats a Bagdad
President del consell d'estat
Referències
|
||||||||||||||||||||||||||
.png)
