Pau Costa (Vic, juny de 1663[Nota 1] o 1672[1] – Cadaqués, 7 de novembre de 1726[Nota 2] o 1727[1]) fou un dels escultors catalans més prestigiosos d'estil barroc. També va ser el responsable de la introducció dels models escultòrics de l'alt barroc romà, especialment en l'òrbita romana de Carlo Maratta. Fou propietari d'un dels tallers més actius del primer terç del segle xviii.
D'origen vigatà, la seva trajectòria laboral el portà a treballar en diverses poblacions de la Catalunya central (com a Barcelona o Berga) i de la diòcesi de Girona, deixant el seu primer taller de Vic en el qual havia començat la seva trajectòria com a mestre independent.
Es casà dos cops, primer amb Teresa Cases, filla del mestre de cases Pere Cases, amb la que tingué dos fills, Pere i Teresa; a la mort de la primera es casà en segona núpcies amb Maria Perelló, filla de l'escultor Miquel Perelló. Fruit d'aquest segon matrimoni nasqueren dues filles, Maria i Josepa, i un fill, Antoni Costa i Perelló. Els seus dos fills seguiran les petjades artístiques del pare: Pere Costa i Cases serà un dels escultors i arquitectes més importants de l'estil barroc català del segle xviii, mentre que Antoni Costa i Perelló ingressaria al col·legi d'argenters de Barcelona.
Biografia i obra
Primera època: anys de joventut i formació (1663–1688)
Detall del retaule de l'Anunciació a la Catedral de Girona. Obra de Pau Costa (1710–1724)
Pau Costa nasqué a Vic a mitjans del mes de juny de 1663. Era fill del pagès vigatà Josep Costa (originari del mas Costa de Taradell)[Nota 3] i de la seva esposa Arcàngela (de cognom i procedència desconeguts). Fou apadrinat per Pau Solà, també pagès de Vic i per l'esposa de Jaume Costa, germà de Josep Costa i aleshores propietari del mas Costa. Després de néixer Pau Costa, tingueren una filla de nom Maria, la qual compartí amb Pau Costa una part dels escassos béns de la família quan els pares faltaren.
Quan Pau Costa tot just tenia nou anys començà a fer d'escolà al convent de Sant Josep, on acudí durant els tres anys següents i regularment per ajudar-los a bastir el convent del carrer de Manlleu, ja que els religiosos carmelitans descalços feia més de vint anys havien començat les obres i encara no les havien finalitzat. Sembla que, mentre estigué al servei dels carmelitans, el noi es mostrà afable i amb bona disposició per al treball, qualitats que mogueren els religiosos a tenir cura de la seva educació i, més endavant, a proporcionar-li una bona formació professional.
L'any 1676, Pau Costa quedà prematurament orfe de pare i mare en morir en un curt interval de temps (possiblement víctimes d'una mateixa malaltia) ambdós progenitors. Aquest mateix any, per iniciativa dels pares carmelitans, ja que cap familiar es va voler fer càrrec d'ell, començà a aprendre l'ofici de fuster sota les ordres de fra Josep dels Àngels al taller que s'havia instal·lat en el recinte del nou convent per construir les peces de fusta necessàries per cobrir l'edifici.
La feina de paleta pel cobriment de l'edifici estigué a càrrec d'un dels mestres més actius de Catalunya, Pere Cases. Fou probablement allà quan Pau Costa i Pere Cases es conegueren i iniciaren una relació que en un futur havia d'incidir decisivament en la vida de Costa, tant en l'àmbit laboral com en el personal, ja que es casaria amb Teresa Cases, filla del mencionat mestre de cases.
L'any 1678, en observar els religiosos la facilitat per al dibuix que tenia el seu protegit, es replantejaren el futur professional del jove i consideraren que li seria més profitós dedicar-se a l'escultura que a la fusteria. Consegüentment, donaren a Pau Costa la possibilitat d'iniciar un segon aprenentatge i en el mes de maig de l'esmentat any li facilitaren l'ingrés al taller que Pau Sunyer (fuster i escultor tallista) tenia a Manresa; en ell hi va romandre sis anys per aprendre l'ofici d'escultor.
Durant els anys d'aprenentatge al taller, Pau Costa coincidí amb Joan Francesc Morató, escultor vigatà com ell, que, almenys entre 1674 i 1678, treballà a les ordres de Pau Sunyer.[2] És possible que també coincidís amb Isidre Espinalt, escultor originari de Sant Joan d'Oló que probablement també es formava al costat del mestre escultor manresà.
Quasi no es tenen notícies del període de formació de Pau Costa i no li coneixem cap treball com a mestre fins a l'any 1688, quan el trobem novament a Vic al capdavant del seu propi taller.
Segona època: creació del taller propi (1688–1726)
Retaule de Sant Narcís a la capella de sant Andreu de la Catedral de Girona. Obra de Pau Costa (1718–1724) amb pintura de Antoni Viladomat (1718–1724).
La documentació localitzada fins ara fa pensar que Pau Costa s'establí a Vic vers el 1687, després d'haver ingressat (en una data desconeguda) a la confraria de Sant Josep, Sant Just i els Quatre Sants Màrtirs, formada pels fusters de la ciutat i per mestres d'altres oficis afins, entre ells els escultors. El taller de Pau Costa proporcionà els coneixements bàsics de l'ofici a diversos aprenents i donà feina a un bon nombre de fadrins,[Nota 4] alguns d'ells escassament coneguts —potser perquè moriren joves o perquè mai no es responsabilitzaren personalment de cap obra— i altres que arribaren a fer-se un lloc entre els escultors del seu temps. Alguns dels aprenents que van passar pel taller del mestre van ser: Francesc Balmes, Pere Casassas (actiu col·laborador de Pau Costa), Pere Estrada, Josep Lluch, Marià Miralles o Ramon Vila.
Retaule de Santa Maria de Cadaqués
La primera obra en la qual sabem que treballà és el retaule de Sant Libori de l'església de Nostra Senyora de la Pietat en 1688. Posteriorment va realitzar l'obra del retaule major de l'església de la Mercè a Vic, juntament amb l'escultor Joan Vila que en aquell moment residia en aquesta ciutat. L'associació amb altres escultors va ser una pràctica a la qual mestre escultor recorregué amb freqüència durant els anys posteriors, potser per “no voler assumir tota la responsabilitat ell sol i buscar suport en altres artesans”.[3]
L'obra de Pau Costa obtindrà molta demanda i ell distribuirà la producció per diferents tallers oberts en les poblacions on tindrà les comandes més importants, cosa que va fer que continués proporcionant feina a nombrosos escultors, alguns emparaulats i altres que havien treballat amb ell anteriorment. Al costat dels escultors hi treballaven nombrosos fusters o arquitectors, artesans que tenien cura de la construcció i el muntatge de l'estructura arquitectònica dels retaules, com Eudald Galtaires, Genís Montsec o Baltasar Barnada.
L'any 1692 Pau Costa contragué matrimoni amb Teresa Cases, filla de Pere Cases, el mestre de cases que en aquell temps s'encarregava de les obres més importants de Vic i que havia pogut estendre la seva activitat a Barcelona, Berga, Girona i Castellfollit de la Roca. El vincle familiar creat per l'enllaç probablement donà lloc a l'estreta col·laboració que Pau Costa i Pere Cases mantingueren en els pocs anys de vida que li quedaven al segon; també és possible que el matrimoni fos la cloenda d'un acord de col·laboració professional prèviament existent entre ells per raó de la precària salut del mestre de cases. Aquesta relació inicià l'expansió geogràfica de l'activitat de l'escultor i, sobretot, la diversificació de les seves ocupacions. Quan Pere Cases faltà, Pau Costa continuà les obres iniciades pel mestre de cases a la fortificació d'Hostalric (i possiblement també a la de Castellfollit de la Roca i Girona que el mestre de cases no finalitzà) i, a títol personal, s'integrà en dues companyies formades a Barcelona per executar diversos treballs de fortificació a la capital del Principat, potser en substitució del seu sogre en negocis prèviament emparaulats per ell.[4]
Durant els anys 1693 i 1695 nasqueren els seus dos fills fruit del matrimoni amb Teresa Cases. Primer nasqué Pere, que esdevindria un dels escultors catalans més importants del segle xviii i que tal com va dir l'estudiós Carles Dorico serà el responsable de l'evolució de la retaulística catalana cap al llenguatge del classicisme; dos anys després, nasqué Teresa que es casaria amb el blanquer vigatà Josep París.
Durant la darrera dècada del segle xvii, els treballs que Pau Costa portà a terme a Girona i a la rodalia de Berga no impediren que el taller que l'escultor tenia a Vic mantingués l'activitat. A més dels retaules que, dia a dia, anaven consolidant el seu prestigi, del seu taller també sortiren obres de menys rellevància però que proporcionaven feina als operaris que l'integraven i eren un bon complement als ingressos dels mestres. Aquestes obres podien ser tant de mobiliari o decoració de capelles com de realització de làpides esculpides per sepultures.
Del 1696 al 1699 fou l'oficial fuster del capítol de la Catedral de Vic, per al qual realitzarà diferents petites tasques. Aquesta feina li proporcionà uns honoraris fixes anuals però, passats tres anys, l'escultor presentarà la seva renúncia voluntària davant el capítol i serà acceptada.
A partir de l'any 1704 la seva activitat creix considerablement, sobretot fora de la ciutat de Vic. Decideix mantenir el taller del carrer Sant Sadurní, però optà per traslladar part de les seves eines i dels operaris que l'ajudaven a les diferents poblacions on el volum de la feina ho requeria. La primera ciutat on obrí un altre taller a part del de Vic fou Olot on l'escultor acudí per realitzar l'encàrrec del retaule de la capella de la confraria deNostra Senyora del Roser a l'església de Sant Esteve (que encara avui es conserva); posteriorment residirà i muntarà un altre taller a Cassà de la Selva i a Torelló. Durant bona part de la segona dècada del segle xviii tots aquests encàrrecs el mantingueren lluny de la seva ciutat d'origen, motiu pel qual la decideix llogar les cases del carrer de Sant Sadurní on havia treballat i residit més de deu anys.
L'any 1712 el seu fill Pere va superar l'examen d'ingrés al gremi d'escultors de Barcelona i serà a partir de llavors que s'integrà al taller del seu pare. Des del 1712 fins al 1722 el seu fill no només aportà el seu treball al taller familiar sinó que també integrà les idees renovadores que havia adquirit durant el seu aprenentatge a Barcelona gràcies a la relació que mantingué amb els artistes arribats amb la cort de l'arxiduc Carles d'Àustria i, en especial, amb Ferdinando Galli Bibiena.[Nota 5]
Durant el temps de l'estança de la família Costa a Palafrugell per la realització del retaule major de l'església de Sant Martí (1709–1712), l'esposa de Pau Costa es posà malalta i morí. La viduïtat no durà gaire, ja que l'escultor decidí casar-se en segones núpcies amb Maria Perelló, filla de l'escultor Miquel Perelló amb la que va tenir dues filles, Maria i Josepa i un fill, Antoni Costa i Perelló qui amb el temps s'instal·laria a Barcelona i ingressaria al col·legi d'argenters de la ciutat.[5]
A causa de la seva avançada edat, a partir de l'any 1725 la salut de l'escultor dia rere dia anava deteriorant-se; tot i això no va deixar d'acceptar diferents encàrrecs. Els seus últims tres encàrrecs de retaules (dos per la Catedral de Girona i un per la confraria de fusters d'Olot) no van poder ser ultimats per ell en no tenir forces per afrontar-los: es trobava afectat per una malaltia que a poc a poc limitava la seva activitat i va patir greus problemes econòmics. A l'inici de novembre de 1726 morí a Cadaqués i fou enterrat al cementiri de la vila el dia 7 del mateix mes.[6]
Abans d'entrar a descriure una de les seves obres, cal esmentar que moltes d'elles no les hem pogut conservar a causa dels incendis patits entre el 1936 i el 1939 que van fer que moltes de les seves obres es perdessin. El coneixement que en tenim d'elles és a través d'una nombrosa quantitat de documentació d'arxiu conservada o a través de fotografies realitzades abans d'aquests anys.
Anàlisi de l'obra més coneguda
El retaule major de Santa Maria d'Arenys de Mar (1706–1709)
Retaule de Santa Maria d'Arenys de Mar
Un primer projecte per al retaule de Santa Maria d'Arenys es va iniciar el 1682 a càrrec del famós escultor i arquitecte Francesc Santacruz,[Nota 6] ciutadà de Barcelona. El retaule havia d'alçar-se sobre el bancal de pedra que anys enrere havia presentat el mateix artista.
Tanmateix, aquest primer projecte no va prosperar i l'any 1706 es va fer un nou encàrrec a Pau Costa. El retaule s'havia de construir d'acord amb «lo modello o trassa de dit retaula fet per dit Pau Costa», a qui, malgrat assignar-se-li l'autoria del model, se li prohibí taxativament «aportar-se'n aquell fora dita present villa». L'escultor es comprometé a tenir acabat el retaule en el termini de vuit anys, però el 14 d'abril de 1709, amb la feina ja molt avançada, l'escultor signà un nou contracte amb els administradors de l'obra en el qual s'obligà a deixar la tasca totalment enllestida el 15 d'agost d'aquell mateix any.[7] Amb posterioritat, entre 1711 i 1712, es va fer la policromia i el daurat del conjunt, que d'aquesta manera assolia el seu aspecte definitiu.
El retaule consta de cinc carrers adaptats al marc arquitectònic formant una àmplia concavitat. El carrer principal té dues fornícules: la del titular, l'Assumpta suspesa sobre una massa d'àngels i núvols, que s'inicia cap a la meitat del primer cos i es prolonga cap al segon. A sobre d'aquesta, la segona fornícula ocupa bona part del segon cos que envaeix l'àtic. La fornícula del titular és amplia i profunda, ricament ornamentada on el titular l'emplena quasi en totalitat. La segona fornícula és amb forma el·líptica i menys profunda.
El carrer central i els laterals apareixen separats a través de columnes adossades a un costat i l'altre. És a les columnes del primer cos quan per primera vegada el mestre escultor fa servir la columna salomònica alternant-la amb una altra que no ho és però que sí que conté una gran riquesa ornamental. El terç baix de les columnes tenen figures d'angelets adossats; són unes columnes que continuen sent molt barroques.
Els primers carrers laterals tenen escenes en baix relleu de disposició el·líptica. Les fornícules laterals dels extrems s'omplen amb figures de sants. Totes les el·lipses, tant les dels relleus, del manifestador i de les fornícules, no tan sols contribueixen al barroquisme dels retaules sinó també a la seva harmonia.
Al bancal apareixen figures dels evangelistes (encara que només es conserven dos després de la Guerra Civil).
L'entaulament que separa el primer del segon cos es caracteritza pel seu dinamisme i riquesa ornamental: els entaulaments uneixen la concavitat dominant amb concavitats a les voltes que es formen sobre les fornícules dels carrers laterals, on apareixen sis àngels en dinàmiques postures i actituds. L'entaulament que separa el segon cos de l'àtic també és còncau ornamentat, amb diversos plans, i que conté quatre grans àngels en moviment.
L'àtic es compon de figures escultòriques de les virtuts de la Fe i l'Esperança.
Retaule de Sant Libori de l'església de Nostra Senyora de la Pietat. Vic, 1688. Desaparegut.
Retaule major de l'església del convent de Nostra Senyora de la Mercè (basament, sagrari i grades). Juntament amb l'escultor Joan Vila i acabat per Joan Francesc Morató. Vic, 1690. Desaparegut.
Retaule de la Immaculada Concepció, sant Francesc i santa Teresa per la capella del santuari de la Mare de Déu de Queralt. Col·laboració de Pere Casassas. Berga, 1701–1703.
Confessionari per la catedral de Vic, 1701–1703.
Model de fusta d'una imatge de Sant Agustí per a la col·legiata de Santa Maria. Fet en plata per l'argenter Joan Matons. Manresa, 1701–1703.
Retaule de la confraria de Nostra Senyora de Loreto. Girona, 1702.
Retaule dels sants Màrtirs de l'església parroquial de Sant Martí de Mura. Mura (Bages), 1703.
Retaule major de l'església parroquial de Sant Feliu de Torelló. Ajudat pel fuster Genís Montsec i l'escultor mallorquí Miquel Perelló. Osona, 1706. Desaparegut en 1936. Fotografia antiga
Esculpir la làpida de la viuda de Jacint Parrella i el retaule de la capella de la mateixa família Parrella a Sant Feliu de Torelló. Osona, 1706.
↑Els llibres de baptisme de la parròquia de Catedral de Vic foren destruïts pel foc l'any 1936, però el doctor Eduard Junyent havia pres nota d'algunes partides de baptisme entre elles la de Pau Costa realitzat el 19 de Juny de 1663. Actualment, aquests papers es troben a L'Arxiu Episcopal de Vic (des de ara citat com AEV).
↑Segon l'acta de defunció de Pau Costa a Cadaqués: «Ab set del mes de novembre de l'any mil set cents vint i sis en lo sementeriri de esta iglésia parroquial de Santa Maria de Cadaqués, bisbat de Gerona, és estat enterrat lo cos de Pau Costa, escultor de la ciutat de Vich de edat de sexanta dos anys. Rebé tots los sagraments, feu testament y fou la sepultura ab thenor simple.» Llibre dels òbits de la Parròchia de Sancta Maria de la Vila de Cadaqués... 1700-1761
↑El mas Costa de Taradell es trobava a l'extrem sud-oest de l'antiga parròquia de Taradell, al vessant de ponent del Serrat de Mont-rodon (informació facilitada per Antoni Pladevall, sacerdot i historiador català).
↑Fadrí: Operari
que ja ha passat l'aprenentatge del seu ofici, però que encara no n'és mestre.
↑Per informació més àmplia sobre la col·laboració
professional entre Pau i Pere Costa vegeu: Dorico, Carles. «Somni de sant
Josep, Esposoris de sant Josep, Mort de sant Josep, 1713-1717». A: Alba daurada, L'art del retaule a Catalunya:
1600-1792 circa. Girona, Museu d'Art de Girona, 2006, p. 272- 281 (edició a
càrrec de Joan Bosch Ballbona). Text extret de Carles Dorico i Alujas. L'activitat del taller del vigatà de
l'escultor Pau Costa entre els anys 1692 i 1704. Ausa, núm. 164, vol. XXIV.
Vic, 2009. Pàg.383.
↑Per a més informació sobre l'obra de Santacruz: Pons i
Gurí, Josep Mª. Anales y Boletín de los
Museos de Arte de Barcelona. El retablo mayor de Arenys de Mar obra de Pau
Costa Vol. II-4. Barcelona, 1944. Pàgs. 7-10.
Referències
↑ 1,01,1Costa de Vique, Pablo. Union List of Artist Names.
↑Joan Bosch i Ballbona, Els tallers d'escultura al Bages del s. XVII. Manresa, 1990. Pàg.
82 i Josep Galobart i Soler, Una obra
perduda de Josep Francesc Morató; el retaule de Sant Isidre de l'església
parroquial de Moià. Ausa, núm.130, vol.XV, Vic, 1993, Pàgs. 177 a 184.
↑Carles Dorico i Alujas. 1663-1692: Els anys de joventut de l'escultor vigatà Pau Costa.
Ausa, núm. 136, vol. XVIII. Vic, 1996. Pàg.18.
↑ABEV, AVV, Processos civils, 1700, Paulus Costa, sculptor, civis Vici, contra
Margarettam Casas... En aquest procés, Pau Costa reclamà a la vídua de Pere
Cases diverses quantitats que havia pagat per compte del mestre de cases difunt
quan ambdós es trobaven a Girona, algunes de les quals estaven relacionades amb
els treballs de Pere Cases a Castellfollit de la Roca. Pau Costa situà la seva
estada a Girona en el temps que feia «lo retaule de Sant Francesch», obra que
han esmentat diferents autors després que ho fes J. F. Ráfols (Diccionario biográfico de artistas de
Cataluña, v. I. Barcelona: Editorial Millá, 1951, p. 295). Dada extreta Carles Dorico i Alujas. L'activitat del taller del vigatà de
l'escultor Pau Costa entre els anys 1692 i 1704. Ausa, núm. 164, vol. XXIV.
Vic, 2009. Pàg.354.
↑Moli, Montserrat. Morir
a Cadaqués fent retaules. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. XLVII.
Girona, 2006. Pàg. 149-214.
↑Bosch, Joan. L'esplendor
de Santa Maria d'Arenys de Mar. Barcelona: Pòrtic, 2004, p. 76-77. Per més
informació sobre el contracte de Pau Costa es poden remetre a: Pons i Gurí,
Josep Mª. Anales y Boletín de los Museos
de Arte de Barcelona. El retablo mayor de Arenys de Mar obra de Pau Costa Vol.
II-4. Barcelona, 1944. Pàgs. 24-27, on apareix una reproducció del
contracte complert.
↑Descripció extreta del text de: Pérez Santamaria,
Aurora. El retablo catalán a través de
obras de Josep Sunyer y Pau Costa. Imafronte, núm. 3-4-5. 1987-88- 89.
Pàgs. 367-383.
↑Segons cronologia extreta dels articles de Carles
Dorico L'activitat del taller vigatà de
l'escultor Pau Costa…. i 1663-1692:
els anys de joventut de l'escultor vigatà Pau Costa. Ausa, Vic, 1996-2009.
↑Arxiu Històric de Girona (AHG), Notarials, Girona-2,
not. Roc Albareda, Manual, 1698 (reg.
931), f. 35r: 17 de febrer de 1698. En aquesta data, Miquel Pontic atorgà
poders a un prevere de Vic per exigir a Pau Costa que anés a Girona a acabar el
retaule de les Onze Mil Verges. El retaule ja fou atribuït a Pau Costa per
Gibert, J. Girona, Petita història de la
ciutat i de les seves tradicions i folk-lore. Barcelona: C. N. Gisbert,
1946, p. 269.
↑Cap dels tres últims retaules van ser ultimats per Pau
Costa degut a l'empitjorament de la seva salut que provocà la seva mort al novembre
de l'any 1726.
Bibliografia
Bosch i Ballbona, Joan. Els tallers d'escultura al Bages del segle xvii. Manresa: Caixa de Manresa. Obra cultural, 1990. ISBN 84-505-9553-3.
Bosch i Ballbona, Joan. L'esplendor de Santa Maria d'Arenys de Mar. Barcelona: Ed. Pòrtic, 2004. ISBN 9788473065177.
