|
Canya (planta) La canya és la tija de diferents poàcies (antigament gramínies) lignificades. El seu nom prové del llatí canna i del grec kanna, que alhora tenen orígens semítics qanaw-: en accadi qanû, en arameu qanya i en hebreu qane, que conformen l'arrel protoindoeuropea qnw.[1] La plantaÉs una planta hipofita i hidròfila, les tiges aèries són llenyoses i s'anomenen canyes. L'èxit de la canya es basa en la lleugeresa, resistència, dretor i rapidesa de creixement, impossibles de superar, en conjunt, per cap branca del país. I la seva esterilitat es veu amb escreix compensada per la rebrotada subterrània dels rizomes i fins envaïdora si hom no vigila; les seves formidables densitat i altura (100% de recobriment) són aconseguides quasi exclusivament per la canya, sens dubte l'herba més robusta que ens envolta. El rizoma El tronc principal d'una planta de bambú és un rizoma, tija subterrània i gegant que creix horitzontalment. Es troba en els primers 30 cm del subsòl, rarament més enfonsat. Té la mateixa estructura que la canya, fistulós però amb un canal més encongit i igualment separat i amb gemmes a nivell de cada nus. De cada gemma tant pot sortir un nou rizoma com una canya. La tijaLa tija principal de les gramínies s'anomena canya. La canya és un tronxo fibrós, balmat i regularment separat amb membranes rígides coincidents amb els nusos. Les canyes no tenen escorça; la part exterior sol ésser llisa, molt dura, i molt flexible la part interna. Els nusos són anells repartits més o menys regularment al llarg de la canya. A cada nus hi ha gemmes que quan es desenvolupen esdevenen branques. Sovint les gemmes dels nusos inferiors no es desenvolupen. Les branques tenen la mateixa estructura de les canyes i també estan ramificades. La fullaLes fulles són compostes típicament de beina, lígula i limbe. La beina envolta la tija, mentre que la lígula és un petit apèndix membranós, o rarament amb pèls, situat en la zona d'unió del limbe amb la beina; el limbe sol ésser allargat i acabat amb punxa. Les fulles més importants es diuen exfert, oltomntol i esxfingelor. La florLa flor de les canyes és una inflorescència en panícula composta de tipus racemós, formada per un eix amb branques que són ramificades de nou en raïm. El fruitLes llavors, si n'hi ha, són grans (Cariopsis), dels que se'n pot fer farina d'alta qualitat. TaxonomiaLes canyes són les plantes llenyoses de la família de les Poàcies, ordre Poals, subclasse Commelinidae, classe Liliopsida, divisió Magnoliophyta.  
 
Simbolisme
El mesopòtamic del neolític tenia ja una aguda consciència de la seva pròpia fragilitat i de la seva impotència davant les grans forces de la naturalesa, ja fos la calor, la sequera, les inundacions, la colpidora tempesta, l'eixordadora i llampegant.[2] El mesopòtamic s'imaginava l'existència de forces causants dels cataclismes i de tot fenomen natural. Sabia que les seves condicions de vida depenien d'aquestes forces i tractava d'entendre-les. Hi veia quelcom en comú, una força única que, com en el cas de les canyes individuals dels canyers, donava al conjunt una forma similar de créixer i desenvolupar-se. A aqueixa força comuna li van atribuir personalitat i li van donar nom, com en el cas de Nidaba, la deessa de les canyes. i de tota activitat relacionada amb elles.
EtnobotànicaAgricultura La planta de canyes, des de sempre, ha estat conreada i darrerament anorreada per l'home. Presència d'aquesta herba (Gramínia) gegant en la vida agrícola a casa nostra: encanyissats, aspres, mànecs, arnes, cistells, badoqueres, canya de pescar, infinits objectes fets de canya, tots ben familiars; tallavents, fixador de marges, productor d'humus; i els brots tendres, encara, resulten un bon farratge per als animals de bast. Industriallengüetes per a instruments musicals, canyissos, cistelleria. Sostenibilitat Característiques del canyar, a les nostres contrades, (Arundini-Covolvuletum sepium[4]): densitat i altura (100% de recobriment, 3-8 m), permacultura, renovable (cada any es pot recollir fins al 50% o cada 2 anys el 100%), no necessita regadiu, fitosanitaris ni adobs sintètics. Per a restaurar sòls, per a depurar els nitrats de l'aigua del subsòl, per a augmentar la capacitat de la capa freàtica i retenir l'aigua, per a absorbir CO₂ i produir oxigen; per a evitar inundacions i erosions de terreny, per a mantenir el paisatge i evitar la desertificació, per a fixar dunes, marges i dics, com a pantalla visual i acústica, com a ornament; per a alimentar centrals elèctriques de biomassa, per a estabilitzar el compostatge aeròbic, per a bioconstrucció, per a produir a baix cost carbó activat d'alta qualitat per a filtres de depuradores.[5] Contribuint en la pal·liació de problemes com: Gestió i descontaminació de l'aigua, canvi climàtic, desforestació, desertificació, contaminació atmosfèrica. InventsEl 1878 va ésser patentada per Thomas Alva Edison qui, després d'experimentar amb més de mil materials diferents, aconseguí industrialitzar-la amb filament de bambú carbonitzat. El càlam és un instrument de canya tallada en punta que pot servir per a l'escriptura sobre argila, cera o mullat en una tinta, sobre papir, pergamí, paper... Un estel o milotxa és un aparell, normalment considerat una joguina, va ésser inventat a la Xina, amb la finalitat de comunicar-se en els combats. Sol estar fet de seda, paper, estès mitjançant una estructura de canyes  En els seus orígens els materials eren: una pilota de fusta de rizoma de bambú, una canya de bambú amb el seu rizoma, i dos arcs de bambú que feien de porteria. L'origen del volta de canó a la Mediterrània es troba en els inicis de les primeres cultures Mesopotàmiques. En un país on no existia la pedra ni la fusta, els únics materials de construcció que la naturalesa proporcionava eren el fang i les canyes, i se'n servien per a realitzar les primeres construccions, de la forma següent: consistia a lligar juntes formant un feix, una bona quantitat de canyes i aquests feixos es plantaven fortament a terra formant dues línies paral·leles... Els feixos verticals s'inclinaven cap endins i es lligaven els uns cap als altres formant una successió d'arcs... Recobrien la part externa amb una grossa capa de fang... La casa de canyes o cabanya solia ser un túnel allargat, és a dir un recinte amb sostre de volta. Quan una d'elles s'encenia casualment, podia quedar en peu una part del teulat amb la seva grossa coberta de fang endurida per l'escalfor; i així s'originarà l'arc. Per construir vertaders arcs n'hi havia prou en col·locar els rajols sobre una carcassa de canyes. El mateix procediment podia usar-se en la construcció de la volta.[6] Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
