|
Carles Salvador i Gimeno
Carles Salvador i Gimeno (València, 20 de gener de 1893 - València, 7 de juliol de 1955) fou un poeta i gramàtic valencià.[1] Biografia Va nàixer el 20 de gener de 1893 en una casa del carrer de Dalt del barri del Carme de la ciutat de València Va cursar els estudis de magisteri i exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat) i al barri valencià de Benimaclet. Impulsor de la introducció del valencià a l'escola, fou membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Col·laborador en la premsa valenciana amb articles literaris i gramaticals, sobretot en revistes com Taula de les Lletres Valencianes, La República de les Lletres o El Camí. Com a poeta, fou un dels introductors de l'avantguardisme literari a València, amb obres com Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Després de la Guerra civil, la seua poesia va emprendre uns camins més tradicionals, d'aproximació al llorentinisme, amb la publicació de Nadal, flor cordial (1943) o El fang i l'esperit (1951). Arran de l'aprovació de les Normes de Castelló, el 1932, es convertí en el seu màxim difusor amb la publicació de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques. A partir de 1949, va impulsar els cursos de llengua a Lo Rat Penat, i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana que s'hi utilitzava com a llibre de text. L'activisme valencianista de Carles Salvador començà ben prompte. El 1907, només amb catorze anys, participà en l'Assemblea Regionalista Valenciana, i visqué de primera mà els enfrontaments polítics entre els blasquistes i els sectors valencianistes agrupats al voltant de la societat València Nova. Els fets que s'hi produïren i els moments viscuts el marcaren de manera decisiva, tant és així que, en poc de temps, es convertí en «un nacionalista convençut i disposat a contribuir sense abandons en la lluita pel redreçament nacional dels valencians». El 1911 començà a treballar de mestre i, després d'exercir provisionalment a Almàssera, Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on residí prop de 18 anys, fins al 1934, en què tornà a València, a Benimaclet, per continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida. Aquesta llunyania de València no li va impedir participar de manera activa en la vida cultural valenciana, i des de 1913, en què inicià les seues col·laboracions periodístiques a la revista Foc i flama, dirigida per Josep M. Bayarri, publicà articles en més de 60 publicacions al llarg de la seua existència (Simbor, 2000: 13). Va morir el 7 juliol de 1955, amb 62 anys, a la ciutat de València. Obra literària En la seua producció poètica destaquen Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). En la postguerra publicà Nadal, flor cordial (1943), Elegia (1944) i Cant i encant de Benassal (1945), El fang i l'esperit (1952), Cistell de fruita (1954), Dins l'aire net (1955) i, com a obra pòstuma, Antologia, vers i prosa (1955). Fou també important la seua prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937). Tot i que més desconeguda, la faceta d'autor teatral de Carles salvador també és ben significativa, perquè hi publicà diverses obres: La declinasió (1915), Divorsiemse! (1917), La senda del amor (1919), Feminism (1919), Un negoci com un altre (1922), L'amor camí del cel (1928) i Amb el títul que vullgau (1929). A inicis de maig de 2018, en el marc de la Fira del Llibre de València, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) presentà tota la seua obra poètica en un únic volum titulat Carles Salvador. Obra poètica completa, editat per l'estudiós i acadèmic Lluís Meseguer.[2][3] Obra gramatical Carles Salvador va iniciar la tasca de divulgació de la normativa ortogràfica aprovada el 1932 a Castelló amb la publicació el 1933 en l'editorial L'Estel, dins la col·lecció Quaderns d’Orientació Valencianista, del Vocabulari Ortogràfic Valencià.[4] Aquesta obra va ser aprofitada pels impulsors de la iniciativa per a donar a conèixer les Normes de Castelló, ja que la nova normativa era d'escassa utilitat per a la majoria de la gent sense un vocabulari que la complementara, perquè «es trobaria amb un sistema de difícil aplicació, car a l'hora d'escriure no li seria possible retindre en la memòria totes les regles». Amb posterioritat, Carles Salvador publicà el Curs d'ortografia valenciana per correspondència, al setmanari d'El Camí, des del 4 de març de 1933 fins al 2 de setembre del mateix any; el Curs de morfologia valenciana per correspondència, des del 10 de març fins al 8 de setembre de 1934. Aquests cursos es van convertir en l'obra Lliçons de gramàtica. Volum I. Ortografia valenciana amb exercicis pràctics, el 1934, reeditada el 1937 per la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, ara amb el títol Ortografia valenciana. Curs elemental amb exercicis pràctics, i en Lliçons de gramàtica. Volum II. Morfologia valenciana amb exercicis pràctics, el 1935, també publicada per l'editorial L’Estel, dins la col·lecció Quaderns d'Orientació Valencianista. En plena postguerra, el 1951, va publicar Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, editada per Lletres Valencianes, destinada a convertir-se en el llibre de text dels cursos de llengua de Lo Rat Penat. ContextLa seua tasca gramatical si bé no resulta ni original ni innovadora, adquireix una gran importància en un context en què no existien pràcticament obres orientades a la difusió de la normativa fabriana (aprovada arran de les Normes de Castelló). Carles Salvador va tenir, de fet, un paper rellevant en el procés que portaria a l’aprovació de les Normes del 32, no únicament per la seua participació directa i per la redacció del Vocabulari Ortogràfic Valencià, sinó, sobretot, pel seu treball de divulgador i defensor d'aquest projecte. D'aquesta manera, el mateix Carles Salvador es va definir com un «polític de l'idioma». Així, la defensa de l'idioma i l'afany normalitzador van esdevenir consigna en la vida de l'autor valencià. Vicent Pitarch (1994:33) assenyala, en aquest sentit, que la «gran passió de la vida de Carles Salvador fou la llengua catalana, llengua que, alhora, exercia damunt d'ell l'atractiu indefugible en qualitat d'indicadora per antonomàsia de la realitat nacional». La tasca de gramàtic de Carles Salvador va anar vinculada, doncs, al seu posicionament nacionalista. Estava convençut, seguint els plantejaments de la teoria idealista de Vossler i els seus seguidors, de la identificació entre llengua i poble. D'aquesta manera, el treball gramatical va ser orientat a la necessitat de salvar la seua llengua i el seu poble. Així, el treball gramatical va ser orientat a la necessitat de salvar la seua llengua i el seu poble. Des de la seua tasca de mestre, a més, va propugnar la necessitat d'una renovació educativa en consonància amb el que proposaven autors com Montessori o Pestazzoli, entre d'altres. A banda d'aquesta idea i, vinculat a la seua defensa de la llengua, Carles Salvador va promoure la creació de l'Associació Protectora d'Ensenyança Valenciana, en la línia de la seua homònima catalana. I va defensar en diferents fòrums la necessitat dels nens de rebre l'ensenyament en la seua llengua materna (l'opció que va defensar fou la del poliglotisme passiu). El seu interès per la llengua el va portar, a més, a organitzar cursos de llengua, tant per correspondència (publicats al diari El Camí) com presencials, en què ell mateix fou professor. Per a dur a terme aquesta fita és evident que calia disposar de materials aptes i adaptats als aprenents valencians. És per això que podem dir que l'obra gramatical de Carles Salvador va anar orientada a difondre la normativa fabriana i, en última instància, a dotar el català al País Valencià d'unes eines bàsiques per aconseguir la normalització. L’obra gramatical de Carles Salvador esdevé, sobretot, una eina per a la normalització de la llengua. Igualment, una bona part de la seua obra periodística va anar orientada a la defensa del dret pedagògic dels nens i nenes valencians de rebre l'ensenyament en llengua pròpia, així com diverses conferències que va pronunciar, com per exemple la titulada L'idioma valencià a les escoles, que va presentar el 1919 davant l'Associació Provincial de Mestres Oficials de Castelló; o El bilingüisme, presentat el 1932 davant l'Assemblea de mestres de la Regió de Llevant, on va posar més èmfasi en la metodologia de l'ensenyament de la llengua, entre d'altres. Resulta evident que per dur a terme la ingent tasca d'introduir el català a l'ensenyament eren necessaris uns recursos de què no es disposaven. D'aquesta manera, era necessari, en primer lloc, que els mestres (i també els escriptors i intel·lectuals) conegueren la normativa i, per tant, saberen parlar i escriure correctament. I és precisament aquesta vessant prescriptiva la que va marcar la seua obra: la voluntat de depurar l'idioma i fer-lo apte per als nivells formals d'on havia estat bandejat. Obres Carles Salvador va escriure diverses interessants obres de caràcter gramatical, algunes d'elles, però, van restar inèdites. Presentem tot seguit el conjunt dels seus treballs, tal com les recull Simbor (1983).
Pel que fa a la seua obra inèdita podem destacar:
Fonaments teòricsEls fonaments teòrics de l'obra gramatical Carles Salvador tenen molta relació amb el context històric, social i cultural en què se situa i amb la intencionalitat i l'orientació que l'autor li va donar. Així, la seua obra té una funció essencialment divulgadora de les normes de Fabra i és en aquest sentit que els criteris teòrics dels que partirà l'autor seran els mateixos en què es basaven les obres de Pompeu Fabra i les dels seus deixebles A. Martorell i E. Vallès (reconeguts sota el pseudònim de Jeroni Marvà). Conseqüentment, la funció investigadora i de reflexió teòrica quedarà en un segon pla. En el context valencià de l'època i dins els ideòlegs del valencianisme hi havia la convicció que el paper de Pompeu Fabra esdevenia fonamental per a la normalització de la llengua. I és per això que autors com Carles Salvador van orientar tots els seus esforços a la difusió, adaptació i reproducció dins del context valencià de l'obra del gramàtic català, que va esdevenir l'autoritat indiscutible. En aquest sentit, la proposta de Pompeu Fabra es basava, en essència en el model de la llengua antiga, partint, però dels dialectes actuals, ja que no es tractava de «ressuscitar» una llengua morta. En aquesta orientació cap als dialectes moderns va tenir un pes evident la variant barcelonina i és per això, que en la seua reproducció a l'àmbit valencià van caldre algunes adaptacions que tingueren en compte les particularitat locals. El mateix Carles Salvador reconeix a Qüestions del llenguatge que:
És per això que el component formal i literari esdevé també essencial. Un altre aspecte fonamental que també va compartir amb el mestre Fabra fou la depuració dels barbarismes (en alguns casos corregint aspectes que en realitat no es tractaven de vertaders barbarismes). En el cas de Fabra, a més, tingueren una gran importància el recurs a l'etimologia i a la història literària d'altres llengües literàries. En definitiva, l'obra gramatical de Carles Salvador s'orientarà a la codificació de l'idioma dels valencians i suposarà, per tant, un treball bàsicament normatiu i purificador, ja que l'autor considerava que la llengua dels valencians patia d'una preocupant degradació lingüística i una excessiva fragmentació dialectal que calia superar a través dels fonaments defensats per Pompeu Fabra: l'autoritat dels clàssics, l'etimologia i la llengua viva no contaminada. Fet i fet, l'obra gramatical de l'autor esdevé una obra fonamental, ja que va ser capaç de fixar una reglamentació idiomàtica precisa per als valencians, una reglamentació que en molts aspectes continua vigent en l'actualitat i que va esdevenir un referent per als valencians que van voler accedir a un registre formal de la seua llengua. La seua obra s'inscriu, doncs, dins del panorama de revitalització política i cultural que va viure el País Valencià en la primera meitat del segle xx. Fundació Carles SalvadorL'any 2002, els hereus de Carles Salvador, l'Ajuntament de Benassal i l'Institut d'Estudis Catalans acordaren crear la Fundació Carles Salvador, amb seu a Benassal, que té com a objectiu fer conèixer l'obra de Carles Salvador i preservar-ne el llegat.[5] Referències
Bibliografia complementària
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles Salvador i Gimeno |
||||||||||||||||||||||||
