Les Mines

                                       Antipersona

- Definició: Màquines de matar i mutilar- La mina antipersona és un dels tipus d'armament més desenvolupat i molt fatídicament precís de les últimes dècades. El seu objectiu principal no és matar, sinó incapacitar o ferir les víctimes, especialment la població civil. Per aquest motiu s'activen per la pressió d'un pes molt lleuger, moltes de les seves víctimes són infants. El tipus de mina antipersona més freqüent és la mina explosiva, que esclata quan la víctima la trepitja directament, la qual cosa produeix l'amputació del peu o de la cama i provoca lesions greus a l'altra cama, als genitals, i fins i tot als braços. Les mines direccionals de fragmentació i les mines saltadores maten o mutilen la víctima que les acciona i fins i tot totes aquelles persones que es troben dins del seu letal radi d'acció. PEL•LÍCULES BÈL •LIQUES Tipus de mines Tipus de detonador Fabricació

VS - 50 A/P/C plàstic Itàlia M412-P5-SB-33 A/P/C plàstic Portugal, Espanya, Itàlia M35 A/P/C plàstic Regne Unit M2 A/P de fragmentació Estats Units d’Amèrica M15 A/P mineral Estats Units d’Amèrica M19 A/P plàstic Estats Units d’Amèrica PRBM3 A/P plàstic Bèlgica M453-SB81 A/P de fragmentació Portugal, Itàlia - Classes de mines:

- principals països productors:

En el món existeixen molts fabricants de mines antipersona, gran part dels quals han signat el Tractat de Prohibició de les Mines i han cessat la seva producció i venda. És el cas de països com Itàlia, Bèlgica, Regne Unit, Alemanya o Espanya. Molts països desenvolupats són o han estat responsables en el passat de la venda de la majoria de mines utilitzades durant els conflictes esdevinguts en les últimes dècades en països en vies de desenvolupament. Alguns dels principals productors encara no han renunciat a la seva producció. És el cas, entre altres, d'Estats Units, Rússia, Xina, Índia o l’ antiga Iugoslàvia.

- Zones més minades:

Els països greument afectats per les mines antipersona són països molt pobres, la seva economia sovint ha estat devastada després d'anys de guerra. Les mines sembrades durant un conflicte seguiran actives durant dècades, sense distingir entre civils i combatents: seguiran mutilant i matant persones encara en temps de pau. Els governs dels països afectats han de plantar cara a l'assistència mèdica i rehabilitació dels supervivents, però els serveis públics de salut en aquests països normalment estan sobrecarregats i disposen de recursos precaris. D'altra part, la localització de les mines és crucial per a poder iniciar la reconstrucció i recuperació necessària després d'una guerra. Però els països afectats no disposen dels recursos tècnics ni financers per a plantar cara a la tasca del desminat, amb el que la permanent presència de mines obstaculitza i hipoteca el desenvolupament d'aquests països. Es calcula que hi ha més de 110 milions de mines repartides en més de 64 països (la majoria a Àfrica). Cada any més de 26.000 persones moren o pateixen traumàtiques mutilacions a causa de les explosions d'aquestes llavors del diable que no distingeixen entre combatents i població civil. Poden romandre actives durant més de 50 anys després de la fi d'un conflicte. Freqüentment no se senyalitzen les zones minades, ja que són llançades arbitràriament des d'avions o des de llançadores sense cap control sobre la zona que cauen. Tampoc s'elaboren mapes de mines, cosa que provoca, com va passar a Bòsnia-Herzegovina, que moltes vegades els soldats en plena retirada davant una contraofensiva del contrincant fossin víctimes de les mines que ells mateixos havien col·locat prèviament.

- posició dels països davant del tractat internacional d’antimines:

Hi ha dos camps en els quals és necessari combatre les mines antipersona. En primer lloc, als països afectats, ONG locals i internacionals, agències de Nacions Unides i governs tenen molt treball per fer: localitzar i senyalitzar els camps de mines, sensibilitzar a la població local respecte al perill que representen, desactivar i remoure-les, així com assistir en la rehabilitació i reintroducció de les víctimes. Es tracta d'un treball complex i que requereix grans inversions principalment dels països rics que durant anys s'han beneficiat de la venda de mines antipersona. Però perquè aquests esforços sobre el terreny siguin efectius, cal detenir completament la producció i venda de mines antipersona en el món. El 1997, la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines, formada per més d'un miler de ONG de tot el món, va aconseguir un Tractat de Prohibició Total de les Mines Antipersona, que fins la data ha estat signat per més de 130 països. Encara que es va tractar d'un gran èxit, és necessari que les ONG, amb el suport dels seus conciutadans i governs, continuïn treballant per a aconseguir que més països s'adhereixin al Tractat i perquè s'estableixin mecanismes eficaços que permetin verificar el compliment del Tractat.

- conseqüències de l’explosió de les mines antipersona:

La majoria de las víctimes de las mines antipersona són civils, principalment dones i nens, que resulten morts o ferits durant la realització de feines domèstiques quotidianes, com anar a recollir aigua o llenya, jugar o anar a l’ escola. En els països pobres, una persona mutilada sovint es converteix en una càrrega para la família ja que, sense una assistència apropiada, el supervivent difícilment podrà contribuir a la economia familiar. Però a més del dolor provocat por les pèrdues humanes, las mines inutilitzen mils de hectàrees per el seu us agrari, forçant l’ èxode de la població o impedint el retorn dels desplaçats als seus llocs d’ origen després de finalitzar una guerra.

--Escu (discussió) 15:02, 10 feb 2008 (CET)-Escu-