Simfonia núm. 6 (Nielsen)

Simfonia núm. 6

Forma musical	simfonia
Compositor	Carl Nielsen
Parts	4 moviments
Catalogació	FS 116 CNW 30
Part de	list of compositions by Carl Nielsen (en)
Estrena
Estrena	11 desembre 1925
Escenari	Palau Odd Fellows , Copenhaguen
Director musical	Carl Nielsen
Intèrpret	Orquestra Reial Danesa

La Simfonia núm. 6 Sinfonia semplice (sense número d'opus), CNW 30-FS 116, va ser composta per Carl Nielsen entre 1924 i 1925. El primer moviment va ser estrenat a Estocolm l'1 de novembre de 1925 per la Kungliga Musikaliska Akademien dirigida pel mateix compositor. La primera actuació pública completa va ser l'11 de desembre de 1925 al palau Odd Fellows de Copenhaguen amb l'Orquestra Reial Danesa també dirigida per Nielsen.^[1]

Va ser començada per Nielsen l'agost de 1924 i va ser la seva última simfonia. A finals d'octubre va escriure a Carl Johan Michaelsen:

El primer moviment es va acabar a finals de novembre mentre estava a Copenhaguen, i el segon moviment es va compondre durant Nadal. A finals de gener de 1925 va viatjar a la Costa Blava amb la seva dona.

Mentre havia estat a Copenhaguen, Nielsen havia compost el tercer moviment, però ara va haver de deixar de banda la simfonia per treballar en un encàrrec de música incidental a Ebbe Skammelsen, que s'havia de representar al teatre a l'aire lliure del parc dels cérvols. Va completar la partitura d'Ebbe Skammelsen immediatament abans del seu seixantè aniversari el 9 juny. Mentre viatjava a Damgaard^[a] a mitjans de juliol de 1925, Nielsen va poder continuar treballant en la seva simfonia.

El darrer moviment es va completar finalment el 5 de desembre de 1925. La primera actuació va ser a càrrec de la Chapel Royal Orchestra l'11 de desembre. Els crítics de Copenhaguen van quedar confosos per l'estil de la nova Simfonia. Nielsen l'havia anomenat Sinfonia semplice (Simfonia simple). Ha estat la menys interpretada de les sis simfonies.

• 2 flautes, la primera doblant a flautí
• 2 oboès
• 2 clarinets en la (més tard en si bemoll)
• 2 fagots
• 4 trompes en fa
• 2 trompetes en fa
• 3 trombons (2 tenors, 1 baix)
• Tuba
• Timbales
• Glockenspiel
• Xilòfon
• Triangle
• Plats
• Tambor
• Bombo
• Cordes

Hi ha quatre moviments:

1. Tempo giusto
2. Humoreske : Allegretto
3. Proposta seria: Adagio
4. Tema con variazioni: Allegro

Segons Robert Simpson, a partir de la segona edició del seu llibre sobre Nielsen, aquesta obra pot ser parcialment autobiogràfica; el compositor acabava d'experimentar un gran èxit amb la seva Cinquena simfonia, però també havia patit una sèrie d'⁣infarts.^[3] Havia d'escriure diverses obres més, però en els sis anys restants de la seva vida, l'atmosfera de les seves obres va començar a canviar.

Com passa amb moltes altres obres de Nielsen des de la seva primera simfonia, aquesta utilitza la "tonalitat progressiva", no només començant en una tonalitat (sol major) i acabant en una altra (si bemoll), sinó que el canvi forma part del dramatisme de l'obra.

El repic d'un glockenspiel obre la simfonia, seguida d'una melodia en octaves tocada pels violins. El segueixen al seu torn figures actives i molt característiques als vents.

Igual que a la Cinquena Simfonia, hi ha una insinuació primerenca de la clau si bemoll en què la simfonia acabarà tancant, ja que la resposta del vent colpeja aquest si bemoll com una nota activa i desactivada en un passatge en sol major. L'estat d'ànim de l'obertura dona pas al malestar fugaç i, finalment, a dos esclats caòtics i inquietants (Simpson creu que reflecteixen els atacs cardíacs de Nielsen, en certa manera, encara que no afirma que la peça sigui programàtica), abans de tornar a calmar-se, a un tancament poc marcat però inquiet en la bemoll.

L'Humoreske és només per a vents i percussió. A les notes que Nielsen va escriure per a l'estrena de la simfonia, deia que el vent i la percussió en el moviment "es barallen, cadascú seguint els seus gustos i inclinacions"; ^[4] Nielsen va comparar això amb el món musical de l'època.

Proposta seria. En paraules de Simpson, diversos passatges en aquest moviment semblen girar entorn com serps que perseguissin les seves cues perdudes.

Fanfàrria, tema i variacions, fanfàrria-repetició i coda, sobre un tema força inestable en si bemoll. La novena variació, just abans de la repetició de la fanfàrria i la coda, té un so i un efecte com el de l'Humoreske. — Simpson ho compara amb un esquelet somrient; com en molts conjunts de variacions, va precedida d'una variació de tonalitat menor (una variació del menor paral·lel), però tan prolongada que quan arriba la seva última cadència menor és difícil d'entendre com una variació sencera. El crític Robert Layton ho ha descrit com un lament.

L'última nota de la peça és un si bemoll baix sostingut tocat amb força en dos fagots.

• Symphony No. 6. 6. The Carl Nielsen Edition, Royal Danish Library, 2001. ISBN 978-87-598-1027-9.