|
Venjança Catalana
.jpg) La Venjança Catalana fou la guerra d'extermini i saqueig sistemàtic endegada per la Companyia Catalana d'Orient contra la població civil de l'Imperi Romà d'Orient entre els anys 1305 i 1307, en venjança i represàlia per l'assassinat a traïció de Roger de Flor i l'intent d'anihilació de la Companyia mentre aquesta es trobava acantonada a Gal·lípoli. El terror provocat en la població civil grega se servà en el record popular. El tema de la Venjança Catalana fou reproduït en diverses obres de caràcter polític a fi d'estimular les accions bèl·liques catalanes, tal com succeí durant la Guerra Gran. A nivell literari, Antonio García Gutiérrez escrigué un drama, Venganza catalana (1864), que en mistificava el sentit i l'equiparava a les conquestes dels castellans a Sud-amèrica. Els fets han tingut repercussions en el llenguatge actual. Mentre que en albanès katala significa 'monstre' i s'utilitza per a espantar els nens, en grec existeix una maledicció que desitja que «Així t'arribi la venjança catalana». FetsPassat l'hivern del 1305 i abans de continuar la campanya per Anatòlia, Roger de Flor es va desplaçar a Adrianòpolis per acomiadar-se del fill de l'emperador, Miquel, sense adonar-se de la traïció que aquest estava tramant. Durant el sopar de comiat, un grup de grecs i alans van assassinar el cabdill almogàver i tota la seva escorta. Al mateix temps, almogàvers i comerciants catalans eren atacats per sorpresa arreu de l'imperi. Fins i tot, una ambaixada catalana que pretenia negociar la pau fou anihilada. Des del seu quarter d'hivern a Gal·lípoli, el gruix de l'exèrcit almogàver va superar el setge inicial, i un cop assegurada la posició, sortiren comandats per Berenguer d'Entença a satisfer el seu afany de venjança. Aleshores començava la famosa Venjança Catalana. Passaren amb sang i foc per les viles i ciutats sense respectar vides ni béns i escampant el terror arreu. En el decurs d'aquesta campanya de venjança, fou pres i empresonat a Gènova en Berenguer d'Entença. Reunits altre cop a Gal·lípoli, i ja amb Bernat de Rocafort com a nou cabdill, els almogàvers decidiren plantar cara a l'exèrcit romà d'Orient. Els almogàvers van enfonsar els seus vaixells al port (al crit famós de: «Cremem les nostres naus!») per evitar la temptació de fugir, i així resistiren el setge a què eren sotmesos. De cop, les tropes catalanes es llançaren sobre l'exèrcit romà d'Orient acampat als afores de la ciutat. El xoc fou brutal, però els almogàvers acabaren triomfant i derrotant els romans d'Orient. La follia venjativa dels almogàvers estengué el terror per tot l'imperi. El lloc on havien estat assaltats els ambaixadors catalans fou arrasat i cap home, dona, vell, nen, ni animal va ser deixat amb vida. La ira caigué també sobre els alans, còmplices en l'assassinat de Roger de Flor; molts d'ells, conscients del que els esperava, decidiren matar ells mateixos les seves pròpies dones i fills abans que caiguessin a mans dels catalans.[1] Cita de Bernat de Rocafort:
Llegat
La presència de la Companyia va deixar una empremta en el folklore i el llegendari popular de les diferents regions on passaren (àrea Balcànica i Grècia). Val a dir que part d'aquest substrat ha arribat fins a l'actualitat i que gran part d'aquest (si no tot), a causa de la devastació provocada pels almogàvers, és de caràcter negatiu.[3] De la regió de Tràcia, ens arriba el famós refrany: "que la venjança dels catalans caigui damunt teu", tramès per Montcada. A Bulgària, les expressions "Català" i "Fill català" signifiquen "home malvat, sense ànima, torturador". Aquesta mala fama arribà a transcendir els límits del folklore per a influir en poetes com Ivan M. Vazoz, qui en el poema Pirates, publicat per primer cop l'any 1915, cita els catalans al costat dels turcs com els majors opressors de la nació búlgara. A Tessàlia, l'expressió «Ets un Català!» era proferida com a insult fins a finals del segle xx. A Grècia:
Així mateix, a la regió de Mani, al sud de Lacònia, es conserva un record admiratiu dels almogàvers i el mot català fou utilitzat a vegades com a nom propi; com a exemple, al poble de Piondes (Làguia) existia fins fa ben poc una família amb el cognom "Català". A la regió peloponèsia de Argolis, "catalana" era el pitjor insult que es podia dir a una dona, com es posa de manifest en l'expressió "Ah, catalana, mil torts m'has fet". A l'actual Albània:
Bibliografia
Referències
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
