Primera Crisi Marroquina
La Primera Crisi Marroquina, també coneguda com a Crisi de Tànger, va ser un conflicte diplomàtic entre l'Imperi Alemany, la República Francesa i Espanya entre el març de l'any 1905 i el maig del 1906.[1] CrisiLa crisi es va produir quan aquest any el Kàiser Guillem II d'Alemanya va desembarcar a Tànger i va visitar el 31 de març el Sultanat del Marroc, ja que Alemanya, insatisfeta per no tenir prou colònies a Àfrica, va decidir provocar un conflicte al nord d'Àfrica. Aprofitant que Marroc no era propietat de cap imperi, sinó que tenia només influències d'Espanya i França, va aprofitar Guillem II per a fer costat al sultà marroquí Abd al-Aziz ben al-Hasan en la lluita per la independència que duria Marroc a ser un protectorat alemany.[2] ConseqüènciesEls francesos van fer amb els espanyols la Conferència d'Algesires, en la que Espanya adquireix amb França obligacions per exercir un protectorat al Marroc al Rif mentre França a la resta.[2] En 1911 el Marroc estava en completa anarquia i tropes franceses van ocupar la capital del Marroc, Fes mentre Espanya va ocupar Larraix i Alcazarquivir i Alemanya va enviar una canonera a Agadir, donant lloc al Tractat de Fes pel qual Alemanya renunciava al Marroc, i acceptava el Protectorat francès del Marroc, a canvi de la cessió de la colònia de Nou Camerun, que s'uniria al Camerun Alemany.[3] El 1912, amb el suport d'Alemanya, França va realitzar el repartiment amb Espanya del Marroc pel tractat hispano-francès, establint-se el Protectorat espanyol al Marroc[4] amb un territori nord (Jebala-Rif) i un altre sud (Tarfaya). Referències
|