|
Concert per a mandolina (Vivaldi)
El Concert per a mandolina en do major, RV 425, fou compost pel compositor italià Antonio Vivaldi, el 1725. La música consisteix en un virtuós tractament de la part de l'instrument solista, la mandolina, i la interacció entre el solista i l'acompanyament de l'orquestra. És més exigent que altres concerts de Vivaldi i una de les peces per a mandolina més conegudes. Part del concert apareix en la pel·lícula Kramer vs. Kramer. L'obra ha estat enregistrada en força ocasions. Els intèrprets de mandolina també a vegades interpreten obres de Vivaldi per a guitarra o llaüt, més nombroses que per a mandolina.[1][2] Vivaldi va fer servir la mandolina com a instrument solista en una ària de l'oratori Juditha triumphans (1716), aconseguint un gran efecte. Va compondre dos concerts per aquest instrument: aquest Concert per a mandolina, RV 425 i el Concert per a dues mandolines, RV 532. Probablement està dedicat al marquès Bentivoglio de Ferrara; hi ha una carta que Vivaldi li escriu en la qual li demana si segueix interessant la mandolina.[3] Aquesta obra demostra que Vivaldi era capaç d'escriure adaptant l'escriptura musical a l'instrument protagonista, el qual sovint requereix de tècniques i efectes inusuals.[2] Anàlisi musicalEn el baix continu hi ha l'anotació Violini Soli pizzicati.[3] EstructuraConsta de tres moviments:
El primer moviment presenta una ràpida i alegre melodia la durada de la qual és de poc més de tres minuts. Al llarg de la peça, Vivaldi crea contrastos entre la mandolina i la resta de l'orquestra, cridant l'atenció a través de crescendos. El ritornello orquestral consisteix en poc més que octaves obertes i quintes, mentre que la mandolina té un material melòdic molt vital.[2] El segon moviment, de poc menys de tres minuts de durada, i en contrast amb la ràpida i entusiasta melodia del primer moviment, és més lent i reflexiu en la seva composició. En mode menor, és un bon exemple de la malenconia minimalista de Vivaldi, i el final és un sorprenentment senzill.[2] En l'Allegro final el solista desfa la inversió melòdica rudimentària sobre la qual es basa el ritornello. Un dels passatges solistes sembla fer referència al primer moviment del concert: una recurs tècnic que, si fos intencional, com en tantes altres coses, situaria a Vivaldi molt abans del seu temps en l'ús de material cíclic.[2] Referències
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||
