|
Tucans
Els tucans són un grup d'ocells que formen la família dels ramfàstids (Ramphastidae) o bé una subfamília dins ella, la dels ramfastins (Ramphastinae), depenent de l'autor. Sempre dins l'ordre dels piciformes. Habiten a les selves de l'àrea Neotropical, mancant de les Antilles. Llur element més característic és el gran bec, sovint molt acolorit, d'una estructura pràcticament buida, amb una lleugera capa còrnia externa.[1] Tucà prové del tupi-guarani, on tu-can significa "aleteig fort".[2] MorfologiaEls tucans varien en grandària des de l'aracari de bec ratllat (Pteroglossus inscriptus), que fa uns 130 g i 29 cm, fins al tucà toco (Ramphastos toco), que fa uns 680 g i 63 cm. Els seus cossos són curts i compactes. La cua és arrodonida i varia de llargada des de la meitat fins a tota la longitud del cos. El coll és curt i gruixut. Les ales són de longitud mitjana i arrodonides, normalment amb la mateixa envergadura que mesura el bec a la cua de l'ocell. Les potes i els peus del tucà són forts i força curts, amb peus de zigodàctil (dos dits cap endavant i dos cap enrere), típics dels animals que s'enfilen als arbres.[3][4] El plomatge pot ser molt acolorit i contrastat, amb colors negre amb roig, groc, blanc, verd i altres combinacions. Es comuniquen mitjançant vocalitzacions consistents en grells, lladrucs, espetecs i crits aguts.[5] El bec dels tucans està fet de ceratina, un material poròs i lleuger però d'una gran resistència.[6] A més, aquest serveix al tucà com a element termoregulador.[7] Tret del bec, que és una mica més gros als mascles que a les femelles, no existeix dimorfisme sexual –a excepció del gènere Selenidera.[8] La llengua del tucà és llarga (fins a 15 cm), estreta, grisa i únicament esquinçada a cada costat, augmentant la seva sensibilitat com a òrgan de degustació. El seu sistema digestiu és extremadament curt, la qual cosa explica la seva base dietètica, ja que les fruites són fàcilment digeribles i absorbides pel tracte gastrointestinal.[9] Un complex estructural probablement exclusiu dels tucans implica la modificació de diverses vèrtebres de la cua. Les tres vèrtebres posteriors es fusionen i s'uneixen a la columna vertebral mitjançant una articulació esférica. Per això, els tucans poden girar la cua cap endavant fins que toqui el seu cap. Enfilats a la branca, dormen amb la cua elevada i cobrint-se el cap, que es manté de cara a l'esquena.[10] Conservació, reproducció i dietaNien en cavitats naturals o fetes per altres ocells, als arbres, on ponen 2 - 4 ous blancs, que coven els dos pares durant 15 – 18 dies. Al nàixer, els pollets estan cecs i completament nus. Són alimentats per ambdós progenitors i romanen al niu més de 40 dies. Els pares poden alimentar els pollets fins a sis setmanes o més després de sortir del niu.[3][11] El bec dels tucans té una part lleugerament serrada, motiu pel qual antigament es creia que eren piscívors. La realitat és que aquests ocells són principalment frugívors, tot i que també mengen alguns insectes, altres invertebrats, petits rèptils, ous i pollets d'altres ocells. Els seus depredador habituals són el jaguar (Panthera onca), el coatí i determinades espècies de serps i aus rapinyaires.[9][12] El major risc que tenen els tucans a curt termini és la reducció del seu habitat, causada per la desforestació. Com succeeix amb diverses aus exòtiques, també es veuen afectats per la caça furtiva i tràfic il·legal.[13][14] Distribució i socialitzacióEls tucans són originaris del Neotròpic, des del sud de Mèxic, passant per Amèrica Central, fins a Amèrica del Sud, al nord d'Argentina. Viuen majoritàriament en terres baixes, però les espècies de muntanya del gènere Andigena habiten a gran altitud als Andes, en un clima més temperat.[3] En la seva majoria, els tucans viuen en boscos primaris. Entraran als boscos secundaris per alimentar-se, però es limiten als boscos amb grans arbres vells que tenen forats prou grans per reproduir-se.[15] L'únic tucà viu no forestal és el tucà toco, que es troba en biomes de sabana i boscos oberts.[3] Els tucans són molt socials i la majoria de les espècies es troben en bandades que superen d'entre mitja dotzena i una vintena d'unitats. No tenen hàbits migratoris, sinó que es desplacen dintre d'una mateixa àrea seguint l'estacionalitat de la fructificació dels arbres.[16] Aquesta limitació a l'hora de desplaçar-se –en especial, sobre grans masses d'aigua– explica, per exemple, que no hagin arribat a les Índies Occidentals.[17] ClassificacióAntany tots els ocells coneguts com a barbuts eren inclosos dins la família Capitonidae (Short & Horne 2002). No obstant això, avui es considera que era un grup parafilètic i es va reservar aquesta família per als barbuts d'Amèrica. Els barbuts d'Àfrica es van classificar a la família Lybiidae i els d'Àsia als Megalaimidae. Els dos tucans-barbuts d'Amèrica (gènere Semnornis) es van incloure als Semnornithidae, família més propera als tucans que no pas a la resta de barbuts. Molts especialistes consideren que l'estreta relació entre els tucans i els barbuts americans justificaria la inclusió de tots ells a una única família, i de fet la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.4, 2010) inclou en una mateixa família (Ramphastidae) els barbuts americans, els tucans-barbuts i els tucans. En aquest cas, els tucans formarien la subfamília Ramphastinae, amb 5 gèneres i 47 espècies.[18][19][20]
NotesReferències
Bibliografia complementària
Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tucans
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=icon}
.jpg)
