|
Apol·lo i Dafne Apol·lo i Dafne és una relat de la mitologia grega que a través del temps ha estat narrada per autors grecs i romans en diverses formes literàries. Ovidi relata el mite en el seu poema Les metamorfosis. El miteApol·lo, déu de les arts i la música, va ser maleït pel jove Eros després que es burlés d'ell per jugar amb un arc i fletxes.[1]
L'irascible Eros va agafar dues fletxes, una d'or i una altra de plom. La d'or incitava l'amor, la de plom incitava l'odi. Amb la fletxa de plom va disparar a la nimfa Dafne i amb la d'or va disparar a Apol·lo en el cor. Apol·lo es va inflamar de passió per Dafne i en canvi ella el va avorrir. En el passat, Dafne havia rebutjat a molts amants potencials i a canvi havia demostrat preferència per la caça i per l'exploració dels boscos. El seu pare, un déu que una tradició considera que era Ladó i una altra, en canvi, que era Peneu, li va demanar que contragués matrimoni i així tindria nets. No obstant això, va pregar al seu pare que la deixés soltera, com la germana bessona d'Apol·lo, Artemisa. Malgrat això, el seu pare li va advertir que era massa bella per mantenir-se per sempre lluny de tots els pretendents. Apol·lo la perseguí constantment, pregant-li que es quedés amb ell, però la nimfa va seguir fugint fins que els déus van intervenir i van ajudar que Apol·lo l'aconseguís. En vista que Apol·lo l'atraparia, Dafne va invocar al seu pare.[3] De sobte, la seva pell es va convertir en escorça d'arbre (un llorer), el seu cabell en fulles i els seus braços en branques. Va deixar de córrer, ja que els seus peus es van arrelar a la terra. Apol·lo va abraçar les branques, però fins i tot aquestes es van reduir i van contreure. Com ja no la podia prendre com a esposa, li va prometre que l'estimaria eternament com el seu arbre i que les seves branques coronarien els caps dels herois. Apol·lo va emprar els seus poders d'eterna joventut i immortalitat perquè sempre estigués verd.[4] En l'art, la música i la literatura.jpg) .jpg) Entre 1622 i 1625, Gian Lorenzo Bernini va esculpir en marbre la famosa obra Apol·lo i Dafne. En ella es pot observar Apol·lo agafant Dafne, mentre ella intenta escapar. Apol·lo està coronat amb una corona de llorer que presagia la metamorfosi de Dafne en arbre de llorer. Dafne és retratada durant el procés de transformació, de fet els seus braços estan prenent la forma de branques mentre fuig i implora al seu pare que la rescati d'Apol·lo.[5] Altres artistes com Antonio Pollaiuolo van revisar la mitologia grega i la van adaptar a la seva època. En la seva pintura, Apol·lo i Dafne, els personatges vesteixen roba del renaixement i Dafne està retratada en ple procés de transformació. L'obra s'exhibeix en la National Gallery de Londres.[5] També cal destacar l'obra del pintor austríac Gustav Klimt, El petó. Aquesta obra retrata el moment en el qual Apol·lo besa a Dafne mentre aquesta es transforma en l'arbre de llorer.[6] Quant a la música, hi ha diverses obres inspirades en el mite:
Pel que fa a la literatura:
La virtut enfront de la luxúriaEl mite d'Apol·lo i Dafne ha estat interpretat com un enfrontament entre la virtut —Dafne— i els desitjos sexuals —Apol·lo—. Mentre Apol·lo persegueix a Dafne luxuriosament, ella se salva a través de la metamorfosi i el confinament dins un arbre de llorer, que pot considerar-se com un acte de castedat eterna. Dafne es veu forçada a sacrificar el seu cos i convertir-se en arbre de llorer com a única escapatòria a les pressions i constants desitjos sexuals d'Apol·lo.[7] Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Apol·lo i Dafne
|