|
Ramon Balius i Juli
Ramon Balius i Juli (Barcelona, 1928 - 10 de juny de 2016) va ser un metge, cirurgià i professor català, considerat pioner de la medicina de l'esport a l'Estat espanyol.[1][2][3] Fill de metge i pare de metges, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona el 1953, s'especialitzà en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia i en Cirurgia General i Medicina del Treball, i va obtenir el títol de doctor el 1973. Diplomat en Medicina Esportiva (1963) i especialista en Medicina de l'Educació Física i l'Esport (1966),[2] va iniciar la seva activitat quirúrgica amb el professor Pere Piulachs i Oliva a l'Hospital Clínic, posteriorment va ser cap quirúrgic del Centre Municipal d'Urgències i va finalitzar la seva activitat assistencial a l'Hospital del Mar. La seva tasca docent de Patologia Quirúrgica es desenvolupà a la Universitat de Barcelona, primer com a ajudant de pràctiques i posteriorment com a professor titular de Patologia Quirúrgica, i també a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a professor adjunt i titular.[3] Aquests estudis i la pràctica esportiva l'inclinaren a dedicar-se preferentment al camp de la medicina de l'esport, àrea que considerava molt desatesa. Coincidí amb els companys Jesús Galilea Muñoz, Josep Estruch Batlle i August Castelló i Roca, amb els quals va impulsar una revista dedicada a la Medicina de l'Esport amb el títol Apuntes de Medicina Deportiva, que posteriorment es convertiria en Apunts: medicina de l'esport. Era la primeria dels anys seixanta del segle passat i l'editava el Centro de Investigación Médico-Deportiva, depenent de la Residència Blume primer i, més endavant de l'INEF, en crear-se l'Institut.[4][2] Balius va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat a l'administració esportiva. Estigué vinculat al Centre d'Investigació Medicoesportiva de la Residència Blume i de l'INEFC, com a responsable de l'Aparell Locomotor, i fou cap del Departament de Ciències Mèdiques de l'INEFC. Fou organitzador i responsable del servei de Traumatologia i Rehabilitació del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès. Treballà al Centre d'Estudis d'Alt Rendiment Esportiu, del qual fou director (1990-1993), i fou cap de la secció de medicina de l'esport de la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1992 i 1993. Fou membre de la comissió mèdica i coordinador d'àrees assistencials dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i metge de pista en diferents competicions atlètiques d'àmbit estatal i internacional. Va introduir la medicina de l'esport a la universitat catalana. Fou coordinador de l'àrea de traumatologia de l'esport de l'Escola de Medicina de l'Educació Física i l'Esport de la Universitat de Barcelona, fundador el 1984, i president entre els anys 1987 i 1990, de la Societat Catalana de Medicina de l'Esport, i fundador i primer president de la Societat Espanyola de Traumatologia de l'Esport. Fou assessor mèdic de la Federació Catalana d'Atletisme i, com a membre de la comissió mèdica de la Federació Espanyola d'Atletisme, participà en els Jocs Olímpics de Múnic de 1972, i també com a metge de pista en diferents competicions atlètiques d'àmbit estatal i internacional.[1][4] Juntament amb altres companys va liderar, des de 1997, tot el procés reivindicatiu dels metges amb la Previsió Sanitària Nacional pel que fa a la cobertura de la jubilació. El COMB es va implicar en la seva lluita, juntament amb molts companys de Catalunya i de la resta de l'Estat, i va aconseguir així guanyar diversos judicis fins al reconeixement dels seus drets.[5] Més enllà de les publicacions estrictament científiques, Balius també va publicar, relacionats amb les seves inquietuds culturals, nombrosos articles sobre l'art aplicat a l'esport, en diverses revistes d'àmbit estatal i europeu. Precisament, dictà la lliçó inaugural del curs 2009-2010 de l'INEFC que versà sobre "Art i esport".[4] Reconeixements
Referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||||
