Vista Alegre (Barcelona)
Vista Alegre és una obra de Barcelona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. DescripcióEdifici de grans dimensions, de planta quadrada i façanes laterals asimètriques. Consta de planta baixa i dos pisos.[1] Ha estat molt modificada i ampliada a partir dels seus orígens per tal d'adaptar-la a les seves funcions actuals. A la façana principal conserva algun element original, com dos balcons amb baranes de ferro.[1] Està envoltat per una zona enjardinada i arbrada, amb el terra cimentat. Tot el conjunt és clos per una tanca que envolta la finca.[1] HistòriaConeguda també com a Can Bacardí, cognom del primer propietari, aquesta finca abastava una gran extensió de terres, que foren cedides per fer l'eixample del nucli urbà d'Horta. Per això alguns dels nous carrers que s'obriren porten el nom del propietari de la finca i el dels seus fills: plaça Bacardí, carrer Santa Amàlia i carrer Sant Alexandre.[1] Fou originalment concebuda com un habitatge de segona residència en el que avui és el barri d'Horta a Barcelona. Els Bacardí eren una família de comerciants de robes a l'últim terç del segle xviii, que després es va ennoblir pels seus mèrits i van adquirir el d'abans del cognom. Tota la finca ocupava els terrenys que anaven des del Turó del Carmel a la riera d'Horta. A dins del seu terme hi quedaven els masos de Mas Grau, ca n'Andalet, can Don Joan i can Mans. Can Bacardí era de l'estil de les finques d'estiueig del segle xviii, amb grans jardins i una gran bassa que servia per regar; no era una finca agrícola, però se n'aprofitava una part per a horta i fruiters per al consum de la família. A primeries del segle xx can Bacardí va ser venuda i va adquirir el nom de Vista Alegre. La casa passà mans de Benigno de la Riva, de la banca Riva i Garcia. Durant la Segona República fou escola de la Generalitat.[1] El 1950 una part de la finca va ser adquirida per les religioses de la Immaculada Concepció. Posteriorment la resta de la finca va ser parcel·lada i convertida en pisos.[2] Referències
Bibliografia
|