|
Alan III Rebrit
Alan III de Bretanya o Alan III Rebrit[1] (997-1 d'octubre de 1040) fou duc de Bretanya i comte de Rennes de 1008 a 1040, fill i successor de Jofré I de Bretenya o Geoffroi Berenguer, i d'Havoisa de Normandia. Descendent d'Erispoe, es va atribuir de vegades el títol de rei de Bretanya. BiografiaAmb 10 anys a la mort del seu pare, es va recolzar en la seva mare Havoisa de Normandia (morta el 22 de febrer de 1034), i després en els bisbes de Nantes (Gautier II) i de Vannes (el seu oncle Judicael de Vannes), així com en l'arquebisbe de Dol (Junguené). La minoria del duc va estar marcada per una revolta camperola i per una revolta nobiliària: certs nobles volien imposar el seu oncle, Judicael de Vannes fill il·legítim de Conan I, com a duc de Bretanya. Alan III va enfrontar en assolir el poder personalment, primer al comte d'Anjou (1026-1028): amb l'ajuda d'Alan Canhiart va donar suport al comte del Maine, Herbert, contra Folc III Nerra d'Anjou.[2] El 1030 fou atacat pel seu cosi el duc de Normandia Robert el Magnífic (Robert I de Normàndia): derrotat va haver de retre-li homenatge al Mont-Saint-Michel.[3] Robert, després de la reconciliació, quan va marxar en peregrinació a Jerusalem li va confiar la tutela del seu hereu Guillem el Bastard o el Bord (1034). Després d'un confosa guerra contra Alan Canhiart, va donar suport al bisbe de Nantes Gautier II, contra Budic comte de Nantes: el 1033, mercès a les negociacions fetes per Junguené, bisbe de Dol-de-Bretagne, el comté de Nantes va retornar a l'obediència als ducs de Bretanya.[4] Després de la mort de la seva mare, Havoisa de Normandia, el seu germà Eudes o Odó va reclamar territoris. La mediació de Judicael de Vannes i de Robert de Normandia va portar el 1035 a la constitució com atribució personal de les terres de Penthièvre amb algunes senyores, en favor d'Eudes o Odó, llavors conegut com a Eudes, Odó o Eó I de Penthièvre qui en serà el primer comte. Robert el Magnífic va morir el 1035 al retorn del seu pelegrinatge, i Alan III va intervenir llavors a Normandia amb l'excusa de la protecció dels drets del seu pupil Guillem, el futur Guillem el Conqueridor (Guillem II de Normandi i després Guillem I d'Anglaterra), amenaçat per la revolta d'una part de la noblesa normanda. De fet va reivindicar el ducat per a si mateix com net del duc Ricard I de Normandia per la seva mara Havoisa. L'expedició fou un fracàs i Alan III va morir durant aquesta campanya a Vimoutiers el 1040,[5] víctima d'un enverinament. Fou enterrat amb els primers ducs de Normandia a l'església abacial de la Trinitat a Fécamp. Matrimoni i descendènciaCasat el 1018 amb Berta de Blois, filla d'Eudes II de Blois, comte de Blois, va tenir dos fills:
D'una concubina desconeguda Alan III va deixar un fill il·legítim:
Emma de Bretanya, que fou muller de Robert de Bruges i mare de Robert de Brusse també es considera que fou filla d'Alan III. El seu fill és l'avantpassat del casal dels Bruce d'Escòcia. NotesBibliografia A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alan III Rebrit
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
