Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Vidriat

Ceràmica vidriada de la dinastia Tang (618-907 dC) de la Xina medieval.

En ceràmica, hom anomena vidrat o vidriat al procés i tècnica de terrissa consistent a aplicar a les peces ceràmica, després de la seva primera cocció, una pel·lícula o vernís que, després de fondre's en un forn, pren una aparença vítria.[nota 1] És per tant un recobriment llis i impermeable aconseguit en una segona cocció que haurà d'assolir de 800 °C a 1000 °C.[1]

En termes generals d'art, vidriat és el bany vitri per diferents procediments després de la seva aplicació mitjançant cocció.[2] Es fa especial referència a dos tipus clàssics de vernís: l'estannífer i el plumbífer.[3][4]

El seu desenvolupament se situa en el Pròxim Orient on s'ha documentat des de l'any 1500 aC.[5]

Composició

Els vidriats estan composts sempre d'una quantitat variable de sílex. Són el producte de la combinació dels òxids fundents amb la sílice, actuant l'alúmina com a estabilitzant.

Els òxids en els vidriats

Els òxids que componen els vidriats han estat dividits en tres grups:

  • Bàsics: òxid de plom, òxid de sodi, òxid de potassi, òxid de calci, òxid de magnesi, òxid de bari, òxid de liti, òxid de zinc.
  • Neutres: òxid d'alumini (alúmina), òxid de bor.
  • Àcids: òxid de silici (sílice), òxid d'estany, òxid de titani, òxid de zirconi

Tipus

Els vidriats ceràmics poden classificar-se atenent a diversos criteris:

  • En funció del tipus de suport ceràmic sobre el qual s'apliquen o de la tecnologia emprada: pisa, bicocció, monococció porosa, gres, gres porcellànic o porcellana.
  • En funció del seu aspecte una vegada cuit: brillants, mats, metal·litzats, llustres.
  • En funció dels seus components poden distingir-se els "fritats" i els "crus".

Fritats

Es denomina frita al procediment per mitjà del qual es fan insolubles matèries primeres solubles en aigua. Una frita és generalment un compost d'òxids o minerals escalfat fins a la seva fusió i refredat bruscament amb l'objecte de reduir-ho a fragments petits i facilitar la seva molta posterior. Una altra raó per fritar matèries primeres és reduir la seva toxicitat, com per exemple els compostos amb plom.

Crus

Els vidriats crus són aquells en els quals els òxids o minerals en el compost no han estat prèviament fritats.

Vidriat a la sal

El vidriat tradicional s'aconsegueix banyant la peça amb sal comuna o llançant sal dins del forn durant la cocció de la ceràmica. Amb aquest procediment s'aconsegueix formar sobre les obres una capa vítria de gruix variable, gran duresa i resistència als àcids, d'aquí la seva utilització en canelles per a desguassos i contenidors de líquids abans de l'aparició del plàstic.

Vidriat alcalí

Dona com a resultat un to turquesa per contenir en la seva composició coure i insulsa o potassa.

Vegeu també

Notes

  1. ↑ Més tècnica i rigorosament pot definir-se com Vedrí o Vidriat al compost d'òxids o minerals que s'aplica sobre un suport ceràmic i després s'escalfa a temperatura de fusió. Amb el posterior refredat s'aconsegueix formar sobre la peça una coberta vítria estable. Per extensió, es denomina "vidriat ceràmic" a la tècnica d'aplicació i cocció dels vidriats.

Referències

  1. ↑ ’The Glazer’s Book’ – 2nd edition. A.B.Searle.The Technical Press Limited. London. 1935.
  2. ↑ Guillermo Fatás, Diccionario de términos de arte, p. 328.
  3. ↑ ’Ceramic Glazes' Third edition. C.W.Parmelee & C.G.Harman. Cahners Books, Boston, Massachusetts. 1973.
  4. ↑ ‘Ceramics Glaze Technology.’ J.R.Taylor & A.C.Bull. The Institute Of Ceramics & Pergamon Press. Oxford. 1986.
  5. ↑ Antonio Car, Diccionario de términos cerámicos y de alfarería, p. 210.

Bibliografia

  • Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Agrija Edicions, 2008. ISBN 84-96191-07-9. 
  • Tecnología de los materiales cerámicos. Edicions Díaz de Sants, 2005. ISBN 978-84-79787-226. 
  • Diccionario de materiales cerámicos. Sotsdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions, 2002. ISBN 84-36936-388. 
  • Diccionario de Términos de Arte. Anaya, 1993. ISBN 84-7838-388-3. 
  • al-Saad, Z. 2002. Chemical composition and manufacturing technology of a collection of various types of Islamic glazes excavated from Jordan. Journal of Archaeological Science 29:803-810.
  • Allan, J. 1973. Abu'l-Qasim's treatise on ceramics. Iran 9:111-120.
  • Borgia, I., B. Brunettu, A. Sgamellontti, F. Shokouhi, P. Oliaiy, J. Rahighi, M. Lamehi-rachti, M. Mellini, and C. Viti. 2004. Characterisation of decorations on Iranian (10th–13th century) lustreware Applied Physics A 79 (257-261).
  • Caiger-Smith, Alan, Tin-Glaze Pottery in Europe and the Islamic World: The Tradition of 1000 Years in Maiolica, Faience and Delftware (Faber and Faber, 1973) ISBN 0-571-09349-3
  • Caiger-Smith, Alan, Lustre Pottery: Technique, Tradition and Innovation in Islam and the Western World (Faber and Faber, 1985) ISBN 0-571-13507-2
  • Canby, S. R. 1997. Islamic lustreware. In Pottery in the making: world ceramic traditions, edited by I. Freestone and D. Gaimster. London: British Museum Press.
  • Carnegy, Daphne, Tin-glazed Earthenware (A&C Black/Chilton Book Company, 1993) ISBN 0-7136-3718-8
  • Harris, David, Guide To Looking At Italian Ceramics (J. Paul Getty Museum in association with British Museum Press, 1993)
  • Kleimann, B. 1986. History and development of early Islamic pottery glazes. In Proceedings of the 24th international archaeometry symposium, edited by J. S. Olin and M. J. Blackman. Washington DC: Smithsonian Institution Press.
  • Manson, R. B., and M. S. Tite. 1997. The beginnings of tin-opacification of pottery glazes. Archaeometry 39:41-58.
  • McCully, Marylin (ed.), Picasso: Painter and Sculptor in Clay (Royal Academy of Arts, 1998) ISBN 0-900946-63-6
  • Molera, J., T. Pradell, N. Salvadó, and M. Vendrell-Saz. 1999. Evidence of Tin Oxide Recrystallization in Opacified Lead Glazes. Journal of American Ceramic Society 82:2871-2875.
  • Molera, J., M. Vendrell-Saz, and J. Pérez-Arantegui. 2001. Chemical and textural characterization of tin glazes in Islamic ceramics from eastern Spain. Journal of Archaeological Science 28:331-340.
  • Piccolpasso, Cipriano, The Three Books of the Potter's Art (trans. A.Caiger Smith and R.Lightbown) (Scolar Press, 1980) ISBN 0-85967-452-5
  • Ravaglioli, A., A. Keajewski, M. S. Tite, R. R. Burn, P. A. Simpson, and G. C. Bojani. 1996. A physico-chemical study on some glazes coming from Romagna's and Neaples's Moiolica. Fraenza 82:18-29.
  • Tite, M. S. 1991. Technological investigations of Italian Renaissance ceramics. In Italian Renaissance pottery: papers written in association with a colloqium at the British Museum, edited by T. Wilson. London: British Museum Publication.
  • Tite, M. S., I. Freestone, and R. B. Manson. 1998. Lead glazes in antiquity - methods of production and reasons for use. archaeometry 40:241-260.
  • Tite, M. S., T. Pradell, and A. Shortland. 2008. Discovery, production and use of tin-based opacifiers in glasses, enamels and glazes from the late Iron Age onwards: a reassessment. Journal of Archaeological Science 50:67-84.
  • Vendrell, M., J. Molera, and M. S. Tite. 2000. Optical properties of tin-opacified glazes. Archaeometry 42:325-340.

Enllaços externs
Kembali kehalaman sebelumnya