|
Pronom
El pronom és una categoria gramatical a la qual pertanyen les paraules el referent dels quals no és fix, sinó que es determina en relació amb altres que normalment ja s'han anomenat. Serveixen per a donar agilitat, claredat i cohesió al text.[1] Es refereixen sovint a persones o coses reals extralingüístiques, més que a substantius del mateix context.[2] A aquesta propietat de referir-se a altres elements, tant lingüístics com extralingüístics, se la denomina dixi. Totes les llengües humanes tenen pronoms. És freqüent que els pronoms expressin el nombre i fins i tot el gènere, i en les llengües flexives generalment expressen també el cas gramatical. De fet, és habitual que en el pronom s'expressin més categories gramaticals que les que s'expressen en el verb o el substantiu. Per exemple, en anglès els pronoms personals admeten gènere, però no pas els noms; en català admeten cas gramatical —a diferència dels noms—; i en xinès expressen el nombre, però en el substantiu aquesta categoria usualment no s'expressa. El pronom en la teoria gramaticalTècnicament, un pronom o element pronominal, igual que una anàfora, és una paraula el referent de la qual depèn del context lingüístic, ja que manca de significat lèxic. La diferència entre les anàfores i els pronoms és que les primeres requereixen un antecedent en el seu domini sintàctic local que el «regeixi» pròpiament; els pronoms, en canvi, no requereixen la presència d'un antecedent sintàctic, encara que generalment sí d'un antecedent discursiu. La gramàtica tradicional va caracteritzar imperfectament el pronom com una «paraula que substitueix al nom»; tanmateix, en l'anàlisi moderna aquest postulat no és correcte. El punt de vista modern considera que els pronoms són el nucli sintàctic d'un sintagma determinant, mentre que un nom és el nucli d'un sintagma nominal. Els pronoms són una categoria universal i totes les llengües tenen algun tipus de pronoms, com els personals/possessius i els díctics. En els pronoms possessius, i generalment també en els personals, totes les llengües distingeixen almenys tres formes o persones: primera persona (exclusiva) [+parlant][-oient], segona persona [-parlant][+oient] i tercera persona [-parlant][-oient]. Algunes llengües distingeixen, a més, altres persones corresponents a [+parlant][+oient] (1a persona inclusiva) i també diverses terceres persones obviatives. Finalment, des del punt de vista de les categories gramaticals, és freqüent que els pronoms expressin com a mínim tantes categories com els substantius. Per exemple, en anglès només els pronoms expressen gènere gramatical, que està absent en els noms. En xinès mandarí els pronoms personals sovint expressen nombre gramatical, el qual generalment no s'expressa en el nom. Els pronoms en catalàEl pronom en català és una categoria variable, ja que pot adoptar diferents formes segons el gènere, el nombre i la persona. És una de les poques categories que conserva restes dels casos i del gènere neutre del llatí. Els pronoms febles presenten la característica de poder apostrofar-se en presència d'un verb, i poden contraure sintagmes en un sol lexema. La majoria de pronoms actuals provenen dels corresponents pronoms llatins, si bé s'han perdut moltes de les formes dels indefinits i alguns s'han transformat en articles.
Els pronoms personalsEls morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[5]
En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, tant en la llengua parlada com en l'escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, s'acostuma a no dispensar-los.[5]
Pronoms personals fortsEls pronoms personals forts en català són els següents:[5]
En particular, la segona persona, en català, té tres graus de tractament, els quals fan variar el verb. En la pràctica, és a dir, en la llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual, mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[5] I encara en la llengua escrita, s'acostuma a prioritzar en l'administració la forma de "vós" perquè permet no distingir el gènere.
Pronoms personals feblesEls pronoms personals febles són paraules de significat variable que serveixen per evitar la repetició d’un nom o d’un sintagma nominal que ja ha aparegut en una oració anterior.[6]
Tenen les característiques següents:[6]
Pronoms personals febles de complement directe
Pronoms personals febles de complement indirecte
Combinació dels dos pronoms febles (CD i CI). A la major part del domini lingüístic, quan el complement indirecte singular li es combina amb el complement directe determinat —el, la, els, les— es transforma en hi i s’inverteix l’ordre de col·locació.[6] Pronoms reflexiusEls pronoms reflexius en català són els següents:[8]
Els pronoms reflexius febles són pronoms personals àtons que tenen com a antecedent el subjecte de l’oració en què apareixen, com a l'exemple següent:
El pronom es i els altres pronoms reflexius febles poden fer diferents funcions:
Pronoms recíprocsUn pronom recíproc és un pronom personal que té com a antecedent un subjecte que expressa una pluralitat d'entitats, generalment humanes, que realitzen i reben mútuament l'acció expressada pel verb.[9] Poden actuar com pronoms recíprocs ens, us i es.[10] Pronoms demostratiusEls pronoms demostratius neutres són els següents:
Pronoms indefinitsEls pronoms indefinits són els següents:[11] algú, alguna cosa, res, quelcom* un, una, un hom,* hom* ningú, res/re, cap cosa, cap cadascun, cadascuna / cada un, cada una cadascú / cada u tot, tothom altri,* altre, altra cosa qualsevol, qualssevol / qualsevulla,* qualssevulla* tal, en tal, en tal i en tal altre tots dos, totes dues; ambdós,* ambdues* qualcú,* qualque cosa* Les formes marcades amb un asterisc indiquen que els indefinits són formes arcaiques, dialectals o molt formals.[11] Alguns indefinits també poden funcionar com adjectius si acompanyen un nom. També hi ha altres indefinits que sempre actuen com adjectiu, igual com n'hi ha que només actuen com pronom (com algú o res).[11] Pronoms interrogatiusEls pronoms interrogatius s’utilitzen per construir oracions interrogatives, o sigui per fer preguntes, exclamatives i admiratives. El pronoms interrogatius en català són els següents:[12]
Pronoms relatiusEls pronoms relatius remeten a un element nominal prèviament aparegut en l'oració, o bé implícit, i introdueix una oració subordinada que fa funció d'adjectiu o substantiu.[13]
Els pronoms en altres llengüesTotes les llengües humanes tenen pronoms, encara que amb algunes variacions:
En la majoria de llengües indoeuropees, així com en japonès, hi pot haver més d'un pronom de segona persona, segons el grau de proximitat i respecte que es tingui per l'interlocutor.
Vegeu també
Referències A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pronom
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
