|
Pica d'Estats
La Pica d'Estats o Pui de Sotllo (en occità: Pica d'Estats, en francès: Pique d'Estats) és una muntanya de 3.143,45 metres d'altitud al Pirineu axial entre la comarca del Pallars Sobirà i el departament francès d'Arieja.[1] És el cim més alt de Catalunya.[2] Està situada al final de la Vallferrera i de la ribera de Sotllo, dins l'àrea protegida del Parc Natural de l'Alt Pirineu. És el punt culminant del massís del Montcalm i està constituïda per tres pics, poc separats l'un de l'altre: el pic central o Pica d'Estats (el més alt), el pic occidental o pic Verdaguer (3.129 m) i el pic oriental o punta de Gabarró (3.114,6 m), on hi ha un vèrtex geodèsic. La paret sud de la muntanya, solcada per nombroses canals, s'aboca a la coma d'Estats, formant el frontal del circ glacial on s'ubica l'estany d'Estats. La carena que uneix el pic de Sotllo, la Pica d'Estats i el pic Rodó de Canalbona, marca el límit fronterer entre Espanya i França, i l'existent entre Catalunya i Occitània en aquest sector, amb una orientació general que va de nord-nord-oest a sud-sud-est. Aquest cim està inclòs al repte dels 100 cims de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).[3] Sobre el nom del cimLluís Marià Vidal ja constatava el 1895 que «el nom d’Estats amb què coneixen el cim els mapes francesos és absolutament desconegut a Àreu i els seus contorns. «Aquí tan sols es coneix amb el nom de Sotllo» i que «jo reemplaçaria el nom d’Estats, que és estranger, pel de Sotllo, que és català».[4] En el mateix article, Vidal explica (1897) que els habitants del vessant català no tenen un nom diferenciat per a cadascun dels cims, i que tots els estanys, comes i pics són de Sotllo. Finalment, i després d'haver expressat les seves preferències, conclou: «Reservarem, no obstant, el nom especial de Pica d'Estais per al pic central, ja que aquest, no havent estat objecte de treballs científics oficials ni particulars en el nostre país, no ha estat anomenat en les publicacions espanyoles».[5] De fet els excursionistes catalans de l’època fan la mateixa constatació. Joan Coromines explica que la gent del país anomenava la Pica d’Estats com a Pui de Sotllo.[6] Aquest darrer nom també apareix indicat en una de les plaques de dalt del cim per al nom català.[7] Entorn natural
Rutes normals d'ascensLes rutes o vies normals per pujar a la Pica d'Estats, tot i que no presenten cap tram on calgui grimpar o escalar, sí que poden comportar dificultats depenent de la temporada, la innivació i les condicions meteorològiques adverses que, a l'alta muntanya, són canviants i evolucionen molt ràpidament. Entre novembre i fins a finals de juny, poden ser molt útils o necessaris el piolet, els grampons i fins i tot la corda. La ruta és llarga i cal comptar amb l'equipament escaient i reserves d'aliment i líquid suficients. Des del Pallars Sobirà per Vallferrera La ruta normal d'ascens es fa pel refugi de Vall Ferrera (FEEC) i es pot realitzar en un o dos dies, depenent de la preparació física. És important matinar i sortir ben d'hora. Accés fins a l'inici de la ruta: A Llavorsí, se segueix la carretera L-504 i després la L-510 fins a Àreu, des d'on es pren la pista que porta cap al Pla de la Selva continuant fins a l'aparcament de la Molinassa. El camí baixa i travessa els torrents d'Arcalís i d'Areste fins al refugi. Del refugi (1.901 m) s'agafa el sender, molt fresat, que guanya alçada fent llaçades, deixant el fons del barranc d'Areste a la dreta. Arribant a sota unes dalles se segueix a l'esquerra en direcció nord-oest, flanquejant en alçada fins al barranc de Sotllo i es continua, deixant el fons del torrent a l'esquerra i posant atenció al tram rocallós on el camí descendeix gairebé fins al fons del barranc, per continuar fins al pont de la Socalma (2.121 m) on el sender passa a l'altre costat. En aquest punt la vall s'obre i el sender continua passant els llacs de Sotllo i d'Estats per la nostra esquerra i enfilant la coma d'Estats, en forta pujada fins al Port de Sotllo (2875 m). Es baixa uns 50 metres pel vessant nord i es flanqueja a la dreta, sota unes roques (en aquest tram a l'obaga, sovint hi trobem neu força glaçada), fins a la cometa d'Estats i se segueix pujant en direcció est. Abans d'arribar al Port de Riufred, es gira a la dreta en direcció sud per guanyar la carena i fer els darrers metres fins al cim. La tornada es fa pel mateix itinerari. Des de l'Arieja per l'Artigue La ruta normal es fa pel refugi de Pinet (FFCAM) (2.240 m) generalment en dos dies. Un dia per arribar fins al refugi i un segon dia per pujar al cim. Accés fins a l'inici de la ruta: sortint de la carretera D108 després d'Ausat (Auzat), es passa pel poble de Marc i es deixa a l'esquerra la carretera que va a l'estany de Soulcem i es continua per la carretera D66, a la dreta, que va cap a l'Artigue. La carretera creua l'Artigue fins a l'aparcament de la central hidroelèctrica. Primer dia: La caminada comença amb un sender fàcil vora el riu de l'Artigue. Més endavant, una passera permet creuar cap al marge dret del riu. Al cap d'uns minuts, s'arriba a una bifurcació per anar a les cascades de l'Artigue. Se segueix a l'esquerra el sender que puja fent llaçades pel bosc en direcció als orris de la Nouzère (1.679 m) i l'estany Sord, des d'on s'arriba al refugi de Pinet després de superar un bon pendent. Segon dia: Del refugi, es pren un sender costerut que segueix la Valleta de Bars, flanquejant i guanyant alçada. Al cap d'una hora la vall es tanca i s'arriba a prop de l'estany d'Etats (2.415 m) on el camí es desvia cap a l'esquerra i puja fort per arribar a l'estany de Montcalm (2.557 m). La pujada continua superant successius ressalts rocallosos fins al collet de la Cometa (2.900 m), accedint a la part alta de la cometa d'Estats, des d'on es pot pujar també al cim del Montcalm. D'aquí girem en direcció Sud i després a l'esquerra la curta carena fins al cim. La tornada segueix el mateix itinerari.  Altres rutes
HistòriaPrimeres ascensionsLa primera ascensió s'atribueix a Henry Russell i Jean-Jacques Denjean el 1864, tot i que algunes versions contenen que el cim hauria estat assolit amb anterioritat per topògrafs francesos que realitzaven mesuraments altimètrics.[9][10] Una segona ascensió s'atribueix a Jacint Verdaguer el 1883, partint des d'Auzat i passant pel Montcalm. Això és el que consta en el seu diari i en les ressenyes dels seus viatges i excursions pel Pirineu entre 1882 i 1883.[11][12] El cim occidental és anomenat pic Verdaguer en homenatge a l'insigne poeta i excursionista català. Aquell mateix any 1883, Maurice Gourdon, va fer el cim des d'Àreu i Lluís M. Vidal hi va ascendir el 1897 també pel vessant català. La primera ascensió hivernal la va fer l'alpinista i escalador Lluís Estasen el 1924. El metge Pere Gabarró i Garcia fou l'autor de la via Gabarró, una nova via d'accés a la Pica d'Estats.[13] El 1934 va ascendir al cim pel crestall oriental. En homenatge a la figura del cirurgià i excursionista, el cim oriental va passar a anomenar-se punta Gabarró.  La creu del cimLa primera creu de ferro, forjada a la ferreria de Josep Ribes, a Àreu, va ser portada i fixada al cim per un grup d'escoltes dirigits per Antoni Batlle el juliol de 1936. Aquesta petita creu, que va ser retrobada el 1994, va desaparèixer del cim durant uns anys i va ser substituïda per una rèplica d'alumini l'estiu de 1982, portada i fixada per excursionistes i escoltes que, alhora, van efectuar una primera neteja de deixalles de la coma d'Estats. Aquesta rèplica de la primera creu, també va desaparèixer del cim. L'actual gran creu de ferro va ser fixada el dia 24 de juny de 1994. Dissenyada i forjada pel muntanyenc i escalador Jordi Àlvarez Garcia al seu taller de serralleria, va ser transportada fins al cim des del pla de Boet en un helicòpter. La instal·lació la va realitzar un grup de voluntaris dirigits per l'activista i muntanyenc Josep Sicart i Tauler. Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pica d'Estats
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
