Billie Jean King (de soltera Moffitt; Long Beach, Califòrnia, 22 de novembre de 1943) és una exjugadora de tennisestatunidenca. Hom la considera una de les atletes més grans del tennis i una de les millores atletes femenines de tota la història. Va guanyar 12 títols de Grand Slam individuals, 16 de dobles femenins i 11 més de dobles mixtos, completant el Grand Slam en totes les categories excepte en dobles femenins.
Fou una gran activista per la igualtat de sexes i destaca la publicació del llibre anomenat La Guerra dels Sexes. Una de les millors victòries va ser quan va guanyar a Bobby Riggs, campió masculí número 1 del món pels anys 1941, 1946 i 1947.
Biografia
Billie Jean Moffitt va néixer a Long Beach, Califòrnia, en una família metodista, filla d'un bomber i una mestressa de casa. Estudià a l'institut Long Beach Polytechnic High School i després a la universitat California State University de Los Angeles (CSULA).
Es va casar el 17 de setembre de 1965 amb Lawrence "Larry" King a Long Beach. A partir de 1968 es va adonar que se sentia més atreta per les dones i va començar una relació amorosa secreta amb la seva secretària Marilyn Barnett.[2] El 1971 va patir un avortament perquè creïa que el seu matrimoni no era prou sòlid per tenir criatures. King va haver de fer públic tots aquests fets quan Barnett la va demandar el maig de 1981, provocant que King esdevingués la primera esportista professional de renom que es declarava homosexual. Aquell mateix any volia retirar-se del tennis professional però no ho va poder fer a causa d'aquests litigis. El matrimoni es va divorciar finalment l'any 1987.
King va començar a jugar a tennis a les pistes públiques de Long Beach, Califòrnia, entrenada per Clyde Walker. Posteriorment va millorar la seva qualitat en el Los Angeles Tennis Club (LATC), sota les ordres de Perry T. Jones. El 1959, amb 15 anys, va debutar en el primer Grand Slam jugant el U.S. Championships, perdent contra Justina Bricka en el primer partit. L'extennista Alice Marble, guanyadora de 18 títols de Grand Slam, va començar a entrenar King durant els caps de setmana amb la intenció de millorar el seu nivell psicològic per afrontar els partits. L'any següent va guanyar el primer títol de la seva carrera a Filadèlfia.
Durant el 1961 va guanyar importància i va aconseguir els diners per començar a jugar internacionalment. En la primera participació en el torneig de Wimbledon es va imposar en dobles femenins junt a Karen Hantze Susman i derrotant les principals caps de sèrie. En categoria individual no va poder superar el primer partit contra Yola Ramírez Ochoa, cinquena cap de sèrie. En la següent participació a Wimbledon, King va superar en el primer partit Margaret Court, número 1 del món i principal favorita. Era la primera ocasió de la història del torneig on la cap de sèrie número 1 perdia el primer partit. Finalment va arribar a quarts de final caient contra Ann Haydon Jones. L'any 1963 va guanyar algun torneig més, però la seva participació més destacada fou novament a Wimbledon, superant Maria Bueno i Jones pel camí i disputant la seva primera final de Grans Slam, on va caure contra Court. La setmana posterior va guanyar el seu primer torneig internacional a Irlanda. En el següent U.S. Championships ja fou destacada com a cap de sèrie, però va perdre a quarta ronda. Durant el 1964 va guanyar quatre torneigs menors però a Wimbledon tornà a perdre contra Court a semifinals. Disputà la final de la Copa Federació però novament fou derrotada per Court. Al U.S. Championships avançà fins a quarts de final però fou sorpresa novament per una tennista de menys nivell. A final de temporada, King va decidir fer un gir en la seva carrera esportiva i dedicar-se al tennis a temps complet. L'important empresari Robert Mitchell li va oferir subvencionar la seva estada a Austràlia per entrenar-se a les ordres del prestigiós entrenador Mervyn Rose. Ja en el 1965, inicialment no va tenir participacions destacades a cap dels torneig disputats a Austràlia i també va perdre en la final contra Court novament. Després va participar per primera vegada a l'Australia Championships i va arribar fins a semifinals on coincidí novament amb Court. A Wimbledon fou superat per Bueno a semifinals mentre que finalment disputà la primera final d'U.S. Championships, on va posar contra les cordes a Court però també fou derrotada. Tot i estar molt trista per la derrota, King va declarar que se sentia amb molta confiança per ser la millor del món i que guanyar a Wimbledon el següent any.
Èxits individuals (1966−1975)
Durant el 1966 va superar diverses rivals a les quals encara no havia pogut guanyar com Dorothy Cheney i també va trencar la ratxa contra Court amb nou derrotes consecutives a Sud-àfrica. Posteriorment arribà el primer gran èxit de la seva carrera individual amb el primer títol a Wimbledon, derrotant a Court a semifinals i Bueno a la final. Al U.S. Championships no va poder repetir l'èxit perquè estava malalta i no va superar la segona ronda. La temporada 1967 va disputar per primera vegada el Roland Garros caient a quarts de final davant Annette Van Zyl DuPlooy. Reedità el títol de Wimbledon, en aquesta ocasió sobre Jones. Aquesta si va poder fer doblet imposant-se per primera vegada al U.S. Championships sobre Jones i sense cedir cap set en tot el torneig. Aquest any fou formidable per King, ja que tant a Wimbledon com als Estats Units aconseguí tots els títols (individual femení, dobles femenins i dobles mixtos), esdevenint la primera dona que ho aconseguia des d'Alice Marble l'any 1939. Aquest hivern tornà a Austràlia per disputar diversos torneigs en els quals tingué una gran rivalitat amb Judy Tegart Dalton sense cap dominadora clara. Ja el 1968, King també s'imposà en la final de l'Australian Championships per primera vegada, superant a Dalton en semifinals i Court en la final. Posteriorment retornà als Estats Units on continuà la seva ratxa triomfant, que seguí després a Europa. Al Roland Garros es disposava a guanyar els quatre títols de Grand Slam de forma consecutiva, però fou derrotada a semifinals per Nancy Richey Gunter. Es recuperà ràpid de la derrota guanyant el tercer títol individual consecutiu a Wimbledon, superant a Dalton en la final. En el US Open fou finalista però va caure contra Virginia Wade. Després de l'estiu s'operà el turmell esquerre i no disputà cap més torneig fins a final d'any amb la intenció de recuperar-se completament.
A l'inici de 1969 va desplaçar-se novament a Austràlia per disputar diversos torneigs, però en aquesta ocasió no en va guanyar cap. A l'Open d'Austràlia va disputar la final però fou derrotada per Court. De tornada als Estats Units va guanyar dos torneigs més i llavors dos més a Sud-àfrica. A Wimbledon es plantà novament en la final però Jones la va guanyar contrapronòstic, evitant que es coronés per quarta ocasió consecutiva. Al U.S. Championships fou sorpresa per Gunter a quarts de final i, per primera vegada des de 1965, no va guanyar cap títol de Grand Slam. En acabar la temporada va indicar que havia estat un mal any a causa dels seus problemes al colze, però que estava molt motivada per iniciar el nou any. Malauradament, Court va guanyar tots quatre títols de Grand Slam del 1970 i fou reconeguda clarament com a número 1. King va superar-la en diversos torneigs menors, especialment a l'inici d'any. Tot i desplaçar-se a Austràlia, King no va disputar l'Open d'Austràlia, i al Roland Garros no va superar els quarts de final. Prèviament va aconseguir el títol més important fins al moment sobre terra batuda, guanyant el torneig de Roma. A Wimbledon va disputar novament la final i disposà de 7 punts de partit per endur-se el títol, però finalment va caure enfront Court en una de les grans finals de la història del torneig.[4][5] El juliol es va sotmetre a una operació de genoll que la va obligar a perdre's el U.S. Championships
La temporada 1971 fou la millor de la seva carrera en nombre de títols guanyats, ja que en va aconseguir un total de 17 amb un registre de 112 victòries i 13 derrotes, tanmateix, només un d'ell fou un Grand Slam. Segons va explicar posteriorment, una de les derrotes fou per retirada a causa dels dolors que li provocava l'avortament que havia patit. A Wimbledon fou semifinalista en ser derrotada per Evonne Goolagong. A US Open si va poder imposar-se en la final, sense perdre un sol set i superant a Casals en la final. La temporada 1972 va aconseguir els tres títols de Grand Slam que va disputar, a excepció de l'Open d'Austràlia, que va preferir no jugar malgrat que es trobava a Nova Zelanda al desembre de l'any anterior. La temporada no va començar de forma positiva, ja que només va guanyar dos dels primers deu torneigs. Llavors va encadenar sis títols consecutius entre els quals va aconseguir el Roland Garros i Wimbledon. En el primer no va cedir cap set i es va imposar a Goolagong en la final. A més, aquest títol li va permetre completar el Grand Slam durant la carrera, ja que era l'únic títol de categoria Grand Slam que li mancava. En el segon només va perdre un set i també es va imposar a Goolagong en la final. Al US Open també es va imposar sense cedir cap set i guanyant a Kerry Melville Reid en la final.
King va començar el 1973 de forma inconsistent, perdent-se els primers torneigs a causa d'una lesió al canell. A la primavera va imposar-se a Indianapolis però llavors fou finalista en els cinc torneigs següents. Va renunciar a defensar el títol de Roland Garros però si va recuperar el títol de Wimbledon, cinquè de la seva carrera, derrotant a Chris Evert en la final i perdent només 9 punts en el primer set. Margaret Court fou la gran dominadora del circuit amb els tres Grand Slams restants però només s'enfrontaren en quatre ocasions durant aquest any, amb només una victòria per King. Aquests foren els darrers enfrontaments individuals entre les dues tennistes d'un total de 34, amb 21 victòries per Court i 13 per King. En els últims mesos de l'any va poder imposar-se en tres finals més. Durant aquesta temporada es va produir un dels esdeveniments més recordats en la història del tennis, el Battle of the Sexes (en català, la batalla dels sexes). Al maig, l'extennista Bobby Riggs es va enfrontar a Margaret Court derrotant-la fàcilment (6−2, 6−1) per demostrar que les dones eren molt inferiors als homes, que una dona no el podia vèncer malgrat tenir 55 anys i Court 30. King va acceptar també el repte per enfrontar-se al setembre. King (amb 29 anys) va aprendre dels errors que va cometre Court i el va derrotar en tres sets (6−4, 6−3, 6−3). El partit tingué una audiència mundial de 90 milions d'espectadors, 50 dels quals als Estats Units.[6][7][8]
L'inici de la temporada 1974 fou molt positiva amb cinc títols dels primers set torneigs que va disputar. No va jugar el Roland Garros però si Wimbledon, on fou derrotada a quarts de final per Olga Morozova. Llavors no va disputar cap més torneig fins al US Open, on s'imposà per quarta vegada superant a Goolagong en la final. El resultat més destacat fins a final d'any fou les semifinals del Virginia Slims Championships que tancava la temporada, on va perdre contra Goolagon. Durant l'any 1975 es va produir la seva retirada del circuit individual a mitja temporada, concretament just després d'aconseguir la seva sisena corona individual a Wimbledon. Va planificar la temporada per estar en plena forma a Wimbledon disputant pocs torneigs i només es va guanyar un títol. Aquesta preparació va donar els seus fruits, ja que va superar les principals rivals, Morozova a quarts de final, Evert a semifinals, i a Goolagong Cawley en la final. Aquest partit fou la segona final més desigual de la història de Wimbledon (6-0, 6-1), i King va declarar després de l'enfrontament que fou un partit gairebé perfecte i llavors que ja no tornaria més perquè es retirava.
Últims anys (1976−1990)
Durant l'any 1976 només va disputar partits de dobles i dobles mixtos a excepció de cinc partits individuals en la Copa Federació. Junt a Phil Dent van guanyar el títol de dobles mixtos al US Open. A final de temporada es va tornar a operar per tercera vegada el genoll dret i també va declarar que havia malgastat tot l'any, ja que tenia moltes ganes de tornar. Després d'uns mesos recuperació va tornar a disputar torneigs individuals el 1977. Va disputar el torneig de San Antonio, el qual la WTA i diverses estrelles del circuit havien criticat perquè l'organització del torneig va acceptar la participació de Renee Richards, tennista transsexual. Va tornar a disputar el torneig de Wimbledon malgrat anunciar que no tornaria, i va arribar a quarts de final fins a caure clarament davant Evert per primera vegada en un Grand Slam. Al US Open es repetí novament l'enfrontament amb el mateix resultat. El final de temporada fou força espectacular amb la consecució de cinc títols i només patint tres derrotes. Va guanyar tres torneigs en tres setmanes consecutives imposant-se a Navrátilová, Wade, Turnbull i Stove entre d'altres.
Durant la primera meitat del 1978 va disputar deu torneigs individuals i passat el torneig de Wimbledon es va limitar al circuit de dobles. En els individuals fou finalista en tres dels torneigs però no es va imposar en cap. En el US Open va competir junt a Navrátilová en els dobles femenins i es van emportar el títol. Fins al final d'any va disputar cinc partits més de dobles sense derrota, que li van permetre guanyar una nova Copa Federació. Una nova operació durant l'hivern li van fer repensar la retirada definitiva. La recuperació es va allargar força temps i durant la primera meitat de 1979 només va disputar un partit de dobles a la Copa Federació. Va tornar a disputar un torneig individualment per preparar Wimbledon però tampoc va superar els quarts de final. En dobles va reeditar el títol junt a Navrátilová aconseguint el seu 20è i darrer títol a Wimbledon i superant la marca que posseïa Elizabeth Ryan amb 19. A Tòquio va guanyar el primer torneig individual en quasi dos anys superant a Goolagong Cawley en la final. La setmana següent també es va imposar a Stöve a Estocolm.
A principis del 1980 va guanyar el torneig de Houston superant a Navrátilová. Va tornar a disputar el Roland Garros per primera vegada des de 1972 quan va completar el Grand Slam, però no va superar els quarts de final davant Dianne Fromholtz Balestrat. A Wimbledon també va arribar a quarts de final fins a ser derrotada per Navrátilová, en un partit amb moltes interrupcions a causa de la pluja i que va haver de jugar-se en dos dies, i en el qual també se li van trencar les ulleres per accident. Amb Navrátilová es van imposar en la final del US Open, aconseguint així el seu darrer títol de Grand Slam, concretament el número 39. Després d'aquest títol, Navrátilová va decidir canviar de parella començant a jugar amb Pam Shriver, però mai ho va parlar directament amb King. A final d'any es va tornar a operar el genoll.
Amb 38 anys va disputar una nova edició del torneig de Wimbledon el 1982. Va superar diverses caps de sèrie i es va plantar a semifinals esdevenint la semifinalista més veterana de la història del torneig des de Dorothea Douglass Lambert Chambers el 1920. Evert la va derrotar en el 250è partit de King a Wimbledon. En l'any 1983 va tornar a disputar la semifinal de Wimbledon novament, però Andrea Jaeger la va superar clarament. Va guanyar el torneig de Birmingham esdevenint la tennista més veterana en guanyar un torneig del circuit WTA, amb 39 anys, 7 mesos i 23 dies, registre que encara conserva. Va disputar el darrer partit a segona ronda de l'Open d'Austràlia davant Catherine Tanvier, i es retirà definitivament del circuit individual. Des de llavors va disputar algun partit de dobles esporàdicament fins a l'any 1990, en el qual es retirà definitivament del tennis professional. El darrer partit el disputà al març de 1990 fent parella amb una joveníssima Jennifer Capriati, de només 14 anys en aquell moment però amb gran projecció. A mitjans d'any fou designada capitana de l'equip estatunidencs de Copa Federació i va aconseguir el títol aquest mateix any. Paral·lelament també es va encarregar de l'equip olímpic de tennis.
Resum
Després del triomf al Roland Garros de 1972, King va esdevenir la cinquena dona en guanyar els quatre títols de Grand Slams i completar el Grand Slam durant la carrera. També va completar aquesta fita en dobles mixtos però va romandre a un torneig de fer-ho en dobles femenins, no va poder guanyar l'Open d'Austràlia malgrat ser finalista en dues ocasions. També va destacar la consecució de 20 títols de Wimbledon (6 individuals, 10 dobles i 4 dobles mixtos), només Martina Navrátilová va poder igualar aquest registre posteriorment. Va guanyar 12 títols individuals de Grand Slam de divuit finals, demostrant la seva fortalesa mental en les finals. Es va imposar en un total de 129 finals del circuit femení individual. També va col·laborar en la consecució de 7 Copes Federació pels Estats Units (1963, 1966, 1967, 1976, 1977, 1978 i 1979). Fou capitana de l'equip estatunidenc de Copa Federació entre els anys 1990 i 2002 aconseguint quatre títols de (1990, 1996, 1999 i 2000) i també fou la coordinadora de l'equip estatunidenc de tennis femení de diversos Jocs Olímpics i sota les seves ordres, les tennistes Lindsay Davenport, Gigi Fernández i Mary Joe Fernandez foren medallistes en les edicions de 1992 i 1996.
La revista Life la va nomenar l'any 1990 com un dels 100 estatunidencs més important del segle xx.[12]
El 28 d'agost de 2006, la USTA National Tennis Center va rebatejar les instal·lacions de Flushing Meadows-Corona Park com a USTA Billie Jean King National Tennis Center.