Setge d'Esglésies
El Setge d'Esglésies va ser una de les confrontacions entre la Corona d'Aragó i la República de Pisa durant la conquesta aragonesa de Sardenya. Fou instaurat l'estiu del 1323 i es va allargar fins ben entrat l'hivern quan els defensors pisans capitularen la rendició de la plaça. AntecedentsEn les Corts de Girona de 1321, Jaume el Just aconseguí que Sanç I de Mallorca oferís vint galeres, dos-cents cavalls, i un bon nombre de peons[1] per empendre la conquesta aragonesa de Sardenya i després, va viatjar als regnes d'Aragó i de València, d'on també va rebre ajuda. Hug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Càller.[2] Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós. L'1 de juny de 1323, les tres flotes, comandades per l'infant Alfons amb un total de 60 galeres, 14 naus i altres naus petites salpen cap Sardenya, i cinc dies després es concentren a Maó per evitar el mal temps,[3] i on s'hi uneix l'expedició de la Corona de Mallorca capitanejades per Huguet de Totzó.[1] El 12 de juny arriben a Sardenya,[4] i el 14, atraquen en el Golf de Palma di Sulci, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons. La flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa i els aragonesos ja eren en terra,[5] i els tres-cents cavallers alemanys i dos-cents arquers van desembarcar a Càller.[6] El setgeLes forces aragoneses es van dirigir a Esglésies, defensada per Vico Ronselmini i Iacopo da Settimo,[7] amb un castell i mines de plata importants per als pisans, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea, aliat de l'infant Alfons. Les forces combinades aragoneses, mallorquines i arborees es componien d'uns 20.000 homes, mentre que la vila disposava d'uns 700 soldats, entre ells 128 ballesters, així com les seves muralles.[8] El setge d'Esglésies va començar l'1 de juliol de 1323. Després de dos fracassats assalts el 6 i el 20 de juliol,[9] els assetjants eren incapaços de vèncer les muralles, de manera que van tallar les vies de subministrament per vèncer per inanició i obligar els defensors a rendir-se per desgast, mentre els ballesters defensors van causar grans pèrdues entre els atacants. Durant el setge, en el que moriren Guerau de Rocabertí i Desfar,[10] Gilabert V de Centelles i Artal de Luna y Urrea,[11] els pisans van interceptar la flota que duia Guillem Alomar amb reforços i queviures, i van capturar diversos vaixells i cremar-ne d'altres, i van haver de rebre el socors de Ramón de Sentmenat des de Goceano.[9] La calor, la humitat, i la malària aviat van delmar ambdues parts, de manera que les víctimes van ser prop de 12.000, i finalment la ciutat es rendí el 7 de febrer de 1324.[8] La guarnició es rendí amb honors i marxà a la defensa de Càller.[6] ConseqüènciesEls Dalmau VII de Rocabertí i Hug II d'Arborea es dirigiren cap a Castel di Castro,[12] que estava envoltada per aiguamolls salobres, i per aquesta raó van acampar en un turó, que van fortificar, en el mateix lloc es va construir la ciutat anomenada Bonaire. Mentrestant, Manfredi della Gherardesca aconseguí reforços, i el 25 de febrer arribà una flota de 52 vaixells amb cinc-cents cavalls i dos mil ballesters, i es va dirigir a socórrer el setge.[13] El 29 de febrer l'infant Alfons per terra i l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles per mar, derroten als pisans a la batalla de Lucocisterna, tot i que Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell, mentre la resta dels pisans es dispersava. Finalment, el 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret de Càller. Finalment, després de la derrota de pisans i genovesos a la batalla naval de Càller, van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven.[14] Referències
|