|
Ricard Lobo i Gil
Ricard Lobo i Gil (Barcelona, (1936) és un professor, escriptor, polític, editor i gestor públic català. Fou eclesiàstic de l'orde benedictí. És casat. Tingué una destacada actuació a l'Assemblea de Catalunya, i fou un alt càrrec del govern de la Generalitat de Catalunya. BiografiaDe jove va entrar a l'orde benedictí a l'Abadia de Montserrat. El pare Ildefons (Ricard) Lobo estudià Teologia a la Universitat del Laterà (Roma), on obtingué el doctorat amb especialització en Ciències Morals. Més tard completaria la seva formació amb la llicenciatura de Filosofia i Lletres (UAB) i amb estudis de Dret (UB). Professà de monjo al Monestir de Montserrat i al Monestir de Sant Miquel de Cuixà. A finals dels anys setanta formà part de les Comunitats Cristianes de Base a Barcelona. El 1970 s'incorporà juntament amb Lluís Maria Xirinacs a la Comissió de Serveis de les Comunitats Cristianes de Base,[1] un organisme de serveis creat per Josep Dalmau, Jaume Rodri, Josep Ribera, Joana Villemur i Vicenç Ligüerre. Aquest organisme instrumental coordinava unes vuitanta comunitats de base i mobilitzava unes tres mil persones. L'oposició al franquismeDes d'aquesta plataforma de serveis participarà en el procés de formació i en l'acte de constitució de l'Assemblea de Catalunya el 7 de novembre de 1971. El mateix any 1971, serà fundador junt amb Josep Dalmau i Lluís M. Xirinacs entre d'altres del Grup de No Alineats de l'Assemblea de Catalunya,[2][3] constituït inicialment per persones d'adscripció cristiana, però que de seguida s'obrirà a tothom i que aglutinarà persones i grups partidaris de l'Assemblea de Catalunya, però sense adscripció partidista al llarg del territori català. Com a membre de secretariat d'aquest grup serà present als òrgans de l'Assemblea de Catalunya. Continuarà participant des del Grup de No Alineats en totes les campanyes i actes de l'Assemblea. Durant el 1972 serà membre del consell de redacció de la Ràdio La Veu de l'Assemblea de Catalunya,[4] un programa de ràdio clandestí, que s'emetia tres cops per setmana, d'un quart d'hora de durada, un projecte que durà quatre mesos i que coordinava el periodista Jaume Fabre. El 28 d'octubre de l'any 1973 serà detingut a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, en una actuació que s'ha anomenat "la caiguda dels 113 de l'Assemblea de Catalunya".[5] A diferència de la resta de detinguts, Ricard Lobo i Lluís M. Xirinacs, per la seva condició d'eclesiàstics i en virtut del Concordat vigent, són alliberats per les autoritats franquistes. Farà front, però, a una acusació davant del Tribunal d'Ordre Públic[6] i una multa econòmica[7] de 200.000 pessetes. Continuarà participant en les tasques i campanyes des del Grup de No Alineats en totes les campanyes i actes de l'Assemblea fins a la seva dissolució el 1977.[8] El 1974 abandona l'orde benedictí i es secularitza.[9] Poc temps després contraurà matrimoni.[10] A partir de l'any 1974 contactarà amb el president de la Generalitat a l'exili Josep Tarradellas a Saint Martin le Beau, amb qui mantindrà contactes freqüents. Es convertirà en un ferm partidari del president a l'exili i d'accentuar el seu protagonisme en el procés d'avenç cap a la democràcia i de recuperació de la Generalitat històrica en contra d'altres corrents partidaris de limitar el paper del president Tarradellas com a símbol o de crear un organisme nou. El 13 de febrer de 1977 a Sant Cebrià del Rosselló serà nomenat[11] per formar part de l'Organisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat creat pel president Josep Tarradellas. Ricard Lobo serà present en les iniciatives de l'oposició unitària d'enderrocament del franquisme.[12] Trajectòria a l'etapa democràticaUn cop restablerta la Generalitat provisional, l'any 1978, el president Tarradellas el nomenà primer director del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) i, després, de les publicacions de la institució.[13] L'any 1980 el nou president Jordi Pujol el ratificarà. Restarà en el càrrec fins a l'any 2006. En els seus quasi vint-i-nou anys de trajectòria, modernitzarà el Diari Oficial i desenvoluparà les diverses col·leccions de la Generalitat. L'any 1992 va dimitir, però no se li va acceptar la dimissió, arran d'una acusació d'utilitzar el càrrec per convocar un míting de Convergència i Unió.[14] L'any 1981 s'adherirà a la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana, i el mateix any serà membre fundador del Club Arnau de Vilanova.[15] És membre del Consell de Sobirania i Justícia.[16] L'any 2011, juntament amb diferents personalitats (Miquel Sellarès, Jordi Carbonell, Blanca Serra) va donar suport a l'Assemblea Nacional Catalana durant la commemoració del 40è aniversari de la creació de l'Assemblea de Catalunya.[17] És autor de diversos llibres de narrativa i assaig, coautor de diverses obres col·lectives i autor de centenars d'articles de premsa.[18] És jurat del Premi d'Assaig Independentista Lluís M. Xirinacs.[19] Guardons
Obra
Referències
|
||||||||||
