|
Plotí
Plotí (grec antic: Πλωτίνος, llatí: Plotinus; 205 - 270) fou el principal filòsof del neoplatonisme,[1] corrent que integrà també Numeni d'Apamea, Porfiri, Jàmblic i Procle. Fou alumne d'Ammoni Sacas (que havia volgut harmonitzar Aristòtil i Plató), com també ho fou Orígenes, i mestre de Porfiri. Posteriorment, altres pensadors, especialment de creences cristianes, com Agustí d'Hipona i Boeci, mostraren una forta influència (per filiació) de Plotí i del neoplatonisme. L'obra de Plotí és en essència un "gran i original" comentari de les obres de Plató, d'una forma molt més estructurada de com ho va fer Filó d'Alexandria. Atret per l'idealisme platònic, va desenvolupar la seva filosofia incorporant-hi elements cristians amb idees filosòfiques gregues i orientals. La seva obra principal foren les Ennèades, una compilació dels tractats que escrigué de l'any 253 fins a pocs mesos abans de la seva mort, 17 anys més tard. La tasca de recopilar els tractats i organitzar-los com a llibre va ser feta per Porfiri, que les agrupà en sis grups de nou (en total, 54 tractats). En les Ennèades, Plotí explica les lliçons que impartia en la seva escola a Roma. Tota la seua obra va ser ordenada per un metge atenès, Eustoqui d'Alexandria, molt amic del filòsof, que també el va acompanyar en la seua malaltia final el 270. Algunes dades biogràfiquesPorfiri va informar que Plotí tenia 66 anys quan va morir l'any 270, el segon any del regnat de l'emperador romà Claudi II, donant-nos així l'any del naixement del seu mestre al voltant del 205. Eunapi va informar que Plotí va néixer a Licos, que podria referir-se a la moderna Asyut a l'Alt Egipte o a la Licòpolis deltaica, al Baix Egipte.[2] Això ha portat a especulacions que podria haver estat egipci nadiu, egipci hel·lenitzat,[3] grec o romà.[4] Segons Suides va néixer a Licòpolis a Egipte; possiblement fou d'ascendència romana, llibert o fill d'un llibert. Va participar en l'expedició de l'emperador Gordià III (242), a la mort del qual es va retirar a Antioquia.[5] Doctrina filosòficaEn essència, la filosofia de Plotí és contrària a la visió dels gnòstics, que presentaven el món com el lloc del mal, i ofereix un cosmos perfecte, bo, diví. Segons Plotí, el cosmos (la realitat) té un ordre jeràrquic, sense fissures, i això té una interpretació no tan sols estrictament cosmològica sinó també teològica i espiritual. Cadascun dels nivells de l'ésser dins d'aquest ordre rep el nom d'hipòstasi. HipòstasiLa dualitat platònica entre les idees i les coses es resol en una unitat de l'ésser, l'existència de l'un, del qual tot emana i al qual tot torna. L'un és el primer principi, la primera hipòstasi. L'un només es pot definir de forma negativa, ja que és inefable, incognoscible, indeterminat, absolutament transcendent, i no necessita res (existeix per si mateix). S'identifica amb el bé platònic. El que fa que l'un es conegui a si mateix no pot ser el pensament, ja que es troba per sota d'aquest en nivell d'ésser, sinó la contemplació de si mateix: en aquest aspecte, guarda similituds amb el primer motor immòbil d'Aristòtil. D'aquest provenen tots els éssers existents per emanació, no per creació, com defensa la visió cristiana de la creació ex nihilo ('del no-res') del món. Per mitjà de l'emanació, allò que és superior, en el sentit de més perfecte, produeix, per sobreabundància, els seus inferiors. El mateix Plotí compara el fenomen de l'emanació a la irradiació de llum des del Sol, que sembla il·luminar-nos sense que aquest fet alteri la seva naturalesa en fer-ho. Les tres hipòstasis que participen en el procés de l'emanació són: un, nóus, ànima. La primera emanació de l'un és el nóus, la Intel·ligència, seu de les idees platòniques i del pensament extratemporal, identificat metafòricament amb el demiürg platònic que es presenta en el Timeu de Plató. D'aquest emana l'ànima, que Plotí subdivideix en l'ànima del món i l'ànima humana. Per acabar trobem la matèria, que és el grau més imperfecte de l'ésser, i que ja no es considera una hipòstasi. Així, la formació dels éssers corporis s'ha d'entendre com a il·luminació de la matèria, que rep la perfecció per emanació de les tres hipòstasis superiors. Moviment del cosmosLa jerarquització en hipòstasis de Plotí converteix el cosmos en una estructura ordenada. De fet, pensa el cosmos com una realitat viva, eterna, orgànica, perfecta, i bella. Com a entitat viva, necessàriament ha de tenir moviment. Aquest moviment consta de dues fases, i és interpretable tant en sentit cosmològic com religiós:
Cap dels dos moviments és complet per si mateix, ja que cal un moviment doble acompanyat de descens i d'ascensió. Forma de coneixement i virtutEl coneixement només pot ser autèntic si està lligat a la contemplació mística de la unitat. Tanmateix, això planteja un problema, ja que l'un resulta incomprensible en estar més enllà de l'ésser humà. Per a Plotí, l'única manera de superar aquesta aparent contradicció és no perdre el coneixement de l'un, ja que l'autèntic coneixement és precisament el de l'incognoscible. El coneixement que no es dedueix de l'un no té punt de partença. Així, el coneixement tan sols es pot entendre com un procés dur d'ascensió de l'ésser humà. Els quatre graus del coneixement que descriu Plotí es corresponen amb els graus de virtut:
Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plotí
|
||||||||||||||||||||||||||
.JPG)
