Venera 7
La sonda Venera 7 (en rus, Венера-7) del programa espacial soviètic Venera es va convertir en la primera nau espacial en un altre planeta. L'any 1970, la sonda va fer el seu primer aterratge controlat a la superfície del planeta Venus. Altres sondes s'havien estavellat a la Lluna (1959, Luna 2) i a Venus (1966, Venera 3) després d'enviar dades durant la seva caiguda.[1] DissenyLa sonda va ser dissenyada per a poder sobreviure a una pressió de fins a 180 bar (18.000 kPa) i temperatures de 580 ° C (1.076 ° F), presents a la superfície de Venus. Aquesta resistència era significativament superior a la que s'esperava que es trobés, ja que no se sabia del cert quines eren les temperatures i la pressió superficials de Venus amb exactitud. La incertesa va fer que els dissenyadors optessin per ampliar el marge d'error. El grau de resistència va afegir massa a la sonda i va limitar la quantitat de massa disponible per als instruments científics, tant a la sonda mateixa com al bus interplanetari.[2] La missióLlançamentLa sonda va ser llançada des de la Terra el 17 d'agost de 1970, a les 05:38 UTC. Consistia en un bús interplanetari basat en el sistema 3MV i una sonda. Durant el vol a Venus es van realitzar dues correccions en el curs utilitzant el motor KDU-414 que hi havia instal·lat a bord del bús.[3] AterratgeEl Venera 7 va entrar a l'atmosfera de Venus el 15 de desembre de 1970. La sonda va romandre unida al bus interplanetari durant les etapes inicials d'entrada a l'atmosfera amb l'objectiu de mantenir una temperatura freda del mòdul (-8 ° C) durant el major temps possible.[3] El mòdul d'aterratge va ser explusat un cop el soroll atmosfèric va trencar el bloqueig del bus interplanetario amb la Terra.[3] El paracaigudes es va obrir a una alçada de 60 km i les proves atmosfèriques es van iniciar donant uns resultats que mostraven que l'atmosfera era en un 97% de diòxid de carboni.[3] Sembla que el paracaigudes no va acabar de funcionar com calia, cosa que va provocar un descens més ràpid del previst. Com a resultat, la sonda va colpejar la superfície de Venus a uns 16,5 m / s (37 mph) a les 05:37:10 UTC.[3] Les coordenades d'aterratge van ser 5 ° S 351 ° E.[4] La sonda va semblar que es va quedar en silenci debut a l'impacte,[3] però les cintes de gravació van continuar rodant.[5] Unes setmanes més tard, després que l'astrònom Oleg Rzhiga hagués revisat les cintes, es van trobar uns altres 23 minuts de senyals molt febles.[5] La nau espacial havia aterrat a Venus i probablement havia rebotat quedant tombada de costat, deixant l'antena d'abast mitjà mal encarada i sense poder transmetre un senyal fort a la Terra.[5] La sonda va transmetre informació a la Terra durant 53 minuts, dels quals 20 van ser des de la superfície. Es va poder mesurar que la temperatura a la superfície de Venus era de 475 ° C (887 ° F) ± 20 ° C.[6] Utilitzant la temperatura i els models de l'atmosfera es va calcular una pressió de 9 Megapascal ± 1,5 MPa. De la ràpida aturada de la nau espacial (des de la caiguda a estacionar-se dins de 0,2 segons), es va poder concloure que el mòdul havia tocat una superfície sòlida amb pocs nivells de pols.[7] La sonda va proporcionar informació sobre la superfície de Venus, que no es podia veure a través d'un gruix vel atmosfèric del planeta. La sonda va confirmar definitivament que els humans no podrien sobreviure a la superfície de Venus i van excloure la possibilitat de trobar-hi aigua líquida.[6] Referències
Vegeu tambéBibliografia
Enllaços externs |