ca Carlo Goldoni

Carlo Goldoni
Biografia
Naixement	25 febrer 1707 ; Venècia (Itàlia)
Mort	6 febrer 1793 (85 anys); París
Formació	Universitat de Mòdena ; Universitat de Pàdua ; Universitat de Pavia
Activitat
Camp de treball	Teatre, literatura, forma dramàtica, prosa i poesia
Lloc de treball	Venècia
Ocupació	dramaturg, poeta advocat, poeta, realitzador, traductor, llibretista, guionista, escriptor, prosista
Membre de	Arcàdia
Alumnes	Elisabet de França (princesa de França)
Nom de ploma	Polisseno Fegejo
Obra
Obres destacables	Obres destacables (1743) La donna di garbo; (1745) El criat de dos amos; (1750) Il bugiardo; (1752) La locandiera; (1755) Lo speziale ;
Família
Cònjuge	Nicoletta Connio (1736–); Nicoletta Connio

Carlo Goldoni (Venècia, 25 de febrer de 1707 - París, 6 de febrer de 1793) va ser un dramaturg venecià^[1] de gran èxit. L'ús de modismes venecians i les seves trames centrades en les relacions humanes, així com la bellesa de les seves imatges l'han consolidat com un dels escriptors canònics tant en llengua vèneta com en italià. També va destacar com a llibretista d'òperes.

«	Ella pure nel nostro Veneto idioma; ma colla scelta delle parole, e colla robustezza dei sentimenti, ha fatto conoscere che la lingua nostra è capace di tutta la forza e di tutte le grazie dell'arte oratoria e poetica, e che usata anch'essa da mano maestra, non ha che invidiare alla più elegante Toscana. Ella aveva ciò dimostrato altre volte in varie pubbliche azioni, nelle quali vuole il sistema di questa ben regolata Repubblica che del proprio nativo idioma gli Oratori si valgano, e la di Lei naturale facondia, unita al chiarissimo suo talento, ed allo studio incessante di cui si compiace, rende l'E. V. ammirabile nell'età verde in cui si ritrova, e fa sperare in Lei coll'andar degli anni un benemerito cittadino di questa Patria gloriosa.	»
— Carlo Goldoni, presentació de Le Massere, 1755

Biografia

Goldoni va interessar-se pel teatre des de ben petit, com explica a les seves memòries. Va rebre formació religiosa, filosòfica i es va llicenciar en dret però va abandonar la professió per dedicar-se a escriure, contra consell de la seva família.

Després d'uns intents de produir tragèdies que van acabar en fracàs, es va centrar en la comèdia, seguint l'exemple de Molière (com va afirmar en nombroses ocasions). Va introduir innovacions en l'opera buffa i en les comèdies tradicionals, fins que es va exiliar a França per desavinences amb companys, on la seva fama li va garantir el favor reial.

Estil

Va barrejar elements contemporanis amb les convencions de la Commedia dell'Arte. En la seva concepció del caràcter de les persones, apareixen elements anticlericals i influència de l'humanisme. Els protagonistes acostumen a ser individus de classe mitjana que proven de triomfar en la societat usant la raó però sense oblidar els seus sentiments. Però el que predomina en el seu estil és la sàtira dels costums. Els nobles són presentats com persones arrogants i els de classe més baixa com a mancats de dignitat, ja que només busquen els diners. Cada obra està centrada en un tipus de caràcter, que representa tota la seva classe, amb els seus problemes i preocupacions.

Obres destacades

L'uomo di mondo
La buona moglie
Il bugiardo
Il servitore di due padroni, una de les obres de més fama
La figlia obbediente
Amalasunta
I Malcontenti
L'amor artesà. Que li posà música convertint-la en òpera Carlo Canobbio.^[2]

Traduccions al català

El criat de dos amos. Traducció de Joan Oliver. 1963
La vídua desitjada. Traducció d'Ambrosi Carrion. s.a.
La família de l'antiquari i la sogra i la nora. Traducció de Pere Puértolas. 1993
La malalta fingida. Traducció de Lluís A. Puiggarí. 1911
Molière. Traducció de Josep Maria de Sagarra. 1928.
L'autèntic amic. Adaptació de Jordi Teixidor. 1988
La dispesera. Traducció de Joaquim Casas-Carbó. 1906.
Mirandolina. Adaptació de Jordi Teixidor. 1991.
L'hostalera. Traducció de Núria Furió i Sergi Belbel.
L'avar. Traducció de Narcís Oller. 1909
El cafè. Traducció de Pere Puértolas. 1993
Els enamorats. Traducció de Josep Farran i Mayoral. 1931
Els enamorats. Traducció de Jaume Melendres. 1993
Un dels últims vespres de Carnaval. Traducció de Carlota Soldevila i Lluís Pasqual. 1985
El vano. Traducció de Narcís Oller. 1908
El ventall. Traducció de Miquel Desclot. 1993
El sorrut benefactor. Traducció de Narcís Oller. 1909
L'estiueig 1999
Els feréstecs. Traducció de Lluís Pascual. 2013

Referències

↑ «Carlo Goldoni». Encyclopædia Britannica [Consulta: 5 febrer 2017].
↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 217. (ISBN 84-7291-226-4)

Bibliografia

Leal, Juli. Carlo Goldoni: una vida para el teatro. Universitat de València, 1996. ISBN 978-84-370-2322-9.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlo Goldoni

Vegeu texts en català sobre Carlo Goldoni a Viquitexts, la biblioteca lliure.

LletrA. «Carlo Goldoni». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.

[1] «Carlo Goldoni». Encyclopædia Britannica [Consulta: 5 febrer 2017].

[SARPE_v._I-2] Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 217. (ISBN 84-7291-226-4)

[1]

[2]